Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

imperatiu categòric ╚TIC.

En Kant, el criteri de la moralitat d'una acciˇ; la manera com la raˇ s'imposa a la voluntat d'una forma incondicional i necessària, en contra de qualsevol desig merament subjectiu. Expressa el deure que ha de complir-se per si mateix, i no per aconseguir alguna altra finalitat (en aquest cas, seria un imperatiu hipotètic o condicionat). És la llei de la raó pràctica, que no prescriu res en concret que fer, sinó només la manera, la forma, com s'ha d'actuar. En l'ètica kantiana apareixen diverses formulacions de l'imperatiu categòric (veure text 1, text 2, text 3 i text 4 ).

 


(1) Immanuel Kant: primera definiciˇ d'imperatiu categòric (I)

Quan penso un imperatiu hipotètic en general no sé el que conté fins que m'és donada la seva condició, però si penso un imperatiu categòric de seguida sé què conté. En efecte, ja que l'imperatiu no conté, a banda de la llei, més que la necessitat de la màxima d'adequar-se a aquesta llei, i aquesta no es troba limitada per cap condició, no queda llavors ni més menys que la universalitat d'una llei general a què ha d'adequar-se la màxima de l'acció, i aquesta adequació és l'únic que pròpiament representa l'imperatiu com necessari.

Per consegüent, només hi ha un imperatiu categòric, i diu així: obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal.

__________________________________________________

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 91-92).

 

 

(2) Immanuel Kant: segona definició d'imperatiu categòric (II)

Ja que la universalitat de la llei per la qual succeeixen determinats efectes constitueix el que s'anomena natura en el seu sentit més ampli (atenent a la forma), és a dir, l'existència de les coses en quant que estan determinades per lleis universals, resulta que l'imperatiu universal del deure accepta aquesta una altra formulació: obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la natura.

__________________________________________________

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 92).

 

(3) Immanuel Kant: tercera definició d'imperatiu categòric (III)

La natura racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa necessàriament l'home la seva pròpia existència, i en aquest sentit l'esmentada existència és un principi subjectiu de les accions humanes. Però també es representa així la seva existència tot ser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, per la qual cosa és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L'imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjÓ.

__________________________________________________

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 103-104).

 

(4) Immanuel Kant: quarta definició d'imperatiu categòric (IV)

Per consegüent, tot ser racional ha d'obrar com si fos per les seves màximes un membre legislador al regne universal dels fins. El principi formal de tals màximes és: obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals. Un regne dels fins només és possible, perquè, per analogia amb un regne de la natura; aquell, segons màximes, és a dir, regles que es posa a si mateix; aquest, segons lleis de causes eficients mecàniques. No obstant això, al conjunt de la natura, encara que és considerada una màquina, se li dóna el nom de regne de la natura en quant que té referència als éssers racionals com a fins seus. Tal regne dels fins seria realment realitzat per màximes, la regla del qual prescriu l'imperatiu categòric a tots els éssers racionals, si tals màximes anessin seguides universalment. Ara bé, encara que l'ésser racional no pot comptar que, perquè ell mateix segueixi puntualment aquesta màxima, per això mateix els altres hauran de ser fidels a aquesta; encara que tampoc pot comptar que el regne de la natura i l'ordenació finalista que conté (i en la que ell mateix està inclòs) hauran de coincidir amb un possible regne dels fins realitzat per ell mateix i satisfer així la seva esperança de felicitat, etc., no obstant això, la llei que dicta obra seguint les màximes d'un membre legislador en un possible regne de fins, conserva tota la seva força perquè mana categòricament. I aquí justament està la paradoxa: que només la dignitat de l'home com a natura racional, sense considerar cap altre fi o profit a aconseguir per ella, és a dir, només el respecte per una pura idea ha de servir, no obstant això, com a ineludible precepte de la voluntat, i precisament en aquesta independència de la màxima respecte a tots els altres estímuls consisteix la seva grandesa, així com la dignitat de tot subjecte racional consisteix a ser membre legislador en un regne de fins, ja que, d'una altra manera, hauria de representar-se només com sotmès a la llei natural de les seves necessitats.

__________________________________________________

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 117-118).

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.