Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gilles Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (1)

És just recordar quant repugna a l’ànima grega en general i al platonisme en particular l’etern retorn pres en la seva significació latent. Cal donar la raó a Nietzsche quan tracta l’etern retorn com la seva idea personal vertiginosa, que no s’alimenta sinó de fonts dionisíaques esotèriques, ignorades o rebutjades pel platonisme. Certament, les rares exposicions que Nietzsche fa d’ella es queden en el contingut manifest: l’etern retorn com el Mateix que fa tornar el Semblant. Però com no veure la desproporció entre aquesta plana veritat natural, que no supera un ordre generalitzat d’estacions, i l’emoció de Zaratustra? El que és més, l’exposició manifesta no existeix sinó per ser refutada secament per Zaratustra: un cop al nan i una altra als seus animals, Zaratustra els retreu que transformin en vulgaritat el que és en canvi profund, en «cantarella» el que és música, en simplicitat circular el que és, al contrari, tortuós. En l’etern retorn cal passar pel contingut manifest, però només per aconseguir el contingut latent situat mil peus més avall (caverna darrere tota caverna...). Llavors, allò que li semblava a Plató que no era més que un efecte estèril, revela en si la inalterabilitat de les màscares, la impassibilitat dels signes.

El secret de l’etern retorn consisteix en que no expressa de cap manera un ordre que s’oposi al caos i que el sotmeti. Al contrari, no és una altra cosa que el caos, la potència d’afirmar el caos. Hi ha un punt en què Joyce és nietzscheià: quan mostra que el vicus of recirculation no pot afectar ni fer girar un «cosmos». L’etern retorn substitueix la coherència de la representació per una altra cosa, el seu propi caos-errant. I és que, entre l’etern retorn i el simulacre, hi ha un vincle tan profund que un no es comprèn sinó per l’altre. El que retorna són les sèries divergents en tant que divergents, és a dir, cadascuna en tant que desplaça la seva diferència amb totes les altres, i totes en tant que involucren la seva diferència en el caos sense començament ni fi. El cercle de l’etern retorn és un cercle sempre excèntric per a un centre sempre descentrat. Klossowski té raó en dir de l’etern retorn que és «un simulacre de doctrina»: és sens dubte l’ésser, però només quan l'«ens» és, pel seu compte, simulacre. El simulacre funciona de tal manera que una semblança és retrojectada necessàriament sobre les seves sèries de base, i una identitat necessàriament projectada sobre el moviment forçat. L’etern retorn és, doncs, el Mateix i el Semblant, però en tant que simulats, produïts per la simulació, pel funcionament del simulacre (voluntat de potència). És en aquest sentit que inverteix la representació, que destrueix les icones: no pressuposa el Mateix i el Semblant, sinó, al contrari, constitueix l’únic Mateix del que difereix, l’única semblança del desaparellat. És el fantasma únic per a tots els simulacres (l’ésser per a tots els ens). És potència d’afirmar la divergència i el descentrament. Fa d’ella l’objecte d’una afirmació superior; és sota la potència del fals pretendent que fa passar i repassar el que és. Però no fa retornar tot. És selectiu, estableix la diferència, però no, en absolut, a la manera de Plató. El que selecciona és tots els procediments que s’oposen a la selecció. Allò que exclou, allò que no fa retornar, és el que pressuposa el Mateix i el Semblant, allò que pretén corregir la divergència, recentrar els cercles o ordenar el caos, donar un model i fer una còpia. Per llarga que sigui la seva història, el platonisme no succeeix sinó una sola vegada, i Sòcrates cau sota la guillotina. Perquè el Mateix i el Semblant es converteixen en simples il·lusions precisament en quant deixen de ser simulats.

Definim la modernitat per la potència del simulacre. És propi de la filosofia no ser moderna a qualsevol preu, no més que ser intemporal, sinó de desprendre de la modernitat quelcom que Nietzsche designava com allò intempestiu, que pertany a la modernitat, però que també ha de ser posat contra ella: «en favor, espero, d’un temps per venir». No és en els grans boscos ni a les sendes on la filosofia s’elabora, sinó a les ciutats i als carrers, inclòs el més artificial que hi hagi en elles. Allò intempestiu s’estableix en relació amb el passat més llunyà, en la inversió del platonisme; amb relació al present, en el simulacre concebut com el punt d’aquesta modernitat crítica; amb relació al futur, en el fantasma de l’etern retorn com a creença de l’avenir. Allò artificial i el simulacre no són el mateix. Fins i tot s’oposen. Allò artificial és sempre una còpia de còpia, que ha de ser portada fins al punt on canviï de natura i s’inverteixi en simulacre (moment de l’Art Pop). Allò artificial i el simulacre s’oposen en el cor de la modernitat, en el punt en què aquesta arregla tots els seus comptes, com s’oposen dos modes de destrucció: els dos nihilismes. Perquè hi ha una gran diferència entre destruir per conservar i perpetuar l’ordre establert de la representació, dels models i de les còpies, i destruir els models i les còpies per instaurar el caos que cregui, engegar els simulacres i aixecar un fantasma: la més innocent de totes les destruccions, la del platonisme.

_____________________________________________

Lógica del sentido, Paidós, Barcelona 1989, p. 265-267.

Veure Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (II)

Deleuze: Plató i el simulacre

Deleuze: la repetició.
 
