Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

jo GEN.

Terme equivalent -amb diferències de matís- a consciència, ànima o persona, amb el que identifiquem la nostra personalitat. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.

El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb Descartes, qui constitueix el "jo penso" en primera veritat del seu sistema: «jo penso, així existeixo». (Veure cogito). Descartes concep el jo com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que Hume- després d’una crítica inicial de Locke a la substància (veure text)-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d’un «feix o un fluix de sensacions» (veure text 1 i text 2).

Kant, al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l’empíric o fenomenològic, i el noümènic o intel·ligible; el primer perceptible com fenomen a través de la consciència empírica, el segon, noümen i cosa en si desconeguda, que està més enllà de l’experiència i del que només sabem -per la raó pràctica- que pertany al món de la llibertat i de l’ètica. La il·lusió transcendental que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com a substància o com a subjecte, es dilueix amb l’anàlisi dels paralogismes (veure text). A aquest doble jo del home, fenomen i noúmenon alhora, s’afegeix el jo transcendental de la seva teoria del coneixement, concebut com «apercepció pura» o «unitat sintètica de la consciència» (veure text).

La convicció filosòfica en l’existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com subjecte permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.
 
En la psicoanàlisi de Freud ocupa un lloc fonamental la noció d’inconscient i relacionada amb aquest concepte Freud distingeix tres instàncies formadores de la personalitat: l’ell (o id), el superjo (o súper ego) i el jo (o ego). Al súper jo, resultat del procés d’identificació amb la figura paterna després del complex d’Èdip, i part del jo que actua a manera d’una instància crítica, de consciència moral i censura, assigna la funció de la repressió i la de comparar al jo amb el seu propi ideal (veure cita). L’això (o ell, o id), que s’identifica fonamentalment, però no exclusivament, amb l’inconscient és el psiquisme humà sense tota organització interior, únicament sotmès al principi del plaer, il·lògic en el seu funcionament, pur dipòsit d’energia instintiva, és el fons de pulsions i desitjos i impressions ocults per la repressió (veure cita). El jo, només parcialment inconscient com el súper jo, sorgeix de la part modificada de l’ell per contacte amb la realitat externa i té per funció representar a l’això (o ell) davant l’exterior, d’una manera socialment acceptable; és la raó i la reflexió i a ell incumbeix trobar l’equilibri psíquicament sa entre les exigències -dictaminades pel principi de realitat- del món extern, i les de l’ell i el súper jo (veure cita).
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.