Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

bell ESTÉT.
 

Platˇ(del llatí bellús, que al seu torn procedeix de benullus, diminutiu de benus = bonus, bonic, amable, delicat) El «bell», o la «bellesa», ha estat objecte de consideració i tractament de la filosofia en general, al llarg de gairebé tota la seva història, junt amb el «vertader» i el «bo», i més especialment d'aquella part de la filosofia que, des del s. XVIII, rep el nom específic de estŔtica, o ciència o teoria d'allò bell.

El primer a formular explícitament la pregunta «què és allò bell?» és Platˇ, per boca de S˛crates (en Hípies major, 287d), el qual, ja en la mateixa formulació de la pregunta, posa de manifest que es refereix sobretot a la bellesa «en si», a allò bell en sentit ontol˛gic.

Dues sˇn, en efecte, les perspectives bÓsiques des de les que s'ha observat all˛ bell al llarg de la hist˛ria:

  1. all˛ bell ontol˛gic o bellesa ontol˛gica i

  2. all˛ bell estŔtic o bellesa estŔtica.

La bellesa ontològica és aquella concepció que, partint de Platˇ, arriba fins la filosofia medieval i es distingeix per identificar la bellesa amb la bondat i, sobretot, amb la veritat i la perfecció; en canvi, la bellesa estètica representa preferentment una actitud subjectiva de vivència d'allò bell, que s'inicia a partir del Renaixement.

En Platˇ el fonament de la seva teoria d'all˛ bell Ús la teoria de les idees. Allò bell en si és una idea i les coses belles una participació de la idea; a través de l'eros, l'home arriba, des de les coses belles, al coneixement de la vertadera bellesa (veure text). Si la bellesa estÓ en relaciˇ amb la veritat, l'art ho estÓ amb l'aparenša: és imitació d'aparences (mímesis) o còpia. La distinció platònica, alhora que relació entre allò bell en si i les coses que són belles per participaciˇ, va configurar la primera teoria estètica que va arribar fins al món medieval. La història posterior d'aquests conceptes no recull més que les variacions d'aquest tema o els progressius distanciaments, fins a la constitució d'una teoria d'allò bell basada únicament en la vivència subjectiva, o el sentiment estètic.

PlotÝLas teories estètiques de PlotÝ no van fer sinó facilitar la fusió entre l'ésser, l'u, que també és el bé, i allò bell, base de la teoria estètica medieval escolàstica, en la que la bellesa és un dels transcendentals.

Per a Tomás d'Aquino bell és «allò la vista del qual agrada» (veure text) i perquè una cosa sigui bella són necessàries tres característiques: integritat o perfecció, proporció o harmonia i lluminositat o claredat. Les dues primeres són d'influència aristotèlica, ja que es refereixen a la perfecció de la forma (perfecció i harmonia), en oposició a la perfecció de la idea platònica; però la tercera característica és d'influència platònica i plotiniana. Plató distingeix la idea de bellesa de totes les altres idees pel fet que aquella «brilla amb especial claredat» (veure citació), i PlotÝ defineix la bellesa com «el resplendor de la idea» (Enéada VI). Il·lustrativa és, en aquest mateix aspecte, la definició del mestre de Tomás d'Aquino, Albert Magne: «La bellesa consisteix en l'esplendor de la forma» (De pulchro et de bono). Inspirant-se en Arist˛til, l'EscolÓstica accentua els trets subjectius del fenomen estètic.

