Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

subjecte GEN. / LÓG.

(del llatí medieval subiectum i obiectum) Originàriament, el subjecte, com subiectum, és el terme amb què es tradueix, en el llatí medieval, el hypokéimenon grec d'Aristòtil, en el sentit d'«el que està a sota», i es refereix al substrat, que roman en el canvi, o a la substància, que pròpiament és subjecte en els enunciats; en aquest aspecte, subjecte no té a «objecte» com a correlat, ja que la seva entitat és de tipus lògic o metafísic. La teoria del coneixement racionalista de Descartes en l’anomenat cogito fa del subjecte, el «jo penso», o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» i «objecte conegut». En l'afirmació cartesiana "je pense, doncs je suis" que habitaulament es tradueix com "penso, per tant existeixo" (o "penso, així soc") s'hi troba el punt de partida "absolutament indubtable", ja que no es pot pensar que no pensem. Si dubto (i el dubte és una forma de pensament), llavors no puc dubtar que dubto. Així, el "jo", el subjecte, passa a ser el fonament de tot possible coneixement, i aquest és el punt de partida de la filosofia moderna.

Aquesta distinció s'atenua en Kant perquè «el subjecte que pensa» només es coneix a si mateix com a objecte empíric, i solament com a fenomen, no com a subjecte o jo últim, com a cosa en si, raó per la qual queda desconegut: és l’anomenat jo transcendental. No obstant això, aquest jo,  que no pot ser conegut sinó només afirmat o pensat, és la condició necessària de tot acte de consciència: fa possible tota experiència en quant ell mateix constitueix tota condició (lògica) a priori de l’experiència; aquesta, doncs, és construcció del subjecte, i hi ha objectes perquè hi ha subjecte. Més enllà de l’experiència, la cosa en si resulta desconeguda. L’idealisme alemany, en eliminar la cosa en si fent del subjecte un principi creador, constitueix al subjecte en origen absolut de l’objecte conegut; subjecte i objecte en identitat total.

Els anomenats "filòsofs de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud) marcaran el punt de partida de la filosofia contemporània com a la dissolució de la filosofia fonamentada en el subjecte i, per tant, desmarcant-se de les bases del pensament modern

En aquest sentit Freud senyalava la impossibilitat de pensar la pròpia mort, ja que si pensem seguim posant-nos a nosaltres mateixos com a existents, però sí que tenim la possibilitat de pensar o imaginar el nostre cos mutilat o fins i tot mort, però no la nostra ment. Aquesta impossibilitat de pensar la pròpia mort, creia Freud, és la base inconscient de la creença en la immortalitat, i la base inconscient del dualisme psico-físic que va inaugurar Descartes.

 


LÓG. En la lògica el subjecte és -tradicionalment- el terme del qual, en l’enunciat, s’afirma o nega quelcom (el predicat). Així, en «Sòcrates dialoga amb Adimant», «Sòcrates» és el terme subjecte  (S) del que s’afirma (P) que «... dialoga amb Adimant». Generalment es representa com a

S és P

En la lògica moderna, el subjecte és la variable individual de la qual el predicat és funció. En la funció proposicional

«x dialoga amb el senyor Adimant»,

Sòcrates és, en el nostre cas, l’argument que fa vertadera a la funció. Al subjecte se l’anomena també designador, perquè es refereixen a una cosa, objecte o individu, a qui correspon un nom. Els designadores són simples, com els noms, per exemple «Barcelona», «Cervantes», «Carme», o ben compostos (designadores compostos per altres designadores) anomenats functors (monàdics, diàdics, o n-àdics segons el cas): «l’entrenador del Barça)» (monàdic), «el màxim golejador de primera i segona» (diàdic), etc.

Designadores units a relators (el que s’afirma del designador) constitueixen un enunciat, sentència o proposició, igual com, en la lògica tradicional, un enunciat es compon de la unió de subjecte i predicat.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.