cristianisme

cristianisme FIL. REL.

Religió monoteista, que es considera històricament revelada, que sorgeix dins i en dependència amb el judaisme i té com a fundador a Jesús de Natzaret (nascut cap a l'any 7 a.C.), la vida i doctrina del qual es conté en els quatre Evangelis i la resta de llibres del Nou Testament. Elements doctrinals fonamentals del cristianisme com a fe són:

l'afirmació de la mort i resurrecció de Jesús de Natzaret, fill de Déu, en qui concorren dues natures (humana i divina) i una única persona (la divina),
la concepció de la divinitat en un misteri d'unitat de natura i trinitat de persones -Pare, Fill i Esperit Sant-,
la institució d'una església, constituïda (en el cas del cristianisme catòlic) per papa, bisbes i fidels, com a comunitat de creients i dipositària de la revelació,
i l'existència dels sagraments (especialment el baptisme i la comunió o eucaristia) que són pràctiques rituals que duen a terme i renoven, sobrenaturalment, per a cadascun dels nous creients,
la denominada història de la salvació, realitzada d'un cop atura sempre en els successos de la vida i en la persona de Jesús;
directament relacionada amb la doctrina dels sagraments està la de la «gràcia», presència o ajuda divina en l'home, que ha donat origen a controvèrsies teològiques i filosòfiques.
La Biblia, en especial els llibres del Nou i de l'Antic Testament, són el llibre sagrat del cristianisme.

La història d'occident ha fet que la identitat cultural d'Europa sigui intrínsecament deutora del cristianisme, no sols per la funció que la religió cristiana ha exercit socialment al si del que s'ha denominat la «cristiandat», sinó perquè, en aquesta història, el cristianisme ha donat a la societat europea les seves mateixes arrels ideològiques i el fonament de molts dels seus valors; tals aportacions no són ni han estat exclusives del cristianisme, sinó comuns a altres religions i a altres ideologies, però ha estat a través del cristianisme com de ‘facto' han arrelat en la cultura occidental. L'historiador i filòsof polonès, L. Kolakowski, destaca, junt amb altres, dos d'aquests trets: la noció de dret natural, que serveix de base als drets humans, a la noció de persona i a les teories contractualistes de la societat, i l'esperit de finitud i dubte, del que sorgeix la desconfiança davant el coneixement i d'on neix el racionalisme crític (veure cita).

El desenvolupament de la teologia cristiana, com a justificació i reflexió del fenomen religiós o de la fe, a manera de ciència o doctrina sobre Déu, ja comença en les primeres èpoques del cristianisme. En aquest moviment la filosofia de Plató estarà tant en les bases teòriques del cristianisme -especialment a partir de Sant Agustí i de la filosofia patrística- de manera que segons Nietzsche el cristianisme seria una forma de "platonisme popular". Aquesta teologia, que aconsegueix el seu ple desenvolupament en l'Edat Mitjana amb la filosofia escolàstica, ha donat lloc a una relació problemàtica amb la filosofia, que no és més que part de la problemàtica més àmplia de la relació entre fe i raó : són dues formes de coneixement? pot haver-hi coneixement racional en matèries que són pròpies de la fe? és la fe una creença racional? pot parlar-se raonablement d'una «filosofia cristiana»?

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.