Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

intencionalitat EPIST.

(del llatí intentio, acció d’estendre cap a un objectiu) Doctrina inicialment escolàstica que sosté que tots els fets de consciència posseeixen i manifesten una direcció o orientació vers un objecte. Aquesta orientació, que s’afirma de tot pensament, volició, desig o representació conscient en general -però no, per exemple, d’una sensació-, consisteix, d’una banda, en la presència o existència «mental» de l’objecte que es coneix, vol o desitja i, per l’altre, en la referència d’aquest «fet» mental a un objecte en principi real. La intencionalitat, per tant, té un sentit doblement reversible, en quant s’aplica al mode d’existència mental que un objecte real té en la consciència humana pel fet de ser conegut, o en quant existeix «intencionalment» en la consciència (aspecte ontològic), i en quant s’aplica a la referència a allò real que tot fet de consciència posseeix (aspecte psicològic i epistemològic). La intencionalitat, així entesa, planteja problemes: és possible que un fet mental no tingui referent algun, com quan pensem en què són les sirenes, les quimeres o les fades, o bé que un mateix referent correspongui a dos, o més, fets mentals, com quan per alguna raó parlem de l'«estrella del matí» i de l'«estrella de la tarda» per referir-nos al mateix planeta Venus.

E. Husserl

HIST. Franz Brentano va desenvolupar la idea d’intencionalitat com a característica pròpia de tots els fenòmens mentals i els seus estudis van influir particularment en el desenvolupament de la fenomenologia. Husserl es refereix a la «teleologia de la consciència» quan parla de la intencionalitat, de manera que tota consciència és sempre consciència de quelcom, i distingeix entre nóesis i nóema: nóesis és el fet mental o la vivència i nóema el contingut d’aquest fet, pensament o vivència; la intencionalitat, al seu torn, és la correlació (eidètica) entre nóesis i nóema. Aquests punts de vista de Husserl (veure text 1 i veure text 2) tenen importància en quant volen ser una superació de la distància i distinció que existeix entre subjecte i objecte en les teories clàssiques del coneixement, sent la intencionalitat de la consciència el punt de fusió entre l’un i l’altre: el món és el món pensat, i aquest és l’únic que té sentit.

La filosofia analítica, i amb ella la filosofia del llenguatge, iniciada per Frege i Wittgenstein, treuen la intencionalitat de la consciència i la situen en el significat (en l’ús) de les paraules i de la proposició. A això s’afegeixen les imposicions de la psicologia conductista (conductisme), que ignora per complet tot allò que no sigui accessible a l’observació i, en conseqüència, també els estats mentals; tota teoria del coneixement i del llenguatge, si vol ser científica, ha de basar-se en la comprensió de conductes observables, i parlar d’estats de consciència i intencionalitat no és més que mentalisme. Sobre aquestes bases es van construir les diverses versions que la filosofia del llenguatge d’influència neopositivista i conductista va fer de la intencionalitat, dins un general rebuig dels fenòmens purament mentals: la intencionalitat es mostra en el comportament lingüístic o en els actes del llenguatge, i així, per exemple, Austin i Searle distingeixen entre actes il·locutius i perlocutius, als quals corresponen, respectivament, intencions així mateix il·locutives i perlocutives. Les primeres expressen el que el parlant fa en el moment de parlar, a saber, demanar, pregar, avisar, ordenar, etc., i les segones el que l’oient realitza o no pel fet d’entendre el que se li ha dit. En una fase posterior de menor influx logicista i més gran importància del llenguatge ordinari i més gran sensibilitat a un influx psicologista sobre el llenguatge i el coneixement, es torna als plantejaments mentalistes i un nou acostament a la realitat de l’esperit o ment. En aquest context, la intencionalitat que es manifesta en els fets lingüístics pressuposa una intencionalitat mental i una activitat o funció de l’esperit, concebut d’una forma més o menys materialista.



 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.