Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gilles Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (2)

Per què Nietzsche coneixedor dels grecs, sap que l’etern retorn és la seva invenció, la creença intempestiva o del futur? Perquè «el seu» etern retorn no és de cap manera el retorn d’una mateixitat, d’una semblança o d’una igualtat. Nietzsche ho diu clarament: Si hi hagués identitat, si hagués per al món un estat qualitatiu indiferenciat, o per als astres una posició d’equilibri, seria aquesta una raó per no sortir, no per no entrar en un cicle. Així, Nietzsche vincula l’etern retorn al que semblava oposar-se-li o limitar-ho des de fora: la metamorfosi integral, allò desigual irreductible. La profunditat, la distància, els baixos fons, allò tortuós, les cavernes, allò desigual en si formen l’únic paisatge de l’etern retorn. Zaratustra li ho recorda al bufó, però també a l’àguila i a la serp: no es tracta d’una «millora» astronòmica, ni tan sols d’una ronda física... No es tracta d’una llei de la natura. L’etern retorn s’elabora en un fons en què la Natura original resideix en el seu caos, per sobre dels regnes i les lleis que constitueixen tan sols la natura secundària. Nietzsche contraposa la seva «hipòtesi» a la hipòtesi cíclica, «la seva» profunditat a l’absència de profunditat en l’esfera dels fixos. L’etern retorn no és ni qualitatiu ni extensiu, és intensiu, purament intensiu. És a dir: es diu de la diferència. Tal és el vincle fonamental de l’etern retorn i de la voluntat de poder. L’un no pot dir-se sinó de l’altra. La voluntat de poder és el món rutilant de les metamorfosis, de les intensitats comunicants, de les diferències de diferències, dels bufs, insinuacions i expiracions: món d’intensives intencionalitats, món de simulacres o de «misteris». L’etern retorn és l’ésser del món, el només Mateix que pugui dir-se del món, i a exclusió de tota identitat prèvia. És cert que Nietzsche s’interessava per l’energètica del seu temps; però no es tractava de la nostàlgia científica d’un filòsof. Cal endevinar que buscaria en la ciència quantitats intensives, el mig de realitzar el que anomenava la profecia de Pascal: fer del caos un objecte d’afirmació. Sentida contra les lleis de la natura, la diferència en la voluntat de poder és l’objecte més alt de la sensibilitat, l’Hohe Stimmung (cal recordar que la voluntat de poder va ser primerament presentada com a sentiment, sentiment de la distància). Pensada contra les lleis del pensament, la repetició en l’etern retorn és el pensament més alt, la gross Gedanke. La diferència és la primera afirmació, l’etern retorn és la segona, «eterna afirmació del ser», o enèsima potència que es diu de la primera. És sempre a partir d’un senyal, és a dir, a partir d’una intensitat primera, com el pensament es projecta. A través de la cadena trencada o de l’anell tortuós, ens veiem conduïts violentament del limiti dels sentits al limiti del pensament, de la qual cosa no pot ser més que sentit al que no pot ser més que pensat.

