Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

evolució, evolucionisme GEN.

(del llatí evolvere, desenvolupament, desenvolupament o pas d’un estat a un altre de forma gradual o gradual. En aquest sentit s’oposa a revolució, o transició ràpida o convulsiva) El terme evolucionisme significaria, doncs, acceptació de processos evolutius. Però, donada la gran influència de les teories evolucionistes en biologia, ha acabat per referir-se, fonamentalment, a les teories segons les quals: a) totes les espècies vivents actuals, animals, fongs, vegetals, etc., procedeixen d’altres espècies anteriors, és a dir, que es dóna una derivació, unes d’altres, de les formes vegetals o animals per filiació; b) totes les espècies vives estan sotmeses a un canvi constant i c) hi ha una continuïtat del món viu. Al seu torn, les teories evolucionistes, en biologia, remeten al problema de l’existència d’una evolució abiòtica i al problema de l'origen de la vida.

  1. Origen i precedents de les teories evolucionistes

  2. La recepció del darwinisme al segle XIX

  3. Interpretacions ideològiques i filosòfiques

  4. La ciència actual i l'evolucionisme

  5. L'origen de la vida

 

Origen i precedents de les teories evolucionistes

AnaximandreDe fet, en l'àmbit de les ciències naturals modernes, les teories sobre l’evolució de la vida van ser les últimes de les teories evolucionistes a aparèixer. L’evolucionisme dels éssers vius, encara que posseïa molts i molt antics precedents, només es va desenvolupar plenament de manera científica quan ja s’havien formulat altres concepcions de tipus evolucionista no biològic, com un cert evolucionisme cosmològic (la teoria de Kant i Laplace d’una nebulosa originària, per exemple) o s’havien proposat concepcions d’un evolucionisme geològic (Lyell 1797-1875, contradient el catastrofisme de Cuvier). No obstant això, encara que en la seva formulació científica l’evolucionisme dels éssers vius va ser posterior, estava en el «ambient» científic, juntament amb les altres teories evolucionistes: còsmica, geològica i cultural (veure evolucionisme cultural), i es desenvolupa en un context en què la filosofia, ja des de Vico, però especialment amb Hegel, havia destacat la importància dels factors històrics i afirmava una autèntica evolució de l’esperit humà. La llei dels tres estadis de Comte, o la concepció de Marx sobre el desenvolupament dels diversos modes de producció, poden considerar-se també com a filosofies de tipus evolucionista, com a evolucionistes eren les concepcions antropològiques de L.H. Morgan, E.B. Tylor. En aquest context, perquè, de descobriment del temps i de la importància de la historicitat, s’obren pas les concepcions evolucionistes de la vida, les quals, al seu torn, especialment el darwinisme, influiran decisivament basant-se en això teòrica ja existent.

Així, ja a partir del segle XVIII comencen a aparèixer concepcions evolucionistes que hauran d’enfrontar-se a les tesis dels defensors del fixisme (entre ells alguns dels grans forjadors de la biologia moderna, com Linneo o Cuvier, que van romandre ancorats en concepcions creacionistes o catastrofistes i van combatre fèrriament l’evolucionisme). Els fixistes, emparats per les creences religioses i per les concepcions heretades de Plató i Aristòtil (per als qui les espècies no poden canviar ja que responen a uns patrons immutables -les Idees per a Plató i les formes substancials per a Aristòtil-), consideraven les espècies com a tipus prefixats amb característiques constants, clarament diferenciades entre si i separades per barreres reproductives insalvables. En aquesta pugna, els defensors de concepcions evolucionistes en biologia van haver de salvar grans obstacles, ja que encara mancaven de les proves necessàries per sustentar les seves teories.

LamarckEncara que els més remots precedents de l’evolucionisme dels éssers vius es troben ja en alguns filòsofs presocràtics, tals com Anaximandre o Empèdocles, que van afirmar clarament que unes espècies provenien d’altres, l’evolucionisme modern té els seus primers antecedents en la pugna que enfrontava als defensors del preformisme i els defensors de l’epigènesi. Així, en els segles XVII i XVIII, el concepte d’evolució es va utilitzar en sentit ontogenètic per explicar com d’un germen podia emergir un organisme complet. Però ,durant el segle XVIII, Buffon (1707-1788) ja va començar a usar el concepte en sentit no sols ontogenètic, sinó ja en sentit filogenètic, referit a canvis en l’estructura dels organismes al llarg del temps. També Geoffroy Saint-Hilaire mostra una certa orientació evolucionista. De fet, és possible que les concepcions de Buffon influïssin sobre Kant qui, en la Crítica del judici, § 80, parla d’un «real parentiu de les formes vivents», derivades d’una «mare comuna», i sosté una mena d’evolució contínua de la natura en la seva totalitat, des de la nebulosa primitiva fins a l’ésser humà. No obstant això, va ser el Comte de Lamarck qui, en la seva La philosophie zoologique, va proposar una primera teoria general que ell va anomenar «transformisme» i que és coneguda com lamarckisme. La teoria de Lamarck va influir sobre Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin, qui, sota la influència del seu avi i sota la influència del gran geòleg evolucionista Lyell, va formular la teoria evolucionista que, amb les aportacions de la moderna genètica, s’ha convertit en la concepció evolucionista generalment acceptada (amb excepcions) per la majoria dels membres de la comunitat científica, i que s’explica en els articles dedicats a Darwin, al darwinisme i al neodarwinisme (veure filosofia de la biologia, vida, origen de la vida, hominització).


