Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Hans Georg Gadamer: el cercle hermenèutic

Quan Schleiermacher, i seguint els seus passos la ciència del XIX, van més enllà de la «particularitat» d'aquesta reconciliació d'antiguitat clàssica i cristianisme i conceben la tasca de l'hermenèutica des d'una generalitat formal, aconsegueixen per descomptat establir la concordança amb l'ideal d'objectivitat propi de les ciències naturals, però només al preu de renunciar a fer valer la concreció de la consciència històrica dins la teoria hermenèutica

Enfront d'això la descripció i fonamentació existencial del cercle hermenèutic per Heidegger representa un gir decisiu. Per descomptat que en la teoria hermenèutica del XIX es parlava ja de l'estructura circular de la comprensió, però sempre en el marc d'una relació formal entre allò individual i el tot, així com del seu reflex subjectiu, l'anticipació intuïtiva del tot i la seva explicació subsegüent en allò individual. Segons aquesta teoria el moviment circular de la comprensió va i ve pels textos i acaba superant-se en la comprensió completa dels mateixos. No és sinó gaire conseqüent que la teoria de la comprensió culmini, en Schleiermacher, en una teoria de l'acte endevinatori mitjançant el qual l'intèrpret entra de ple en l'autor y resol des d'allí tot allò estrany i estranyant del text. Heidegger, al contrari, descriu aquest cercle en forma tal que la comprensió del text es trobi determinada continuadament pel moviment anticipatori de la precomprensió. El cercle del tot i les parts no s'anul·la en la comprensió total, sinó que aconsegueix en ella la seva realització més autèntica.

El cercle no és, doncs, de natura formal; no és subjectiu ni objectiu, sinó que descriu la comprensió com la interpenetració del moviment de la tradició i del moviment de l'intèrpret. L'anticipació de sentit que guia la nostra comprensió d'un text no és un acte de la subjectivitat sinó que es determina des de la comunitat que ens uneix amb la tradició. Però en la nostra relació amb la tradició, aquesta comunitat està sotmesa a un procés de contínua formació. No és simplement un pressupost sota el qual ens trobem sempre, sinó que nosaltres mateixos la instaurem en quant que comprenem, participem del succeir de la tradició i continuem determinant-ho així des de nosaltres mateixos. El cercle de la comprensió no és en aquest sentit un cercle «metodològic» sinó que descriu un moment estructural ontològic de la comprensió.

No obstant això, el sentit d'aquest cercle que subjeu a tota comprensió posseeix una nova conseqüència hermenèutica que m'agradaria anomenar «anticipació de la perfecció». També això és evidentment un pressupost formal que guia tota comprensió. Significa que només és comprensible el que representa una unitat perfecta de sentit. Fem aquesta pressuposició de la perfecció cada cop que llegim un text, i només quan la pressuposició mateixa es manifesta com insuficient, això és, quan el text no és comprensible, dubtem de la transmissió i intentem endevinar com pot remeiar-se.

______________________________________________

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.362-363.
 

Versió en castellà

Hans Georg Gadamer: el círculo hermenéutico

Cuando Schleiermacher, y siguiendo sus pasos la ciencia del XIX, van más allá de la «particularidad» de esta reconciliación de antigüedad clásica y cristianismo y conciben la tarea de la hermenéutica desde una generalidad formal, logran desde luego establecer la concordancia con el ideal de objetividad propio de las ciencias naturales, pero sólo al precio de renunciar a hacer valer la concreción de la conciencia histórica dentro de la teoría hermenéutica

Frente a esto la descripción y fundamentación existencial del círculo hermenéutico por Heidegger representa un giro decisivo. Por supuesto que en la teoría hermenéutica del XIX se hablaba ya de la estructura circular de la comprensión, pero siempre en el marco de una relación formal entre lo individual y el todo, así como de su reflejo subjetivo, la anticipación intuitiva del todo y su explicación subsiguiente en lo individual. Según esta teoría el movimiento circular de la comprensión va y viene por los textos y acaba superándose en la comprensión completa de los mismos. No es sino muy consecuente que la teoría de la comprensión culmine, en Schleiermacher, en una teoría del acto adivinatorio mediante el cual el intérprete entra de lleno en el autor y resuelve desde allí todo lo extraño y extrañante del texto. Heidegger, por el contrario, describe este círculo en forma tal que la comprensión del texto se encuentre determinada continuadamente por el movimiento anticipatorio de la precomprensión. El circulo del todo y las partes no se anula en la comprensión total, sino que alcanza en ella su realización más auténtica.

El circulo no es, pues, de naturaleza formal; no es subjetivo ni objetivo, sino que describe la comprensión como la interpenetración del movimiento de la tradición y del movimiento del intérprete. La anticipación de sentido que guía nuestra comprensión de un texto no es un acto de la subjetividad sino que se determina desde la comunidad que nos une con la tradición. Pero en nuestra relación con la tradición, esta comunidad está sometida a un proceso de continua formación. No es simplemente un presupuesto bajo el que nos encontramos siempre, sino que nosotros mismos la instauramos en cuanto que comprendemos, participamos del acontecer de la tradición y continuamos determinándolo así desde nosotros mismos. El circulo de la comprensión no es en este sentido un circulo «metodológico» sino que describe un momento estructural ontológico de la comprensión.

Sin embargo, el sentido de este círculo que subyace a toda comprensión posee una nueva consecuencia hermenéutica que me gustaría llamar «anticipación de la perfección». También esto es evidentemente un presupuesto formal que guía toda comprensión. Significa que sólo es comprensible lo que representa una unidad perfecta de sentido. Hacemos esta presuposición de la perfección cada vez que leemos un texto, y sólo cuando la presuposición misma se manifiesta como insuficiente, esto es, cuando el texto no es comprensible, dudamos de la transmisión e intentamos adivinar cómo puede remediarse.

______________________________________________

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.362-363.

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.