És perquè res és igual, perquè tot es banya en la diferència, en la seva dissemblança, en la seva desigualtat, fins i tot amb si mateix, per allò pel qual tot retorna. O més aviat pel que res retorna. El que no retorna és el que nega l’etern retorn, allò que no suporta la prova. El que no retorna és la qualitat, l’extensió, perquè la diferència com a condició de l’etern retorn s’anul·la; és el negatiu, perquè la diferència s’inverteix per anul·lar-se; és allò idèntic, el semblant, allò igual, perquè aquests constitueixen les formes de la indiferència. És Déu, és el jo com a forma i garant de la identitat. És tot el que no apareix sinó sota la llei del «d’una vegada per sempre», inclosa la repetició quan es troba sotmès a la condició d’identitat d’una mateixa qualitat, d’un mateix cos extens, d’un mateix jo (com ocorre amb la «resurrecció») .. Vol això dir que en veritat ni la qualitat ni l’extensió retornen? O ben no estàvem obligats a distingir a manera de dos estats de la qualitat i dos estats de l’extensió? Un en què la qualitat fulgura com a signe en la distància, o interval d’una diferència d’intensitat; l’altre en què, com a efecte, reacciona ja sobre la seva causa i estén a anul·lar la diferència. Un en què l’extensió roman encara implicada en l’ordre embolcallant de les diferències, i un altre en què l’extensió explica la diferència i l’anul·la en el sistema qualificat. Tal distinció, que no pot efectuar-se en l’experiència, es fa possible des del punt de vista del pensament de l’etern retorn. La dura llei de l’explicació és la que s’explica, i s’explica d’una vegada per sempre. L’ètica de les quantitats intensives no té sinó dos principis: afirmar fins i tot el més baix, i no explicar-se (massa). Hem de ser com aquell pare que retreia al seu fill haver dit totes les paraules brutes que sabia no sols perquè estava malament, sinó perquè no s’havia guardat cap, cap resta per a la subtil matèria implícita de l’etern retorn. I si l’etern retorn, fins i tot al preu de la nostra coherència i en benefici d’una coherència superior, condueix a les qualitats a l’estat de purs signes, i no conserva de les extensions sinó el que es combina amb la profunditat original, llavors apareixeran les qualitats més belles, els colors més brillants, les pedres més precioses i les extensions més vibrants, ja que, reduïdes a la seva raó seminal, i després d’haver trencat tota relació amb el negatiu, romandran per a sempre aferrades a l’espai intensiu de les relacions positives; llavors, al seu torn, es realitzarà la predicció final del Fedó, quan Plató promet, amb la sensibilitat despresa del seu exercici empíric, temples, astres i déus com mai s’han vist, afirmacions inaudites. La predicció no es realitzarà, bé és cert, sinó amb la inversió del platonisme mateix.

____________________________________________

Diferencia y repetición, Júcar, Madrid 1988, p. 388-390.

Veure Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (I)

Deleuze: Plató i el simulacre

Deleuze: la repetició.
 
 

 

Versión en castellano

Gilles Deleuze: el eterno retorno y la inversión del platonismo (2)

¿Por qué Nietzsche conocedor de los griegos, sabe que el eterno retorno es su invención, la creencia intempestiva o del futuro? Porque «su» eterno retorno no es en modo alguno el retorno de una mismidad, de una semejanza o de una igualdad. Nietzsche lo dice claramente: Si hubiera identidad, si hubiera para el mundo un estado cualitativo indiferenciado, o para los astros una posición de equilibrio, sería ésa una razón para no salir, no para no entrar en un ciclo. Así, Nietzsche vincula el eterno retorno a lo que parecía oponérsele o limitarlo desde fuera: la metamorfosis integral, lo desigual irreductible. La profundidad, la distancia, los bajos fondos, lo tortuoso, las cavernas, lo desigual en sí forman el único paisaje del eterno retorno. Zaratustra se lo recuerda al bufón, pero también al águila y a la serpiente: no se trata de una «mejora» astronómica, ni siquiera de una ronda física... No se trata de una ley de la naturaleza. El eterno retorno se elabora en un fondo en el que la Naturaleza original reside en su caos, por encima de los reinos y las leyes que constituyen tan sólo la naturaleza secundaria. Nietzsche contrapone su «hipótesis» a la hipótesis cíclica, «su» profundidad a la ausencia de profundidad en la esfera de los fijos. El eterno retorno no es ni cualitativo ni extensivo, es intensivo, puramente intensivo. Es decir: se dice de la diferencia. Tal es el vinculo fundamental del eterno retorno y de la voluntad de poder. El uno no puede decirse sino de la otra. La voluntad de poder es el mundo centelleante de las metamorfosis, de las intensidades comunicantes, de las diferencias de diferencias, de los soplos, insinuaciones y expiraciones: mundo de intensivas intencionalidades, mundo de simulacros o de «misterios». El eterno retorno es el ser del mundo, el solo Mismo que pueda decirse del mundo, y con exclusión de toda identidad previa. Es cierto que Nietzsche se interesaba por la energética de su tiempo; pero no se trataba de la nostalgia científica de un filósofo. Hay que adivinar que iba a buscar en la ciencia cantidades intensivas, el medio de realizar lo que llamaba la profecía de Pascal: hacer del caos un objeto de afirmación. Sentida contra las leyes de la naturaleza, la diferencia en la voluntad de poder es el objeto más alto de la sensibilidad, la Hohe Stimmung (hay que recordar que la voluntad de poder fue primeramente presentada como sentimiento, sentimiento de la distancia). Pensada contra las leyes del pensamiento, la repetición en el eterno retorno es el pensamiento más alto, la gross Gedanke. La diferencia es la primera afirmación, el eterno retorno es la segunda, «eterna afirmación del ser», o enésima potencia que se dice de la primera. Es siempre a partir de una señal, es decir, a partir de una intensidad primera, como el pensamiento se proyecta. A través de la cadena rota o del anillo tortuoso, nos vemos conducidos violentamente del limite de los sentidos al limite del pensamiento, de lo que no puede ser más que sentido a lo que no puede ser más que pensado.