El Renaixement descobreix la bellesa en l'art, la qual cosa equival a dir que el dibuix i el color són bells, o que la natura expressada i coneguda a través d'ells és bella. Aquesta experiència de les coses belles és ja un començament de la consideració d'allò bell estètic, que ja la filosofia escolàstica qualificava com un coneixement sensible. El racionalisme identifica novament allò bell amb la veritat, amb allò absolut i perfecte i, tot i que Descartes encara admetia que en la producció artística bella hi ha quelcom que la raˇ no aconsegueix entendre, en Nicolas Boileau, l'autor de L´art poétique (1674), s'adverteix una postura extrema en afirmar que «res no és bell si no és vertader i només la veritat és digne de ser estimada». Contra això, l'empirisme afirma l'interès del coneixement sensible (no n'hi ha un altre, segons aquest corrent de pensament) i descriu les seves característiques empíriques que no tenen res que veure amb allò perfecte i ideal, enteses de tal manera que seran origen del gust o de la sensació estètica.

Alexander Gottlieb Baumgarten (1714-1762) és el primer a usar la paraula «estètica» per designar una disciplina filosòfica que estableix una teoria d'allò bell. Malgrat ser racionalista, deixeble de Ch. Wolff, nega la identitat de la veritat amb allò bell, i neix així la idea de la bellesa com a perfecció del coneixement sensible; la facultat que percep aquesta espècie de coneixement «fosc» pel seu origen, s'anomena gust o sentiment en la terminologia comuna dels autors alemanys, mentre que continua sent missió de l'enteniment captar la veritat segons «idees clares i distintes» (veure idees innates).


KantKant, en la Crítica del judici (1790), determina les condiciones de possibilitat de la percepció d'allò bell i sotmet a anàlisis els judicis estètics, o judicis del gust (enunciats sobre allò bell i el sublimi), en plena concordança amb la seva filosofia crítica: «No hi ha ciència d'allò bell, sinó només critica» (Crítica del judici, § 44).Amb un judici estètic afirmem que alguna cosa agrada. Però es tracta d'un grat desinteressat, de alguna cosa que agrada per si mateixa, no perquè produeixi plaer o perquè sigui moralment bona. És també un grat universalitzable, que no concebem solament nostre, sinó que l'atribuïm a tots. Agrada, a més a més, doncs all˛ que ens agrada ho percebem sense cap finalitat: no agrada perquè sigui útil, ni perquè sigui bo o perfecte, sinó simplement, perquè ho percebem; una «finalitat sense fi» (per a què és una rosa?: «una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa, és una rosa», Gertrud Stein). Però creiem que aquest grat és totalment necessari; ningú escapa a la sensació de grat de l'objecte bell. Així, doncs, per a Kant la bellesa és el que agrada de forma desinteressada, universal i necessària, en objectes que manquen de tota finalitat (veure text). És, per tant, un coneixement, no per conceptes, sinó per percepciˇ d'all˛ agradable que produeix allò bell; a això l'anomena «gust» (facultat de jutjar allò bell), i el caracteritza primordialment com «imaginació en llibertat», o imaginació lliure de quedar fixada per la determinació de l'enteniment. Des de Kant, per consegüent, «bell» és un sentiment.

Allò bell apareix, en Kant, sobretot en objectes de la naturalesa, objectes de «bellesa lliure» (pulchritudo vago, que no identifica totalment amb natural, perquè la tenen també alguns objectes artificials, mancant d'ella, per exemple, l'espècie humana, i que oposa a la «bellesa adherent», o pulchritudo adhaerens, que suposa la consideració d'algun concepte o fi). En canvi, Hegel, subratlla l'interŔs de la bellesa artificial, de l'obra d'art, que Ús realitzaciˇ de l'esperit humà, «manifestació sensible de la idea», i a la que anomena «bell ideal», que trobem plasmat en obres d'arquitectura, literatura, pintura, etc. L'estètica en Hegel és ja ciŔncia de l'obra d'art.

En l'època moderna, la teoria d'allò bell passa al camp de les ciències empíriques i psicològiques, encara que no de forma exclusiva. En les noves teories estètiques, allò bell és un element més, junt amb altres components tan diversos com la cultura de masses, les teories de la societat i de la comunicaciˇ, la psicologia profunda i tambÚ la tecnologia i el disseny.

Veure estŔtica i filosofia de l'art.

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.