Charles DarwinLa recepció del darwinisme en el segle XIX

La recepció del darwinisme va donar lloc a importants polèmiques extracientífiques. Així, principalment pel fet que en La descendència de l’home i la selecció sexual (1871) Darwin feia extensiu el seu plantejament evolucionista publicat en L’origen de les espècies (1859) a la mateixa espècie humana (veure hominització), es va desencadenar un fort moviment de rebuig capitanejat per l’Església, tant anglicana com catòlica, la qual cosa manifestava el gran abast d’una teoria que sobrepassava àmpliament el marc d’una mera teoria biològica i s’instal·lava plenament al centre d’un debat sobre el lloc de l’home en el cosmos. Les concepcions antropològiques no podien ja ser les mateixes després de Darwin, i la seva influència s’estenia a tot l’àmbit filosòfic. De fet, de la mateixa manera que la teoria de Copèrnic, que desplaçava la terra del centre de l’Univers i, per tant, desplaçava amb ella a l’home, la teoria de Darwin, en assenyalar l’origen biològic de l’espècie humana dins el context de l’evolució de les espècies (com, més tard, la psicoanàlisi de Freud, en assenyalar l’inconscient com a motor de la conducta humana), van obrir noves perspectives en la consideració del ser humà.

No obstant això, en els seus inicis la teoria evolutiva de Darwin (recolzada, entre els naturalistes per Wallace i Huxley, principalment), va haver d’enfrontar-se a nombrosos problemes no sols ideològics i filosòfics, sinó també científics. L’absència de proves directes de l’eficàcia de la selecció natural, la falta d’evidència de l’existència d’espècies que donessin explicació (a manera de baules) de les transicions entre unes i altres, així com l’excessiva joventut de l’edat de la terra (segons els càlculs de Lord Kelvin, que després es demostrarien erronis) eren altres tants problemes científics que havien de ser resolts. Malgrat això, la gran capacitat explicativa de la teoria i els nombrosos casos que podia explicar, van fer que fos àmpliament acceptada per la majoria dels naturalistes. Per això, també entre els sectors que s’havien negat a acceptar la teoria també van sorgir defensors. Així, el canonge Charles Kingsley va reinterpretar el darwinisme i el va introduir dins els plans divins: l’home seria producte evolutiu de la natura, però ella mateixa i tota la seva ordenació -de tipus finalista-, es deurien als designis divins. En certa forma, l’evolucionisme de Teilhard de Chardin propugnava també quelcom semblant. Finalment, el descobriment de les mutacions i el desenvolupament de la genètica van permetre superar la majoria de les objeccions científiques que encara s’oposaven al darwinisme i, encara que reformat amb les noves aportacions, la teoria evolucionista va ser acceptada per la immensa majoria dels científics al començament del segle XX.

 

Interpretacions ideològiques i filosòfiques de l’evolucionisme

D’altra banda, era relativament fàcil fer un ús ideològic d’aquesta teoria científica, màximament quan s’expressava a través de termes com els de «selecció natural», «supervivència del més apte» o «lluita per l’existència», que fora del seu context científic (en el qual adopten més aviat el paper de metàfores molt menys sagnants i violentes del que cabria suposar sota aquestes etiquetes) eren fàcilment manipulables i, més des del moment que havien estat profusament utilitzades per Herbert Spencer, qui havia intentat elaborar tota una síntesi filosòfica basada en la seva concepció evolucionista (desenvolupada paral·lelament a la de Darwin, encara que de manera especulativa). Per això, des de posicions ultraconservadores, i fins i tot racistes, va sorgir el denominat darwinisme social (molt influenciat per Spencer) que pretenia justificar les diferències socials apel·lant falsament a categories biològiques, però de les que havien buidat el seu contingut científic i s’havien quedat només amb la fraseologia (veure text).