 

Versión en castellano

Gilles Deleuze: el eterno retorno y la inversión del platonismo (1)

Es justo recordar cuánto repugna al alma griega en general y al platonismo en particular el eterno retorno tomado en su significación latente. Hay que dar la razón a Nietzsche cuando trata el eterno retorno como su idea personal vertiginosa, que no se alimenta sino de fuentes dionisíacas esotéricas, ignoradas o rechazadas por el platonismo. Ciertamente, las raras exposiciones que Nietzsche hace de ella se quedan en el contenido manifiesto: el eterno retorno como lo Mismo que hace volver lo Semejante. ¿Pero cómo no ver la desproporción entre esta llana verdad natural, que no supera un orden generalizado de estaciones, y la emoción de Zaratustra? Lo que es más, la exposición manifiesta no existe sino para ser refutada secamente por Zaratustra: una vez al enano y otra a sus animales, Zaratustra les reprocha que transformen en vulgaridad lo que es en cambio profundo, en «sonsonete» lo que es música, en simplicidad circular lo que es, por el contrario, tortuoso. En el eterno retorno hay que pasar por el contenido manifiesto, pero solamente para alcanzar el contenido latente situado mil pies más abajo (caverna detrás de toda caverna...). Entonces, lo que le parecía a Platón que no era más que un efecto estéril, revela en sí la inalterabilidad de las máscaras, la impasibilidad de los signos.

El secreto del eterno retorno consiste en que no expresa de ninguna manera un orden que se oponga al caos y que lo someta. Por el contrario, no es otra cosa que el caos, la potencia de afirmar el caos. Hay un punto en el que Joyce es nietzscheano: cuando muestra que el vicus of recirculation no puede afectar ni hacer girar un «cosmos». El eterno retorno sustituye la coherencia de la representación por otra cosa, su propio caos-errante. Y es que, entre el eterno retorno y el simulacro, hay un vínculo tan profundo que uno no se comprende sino por el otro. Lo que retorna son las series divergentes en tanto que divergentes, es decir, cada una en tanto que desplaza su diferencia con todas las otras, y todas en tanto que involucran su diferencia en el caos sin comienzo ni fin. El círculo del eterno retorno es un círculo siempre excéntrico para un centro siempre descentrado. Klossowski tiene razón al decir del eterno retorno que es «un simulacro de doctrina»: es sin duda el Ser, pero solamente cuando el «ente» es, por su cuenta, simulacro. El simulacro funciona de tal manera que una semejanza es retroyectada necesariamente sobre sus series de base, y una identidad necesariamente proyectada sobre el movimiento forzado. El eterno retorno es, pues, lo Mismo y lo Semejante, pero en tanto que simulados, producidos por la simulación, por el funcionamiento del simulacro (voluntad de potencia). Es en este sentido que invierte la representación, que destruye los iconos: no presupone lo Mismo y lo Semejante, sino, por el contrario, constituye el único Mismo de lo que difiere, la única semejanza de lo desemparejado. Es el fantasma único para todos los simulacros (el ser para todos los entes). Es potencia de afirmar la divergencia y el descentramiento. Hace de ella el objeto de una afirmación superior; es bajo la potencia del falso pretendiente que hace pasar y repasar lo que es. Pero no hace retornar todo. Es selectivo, establece la diferencia, pero no, en absoluto, a la manera de Platón. Lo que selecciona es todos los procedimientos que se oponen a la selección. Lo que excluye, lo que no hace retornar, es lo que presupone lo Mismo y lo Semejante, lo que pretende corregir la divergencia, recentrar los círculos u ordenar el caos, dar un modelo y hacer una copia. Por larga que sea su historia, el platonismo no sucede sino una sola vez, y Sócrates cae bajo la guillotina. Porque lo Mismo y lo Semejante se convierten en simples ilusiones precisamente en cuanto dejan de ser simulados.

Definimos la modernidad por la potencia del simulacro. Es propio de la filosofía no ser moderna a cualquier precio, no más que ser intemporal, sino de desprender de la modernidad algo que Nietzsche designaba como lo intempestivo, que pertenece a la modernidad, pero que también ha de ser puesto contra ella: «en favor, espero, de un tiempo por venir». No es en los grandes bosques ni en los senderos donde la filosofía se elabora, sino en las ciudades y en las calles, incluido lo más artificial que haya en ellas. Lo intempestivo se establece en relación con el pasado más lejano, en la inversión del platonismo; con relación al presente, en el simulacro concebido como el punto de esta modernidad crítica; con relación al futuro, en el fantasma del eterno retorno como creencia del porvenir. Lo artificial y el simulacro no son lo mismo. Incluso se oponen. Lo artificial es siempre una copia de copia, que ha de ser llevada hasta el punto donde cambie de naturaleza y se invierta en simulacro (momento del Arte Pop). Lo artificial y el simulacro se oponen en el corazón de la modernidad, en el punto en que ésta arregla todas sus cuentas, como se oponen dos modos de destrucción: los dos nihilismos. Pues hay una gran diferencia entre destruir para conservar y perpetuar el orden establecido de la representación, de los modelos y de las copias, y destruir los modelos y las copias para instaurar el caos que crea, poner en marcha los simulacros y levantar un fantasma: la más inocente de todas las destrucciones, la del platonismo.

_____________________________________________

Lógica del sentido, Paidós, Barcelona 1989, p. 265-267.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.