Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

estètica EST.

(del grec "ÆF20J46Z, aisthetiké, relatiu a la sensació, sent aisthesis la sensació, la percepció, i to aisthêton l'objecte percebut) Tradicionalment, part de la filosofia que té per objecte d'estudi all˛ bell, o la bellesa en general i, d'una manera especial, les condicions amb què es percep i cregui allò bell, i els criteris amb què es valora. En l'actualitat, la disciplina teòrica i normativa que inclou l'estudi dels diversos fenòmens estètics, com a obres d'art, el sentiment estètic, l'actitud i la valoració estètica, és la teoria o filosofia de l'art, que és en definitiva una interpretació de l'art, o la crítica filosòfica de l'art feta des de diverses perspectives.

Les primeres teories estètiques, encara que no amb aquest nom -que es referien pròpiament al coneixement que s'obté mitjançant els sentits-, arrenquen de Platˇ i Arist˛til. En ambdós, la natura d'allò bell i de les arts es tracta per separat, sense vincular la bellesa amb l'art, i relegant a un segon pla la vivència plaent que produeix l'art. En Plató, allò bell s'identifica amb el bÚ  (6"8@6G("2\", kalokagathía), i bell és el que és bo per a l'individu i l'Estat, mentre que a les obres d'art o a les arts pròpiament dites les considerava -per raó del coneixement, corresponent a la JZP<0 B@40J46Z, tekhné poietiké, un saber productiu, i tracta més de l'art que d'allò bell, que ja no s'identifica idealment amb allò bo; la bellesa pertany a la forma. El seu tractat de Poètica estableix una normativa -un començament, un mig i un final per a tota obra d'art- que influeix en l'estètica literÓria de totes les èpoques. També l'art, segons ell, imita a la natura, però a més a més perfecciona el que ella deixa inacabada.

De les idees de Plató i Aristòtil, pensades després per la ment mística de PlotÝ (la idea d'emanaciˇ li permet veure que no hi ha bellesa si no s'és bell, espiritualitzant totalment l'art) es nodreix l'estètica medieval escolÓstica. L'artista medieval no mira als objectes per extreure d'ells la forma artÝstica, sinˇ que mira dins seu per veure la forma interior, la idea exemplar, a la que tant la naturalesa com l'art han d'adequar-se.

aestheticaDesprés de l'exaltació estètica del Renaixement, que veu en l'art, sobretot en la pintura, una finestra oberta a la contemplació de la natura, i entén allò bell com la consciència de l'harmonia que en ella existeix, neix l'estètica moderna amb l'obra Aesthetica de A.G. Baumgarten, filòsof racionalista, deixeble de Ch. Wolff, qui cap a 1750 introdueix aquest terme per aplicar-ho a una branca de la filosofia, «germana menor de la lògica», que estudiarà no el coneixement clar i distint, propi d'aquesta última, sinó el coneixement sensible i «fosc». L'estudi sobre allò bell, que caracteritza com a perfecció sensible, ho aplica no obstant això Baumgarten només a la creació poètica. Charles Batteux (1713-1780), que escriu Tractat de les belles arts reduïdes a un mateix principi (1740) ho generalitza a totes les «belles arts». S'efectua així el canvi de la consideració d'allò bell entès metafísicament (ontològicament), propi de la filosofia clàssica i medieval, a la consideració d'allò bell a l'obra d'art i com a manera de conèixer.

Kant estudia en la seva Crítica del judici (1790) els judicis estètics que denomina judicis del gust. L'idealisme alemany, en Schelling i Hegel, sobretot, fa de l'estètica una part integrant del seu sistema. Per a F.W.J. Schelling, en l'obra d'art es produeix la captaciˇ, per la bellesa i a travÚs d'una intu´ciˇ intelĚlectual, de l'infinit que s'expressa d'una manera finita. Per a G.W.F. Hegel, l'estètica representa un moment de conciliació entre la idea i la natura, que és allò bell artístic, a què també anomena «ideal», o manifestació sensible de la idea; l'estètica és la consideració filosòfica de les belles arts.

Les dues maneres d'entendre l'estètica, com a anàlisi del sentiment estètic i com a filosofia de les belles arts, es desenvolupen predominantment al llarg de tot el s. XIX i bona part del XX, de forma independent o bé en interrelació, malgrat repetits intents de donar una orientació empírica i més científica a l'estètica. Gustav Theodor Fechner (1801-1887), psicòleg alemany, fundador de la piscofísica, estableix els fonaments per a un estudi merament empíric i psicològic de l'estètica, adoptat posteriorment pels psicòlegs de la Gestalt, entre ells Rudolf Arnheim i Leonard Meyer. Vies semblants han seguit aquells autors que apliquen la semiologia a l'estètica, com Charles Morris i Umberto Eco, o que desenvolupen una sociologia de l'estètica, com Pierre Francastel (1900-1970).

La filosofia analítica ha criticat durament els supòsits en què es basa la teoria estètica tradicional per la seva falta de mètode, per la vaguetat i l'ús imprecís de conceptes centrals i, sobretot, per considerar-la basada en un error fonamental: el de suposar sense fonament que les obres d'art tenen un conjunt de propietats en comú, que constitueixen la suma de condicions necessàries i suficients perquè existeixi una obra d'art (essencialisme). Una estètica analítica, no pot consistir a preguntar-se i intentar definir «què és l'art?», sinó més aviat a preguntar-se pel tipus de conceptes que apliquem al que és art; és una feina de crítica i anàlisi, per tant, dels termes amb què parlem de l'art.

Dins la tradiciˇ estètica, les investigacions actuals s'orienten -no merament a l'anàlisi dels conceptes que s'usen-, sinó a analitzar quin tipus d'investigació és l'estètica, que es considera a si mateixa excessivament filosòfica, essencialista i ahistórica, i allunyada dels fenòmens de cultura de masses. O fins qüestionen la seva mateixa necessitat o plantegen la conveniència d'orientar-se més cap a disciplines parcials, com la hist˛ria, la psicologia o la sociologia de l'art.

El «postmodernisme» considera superades les teories estètiques del passat, que titlla d'universalistes, elitistes i formalistes, i prefereix la pluralitat i la singularitat de diverses experiències estètiques, irreductibles en principi a sistema.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.