Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ontologia EPIST.

(del grec J@Ø ÐnJ@H 8`(@H , tou ontos logos, estudi del que existeix)

Etimològicament, estudi de l'ens, entenent per tal l'existent en tant que  existent. S'ocupa de la característica més comuna de tot el que existeix, l'ésser, i intenta respondre a la pregunta de què cal perquè quelcom sigui o existeixi i si hi ha diverses maneres d'existir o ser (veure ontològic).

El terme va aparèixer cap al segle XVII i va entrar en el vocabulari filosòfic per obra del filòsof racionalista alemany Christian Wolff. Encara que pugui confondre's a vegades amb la metafísica i, de fet «l'estudi de l'ens quant ens» és la manera com Aristòtil defineix a la filosofia primera, que la tradició va anomenar metafísica, l'ontologia ha aconseguit el seu objecte propi d'estudi al llarg de la història. La filosofia escolàstica va atribuir a la metafísica general l'estudi del ser en general, i es va anar confiant a altres metafísiques més específiques l'estudi d'ens particulars (Déu, l’ànima humana, el món, etc.), que després van rebre altres noms més específics, com teodicea, psicologia, cosmologia, etc. Wolff va usar indistintament els noms d’ontologia, metafísica general i filosofia primera. Per a Kant és la ciència del coneixement sintètic a priori de les coses, és a dir, d'aquells principis de l’enteniment que fan possible el coneixement de les coses. Pel mateix, s’identifica amb la seva filosofia transcendental, i no amb el coneixement d’objectes que estiguin més enllà de l’experiència. Amb Kant, l’estudi de les característiques generals de les coses es trasllada d’aquestes a l'interior de l’esperit humà i es converteix a l’estudi de les condicions transcendentals que les fan possibles com a objectes de coneixement. En realitat suposa la desaparició de la metafísica com a ciència i, amb ella, de l’ontologia com a part de la mateixa.

N. HartmannDesprés d’introduir Husserl, a començaments del s. XX, la noció de «ontologies regionals», que consisteixen en la descripció de l’essència de la naturalesa, la societat, la moral i la religió, N. Hartmann va intentar una nova fonamentació de l’ontologia: distingeix dues maneres bàsiques de ser:

i dins de cada manera diversos estrats de ser: d'una banda, l'orgànic, l'inorgànic, el conscient, el cultural o supraindividual i, per l'altre, les essències, els valors, els números o les relacions lògiques.

L'estudi d'aquests diversos estrats i de les categories que els defineixen constitueix, de nou, diferents ontologies regionals.

Heidegger es recolza en la triple pregunta de Kant sobre què podem conèixer, què hem de fer i quins ens és donat esperar, resumides en una quarta, a saber, què és l'home, per a referir-se, reinterpretant la Crítica de la raó pura, a una ontologia que ha de servir de fonament a la metafísica: aquesta ontologia no és una altra que el coneixement del ser de l'home, o ser-aquí.

El positivisme lògic, seguint una tradició ja iniciada per Hume, considerarà que no té sentit qualsevol supòsit enunciat metafísic i, per això mateix, i després del gran impuls de la filosofia analítica, les preguntes de tipus ontològic no tenen, en molts autors contemporanis, més finalitat que plantejar-se quin tipus d'entitats són els referents de les paraules usades en un enunciat; són preguntes sobre el significat. W.V.O. Quine, qui defineix l'ontologia com l'estudi d'«el que hi ha», parla del compromís ontològic que implica que tota teoria, i tot llenguatge, ha de decidir quin tipus de entitats o coses constitueixen els seus referents; en paraules seves, «el que una teoria diu que existeix».

 

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.