Es porque nada es igual, porque todo se baña en la diferencia, en su desemejanza, en su desigualdad, incluso consigo mismo, por lo que todo retorna. O más bien por lo que nada retorna. Lo que no retorna es lo que niega el eterno retorno, lo que no soporta la prueba. Lo que no retorna es la cualidad, la extensión, porque la diferencia como condición del eterno retorno se anula; es lo negativo, porque la diferencia se invierte para anularse; es lo idéntico, lo semejante, lo igual, porque éstos constituyen las formas de la indiferencia. Es Dios, es el yo como forma y garante de la identidad. Es todo lo que no aparece sino bajo la ley del «de una vez por todas», incluida la repetición cuando se halla sometido a la condición de identidad de una misma cualidad, de un mismo cuerpo extenso, de un mismo yo (como ocurre con la «resurrección») .. ¿Quiere esto decir que en verdad ni la cualidad ni la extensión retornan? ¿O bien no estábamos obligados a distinguir a modo de dos estados de la cualidad y dos estados de la extensión? Uno en el que la cualidad fulgura como signo en la distancia, o intervalo de una diferencia de intensidad; el otro en el que, como efecto, reacciona ya sobre su causa y tiende a anular la diferencia. Uno en el que la extensión permanece aún implicada en el orden envolvente de las diferencias, y otro en el que la extensión explica la diferencia y la anula en el sistema cualificado. Tal distinción, que no puede efectuarse en la experiencia, se hace posible desde el punto de vista del pensamiento del eterno retorno. La dura ley de la explicación es la que se explica, y se explica de una vez por todas. La ética de las cantidades intensivas no tiene sino dos principios: afirmar incluso lo más bajo, y no explicarse (demasiado). Debemos ser como aquel padre que reprochaba a su hijo haber dicho todas las palabras sucias que sabía no sólo porque estaba mal, sino porque no se había guardado ninguna, ningún resto para la sutil materia implícita del eterno retorno. Y si el eterno retorno, incluso al precio de nuestra coherencia y en beneficio de una coherencia superior, conduce a las cualidades al estado de puros signos, y no conserva de las extensiones sino lo que se combina con la profundidad original, entonces aparecerán las cualidades más bellas, los colores más brillantes, las piedras más preciosas y las extensiones más vibrantes, puesto que, reducidas a su razón seminal, y tras haber roto toda relación con lo negativo, permanecerán para siempre apegadas al espacio intensivo de las relaciones positivas; entonces, a su vez, se realizará la predicción final del Fedón, cuando Platón promete, con la sensibilidad desprendida de su ejercicio empírico, templos, astros y dioses como jamás se han visto, afirmaciones inauditas. La predicción no se realizará, bien es cierto, sino con la inversión del platonismo mismo.

____________________________________________

Diferencia y repetición, Júcar, Madrid 1988, p. 388-390.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.