Les aberracions associades al darwinisme social, així com les crítiques a les manifestes insuficiències de la filosofia de H. Spencer, van provocar un cert descrèdit de tota mena d’explicació sociològica que fes referència a les seves bases biològiques, la qual cosa a més a més va comportar que, durant un cert període de temps (al principi del segle XX), i sota l’equívoc d’equiparar darwinisme amb darwinisme social, la teoria evolutiva de Darwin fos menystinguda i, en general, es menystingués tot evolucionisme entre els sociòlegs. Al terreny de l’antropologia cultural això es va manifestar a l’obra de Franz Boas, que va atacar l’evolucionisme cultural; en la sociologia, es va manifestar tant en les concepcions de Dilthey, Windelband i Rickert, com a l’obra de Durkheim. A més a més, al terreny mateix de la biologia van aparèixer detractors del darwinisme, com Driesch o D´Arcy Thomson. No obstant això, ja s’estaven preparant les condicions científiques per a la volta a l’acceptació de l’evolucionisme, i en la mateixa sociologia i etnologia autors com Leslie White o Gordon Childe, per exemple, el seguien reivindicant.

Des d’un altre àmbit completament diferent, l’evolucionisme darwinista va ser també reivindicat per altres teories socials, com el marxisme, per exemple, que veien en aquesta teoria una confirmació de les seves pròpies concepcions. Però, a més de les seves aplicacions al terreny social, l’evolucionisme biològic també va influir directament en moltes filosofies, com la de Haeckel (i la formulació de la llei biogenètica), el vitalisme, l'emergentisme, o l’evolucionisme espiritualista de W. Wundt, etc., i es van originar interpretacions filosòfiques de l’evolucionisme que han anat des de la mecanicista, que la considera un producte del atzar, fins a la teleològica, com la de P. Teilhard de Chardin, que va defensar la idea de l’evolució dirigida cap a una finalitat (ortogènesis). Especialment rellevants han estat les filosofies de tipus evolucionista d’autors com Whitehead i, especialment, de Bergson, qui va formular una nova concepció de l’evolució, encara que merament especulativa. Una contribució interessant a aquesta discussió va ser la de J. Monod, per a qui l’evolució és alhora producte del atzar i la necessitat (veure text).

En l’actualitat hi ha tot un important corrent filosòfic que reivindica el paper central de l’evolucionisme, no solament per explicar l’evolució biològica de les diferents espècies vives, sinó també per explicar l'evolució de la cultura i del pensament. D'entre els autors que destaquen en aquesta interpretació esmentem al biòleg Richard Dawkins, al lingüista Steven Pinker i al filòsof Daniel Dennett que desenvolupa la teoria dels mems.

 

La ciència actual i les teories evolucionistes

Des de l’àmbit purament científic, a partir de finals del segle XIX i especialment des dels albors del segle XX, la genètica mendeliana, el descobriment de les mutacions i el desenvolupament de la genètica de poblacions, van introduir nous elements que, incorporats a la noció bàsica de la selecció natural establerta pel darwinisme, van donar lloc al neodarwinisme de A. Weismann i a la teoria sintètica de l’evolució, els principals teòrics de la qual van ser: T. Dobzhansky, J. Huxley, E. Mayr i G.G. Simpson; i les tesis principals del qual són: la selecció natural, la deriva genètica (aparició a l’atzar de mutacions en poblacions poc nombroses) i la migració diferencial (ocupació de diferents ambients segons les característiques genètiques).

Malgrat que existeixen encara molts punts problemàtics, la teoria de l’evolució (encara que sota diferents variants, tals com la teoria sintètica, o les teories estocàstiques, per exemple), és actualment acceptada per tota la comunitat científica i només s’oposen a ella alguns grups religiosos radicals, com aquells que en els Estats Units advoquen per l’ensenyament, en peu d’igualtat, tant de l’evolucionisme com de la Bíblia, quan no advoquen per la pura i simple supressió de l’ensenyament de les teories evolucionistes. No obstant això, alguns filòsofs, especialment Popper, han assenyalat que la teoria de l’evolució, a més de moltes llacunes observacionals i teòriques, presenta un greu problema, ja que no és falsable, la qual cosa a ulls de Popper debilita enormement la teoria. No obstant això, el mateix Popper no s’oposa a ella, sinó que només assenyala, des de la seva perspectiva, les seves insuficiències. (En particular, Popper va defensar una mena de neolamarckisme matisat, una mica en la línia del defensat per biòlegs com Wintrebert o Grassé). En els últims temps el mateix Popper va matisar les seves crítiques a les insuficiències de les teoria evolucionistes d’inspiració darwiniana i va acceptar que possiblement era ell qui estava equivocat en assenyalar la no falsabilitat de la teoria.

 


Bibliografía

Veure neodarwinisme i origen de la vida.

 
 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.