Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

predestinació FIL.REL.

CalvíDoctrina determinista religiosa que sosté que l’home se salva o condemna segons decideixi la lliure, omnipotent i eterna voluntat divina. El fatalisme del món clàssic grecoromà representa una concepció semblant, però el destí al qual es refereix és més aviat de tipus naturalista. La doctrina predestinacionista s’origina pròpiament dins el cristianisme, en les interpretacions que els pares de l’Església fan dels passatges de la Bíblia, tant del Vell com del Nou Testament, on es parla de la suprema llibertat divina per salvar a qui Déu vol. Concebuda com un problema que s’enfronta a la llibertat humana, la doctrina de la predestinació, tal com primerament la planteja Agustí de Hipona (Sobre la predestinació dels sants, Sobre el do de la perseverança), accentua, contra el pelagianisme, l’omnipotència i llibertat divines, amb la qual cosa resulta que Déu tria des de tota l’eternitat als qui se salven, però no és qüestió gaire clara si també decideix (de forma positiva o merament negativa) el nombre de què lliurement es condemnen pels seus pecats.

Després de moltes disputes sobre la llibertat i la gràcia, el calvinisme va tendir a ressaltar, en el segle XVI, l’aspecte de la doctrina augustiniana que semblava afirmar una doble predestinació. Postures semblants van mantenir, al camp catòlic, PasclaJanseni i Pascal. Amb la Contrareforma iniciada pel concili de Trento, es van suscitar intenses disputes sobre la presciència divina i sobre si la reprovació, o condemnació, era decidida o simplement permesa per Déu (reflex d’elles és el tema del condemnat per desconfiat, de Tirso de Molina: l’ermità Paulo es condemna i el bandoler Enrico se salva). Aquestes controvèrsies intentaven conciliar l’omnipotència i misericòrdia divines, concebudes com «gràcia», d’una banda, i la llibertat humana, per l’altre. La teologia reconeix que no sempre s’han plantejat aquestes qüestions en els justos termes, i que, en definitiva, tota afirmació metafòrica sobre el nombre dels triats no pot significar més que la voluntat divina d’atorgar misericordiosament la salvació a tots els homes, concedint-los la gràcia o ajuda necessària per a això, però admetent el lliure joc de la voluntat humana, que ha d’afirmar-se en tot moment, tant com la voluntat i presciència divines. L’eternitat de Déu no és commensurable amb el temps humà ni amb el de tota la història, per la qual cosa, en estar «fora» del temps, Déu «coneix», des de l’eternitat, els mèrits i demèrits de l’home, és a dir, la lliure acceptació o lliure rebuig de la salvació oferta, que l’home du a terme al llarg del seu temps.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.