Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ciència EPIST.

(del llatí scientia, de scire, saber) És l’activitat humana productora de coneixement científic. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d’un cos sistemàtic del saber (veure text). Així definida, aquesta activitat podria confondre’s amb altres semblants amb un objectiu semblant, com la filosofia, l’art, i fins i tot la religió. Però l’activitat científica es distingeix d’altres semblants per les seves característiques específiques:

  1. el coneixement de què tracta és un coneixement racional, que es refereix al món material o natural, les regularitats del qual vol explicar i predir;

  2. obtingut mitjançant un mètode experimental, del qual formen part l’observació, l’experimentació i les inferències dels fets observats;

  3. és sistemàtic perquè s’organitza mitjançant hipòtesis, lleis i teories, i és un

  4. coneixement objectiu i públic, perquè busca ser reconegut per tots com vertader o, almenys, ser acceptat per consens universal (veure text).

Així entès, el concepte de ciència hauria d’aplicar-se exclusivament a les denominades ciències empíriques, com la física o la zoologia, excloent a les anomenades ciències formals, com la matemàtica i la lògica. Però aquestes últimes són també ciències en el ple sentit de la paraula perquè, si bé no es refereixen a fets de la natura, són també un coneixement universal, sistemàtic i metòdic, proporcionen els instruments de càlcul i inferència, necessaris per al mètode i la sistematització de les ciències empíriques i, a més a més, també mantenen alguna relació amb la natura, de la qual constitueixen models o formes per pensar-la.  (Veure classificació de les ciències)

HIST. Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI aC, a les colònies jònies d’Àsia Menor, primer en forma de coneixements de matemàtiques i astronomia, i després en forma de cosmologies noves que van substituir -en els seus mètodes, però no en els seus objectius- a les velles cosmogonies, tant gregues i egípcies com babilòniques i hebrees. A aquest primer naixement es va afegir, en el s. XVII, també en occident i en la conca del Mediterrani, el segon i definitiu sorgiment de la ciència, gràcies a la renovació del model astronòmic del món per obra de Nicolau Copèrnic i, després, a l’aplicació del mètode matemàtic als fenòmens físics de la natura, obra de Galileu. Aquests autors i els qui van seguir recolzant-se en el seu model d’investigar van donar origen al que es va denominar llavors «ciència nova» i posteriorment «ciència moderna», la qual, amb la síntesi posterior de la mecànica clàssica de Newton, que va suposar la seva culminació, es va constituir en model de coneixement científic, o de ciència, per a tota la civilització posterior.

Quatre són els períodes que solen destacar-se com a característics de l’aparició i constitució històrica de la ciència:

Les característiques bàsiques de què gaudeix la ciència són les mateixes que s’atribueixen al coneixement científic, ja que, en definitiva, són una sola i mateixa cosa (un és el resultat de l’activitat i l’altra és l’activitat humana que el produeix), i només a ells s’aplica la noció d’episteme, tal com es denominava al vertader saber entre els grecs, per oposició a la mera opinió, que es considerava coneixement impropi o saber infundat. Però ha de reduir-se a la seva justa mesura el valor de veritat de la ciència. I, així, la filosofia de la ciència ressalta l’aspecte de provisionalitat del coneixement científic i insisteix que la ciència és sobretot aquella activitat racional que consisteix a proposar teories provisionals, a manera de conjectures audaces, a partir dels problemes que sorgeixen de la nostra adaptació al medi, per sotmetre-les a la prova de l’experiment, contrastant-les amb els fets, a fi de descobrir la seva possible falsedat. D’aquí que el que caracteritza al desenvolupament de la ciència no sigui precisament l’acumulació de coneixements, sinó la «indagació de la veritat persistentment i temeràriament crítica» (veure text).
 
 

Veure filosofia de la ciència

 

Classificació de les ciències

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.