Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

filosofia GEN.

  1. Etimologia del terme

  2. Origen de la filosofia

  3. Diferents formes d’entendre la filosofia: història de la filosofia

  4. Com es concep en l’actualitat?

________________________________________________________________

Etimològicament, del grec N48@F@N\", phylosophia, amor al saber, derivat de N48XT, estimar i F@N\",  saber, saviesa. Així, en una traducció excessivament convencional, voldria dir «amor a la saviesa», on la paraula F@N\", sophia, en comptes de ser traduïda com «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d’Aristòtil, com «enteniment i ciència» (veure cita); d’igual manera, N\8@H, philos, el «amic» o el «amant» d’aquest saber intel·lectual pot entendre’s, a la manera de Plató, com aplicat a aquell que desitja o està àvid de saber (veure cita).

Així, doncs, etimològicament la filosofia seria el «desig o afany de saber» o la «recerca del coneixement».

Pitàgores

 Origen de la filosofia

Generalment s’afirma que la filosofia -que segons Plató i Aristòtil neix de l’admiració- apareix com la superació del pensament mític, basat en creences sense fonamentació racional, per una forma de pensament crítica i racional. Aquest trànsit es coneix com el pas del mite al logos. Aquest mateix procés és el que marca l’origen de la ciència, que inicialment estava íntimament unida a la filosofia. De fet, en molts casos es pot considerar que les ciències i la filosofia han estat una mateixa reflexió i solament a partir de l’època moderna es comencen a separar les diferents ciències naturals de la filosofia.

Sembla que Pitàgores de Samos, va ser el primer que va emprar aquest terme per definir la seva activitat. En comptes de qualificar-se a si mateix de savi (sophós) es va qualificar simplement de philo-sophos, el que cerca el saber (veure cita).  De manera semblant més endavant Sòcrates es presenta a si mateix com el qui res no sap, però està en camí d’investigar i d’assolir coneixements. No es presenta tampoc com un savi, sinó com un que cerca el saber, com un philo-sophos. En ambdós casos el que es manifesta és una actitud contrària al dogmatisme, que és la pròpia d’aquells que creuen que ja saben. Així, doncs, la filosofia expressa una actitud contrària a la del pensament basat en mites o creences religioses que es fonamenten en certeses absolutes. Ben al contrari el filòsof és conscient de que no es posseeix el coneixement absolut i de que el saber sempre és un procés. Mentre que aquells que creuen que ja estan en possessió d’un saber absolut ja no investiguen ni cerquen, el filòsof segueix indagant per tal d’anar aconseguint un saber cada cop més fonamentat, i no accepta fonaments basats en meres creences, sinó que cerca un coneixement que sigui crític i es basi en la raó. La filosofia, doncs, es la recerca de la veritat per part d’aquells que saben que la veritat mai no s’acaba de posseir. En aquest sentit, es pot dir que en filosofia són més importants les preguntes que les respostes i, paradoxalment, una de les seves funcions és la de fer veure les limitacions del coneixement i mostrar una actitud contrària al dogmatisme de pensar que es posseeixen certeses absolutes. (Veure textos més abaix)

Històricament, la filosofia apareix com una invenció feta pels grecs de les colònies jònies d’Àsia Menor, cap al s. VI a.C., consistent en fer front amb la reflexió racional als problemes que els presentava la naturalesa. Segons molts autors, entre ells Karl R. Popper, aquesta invenció va consistir en un canvi d’actitud davant les afirmacions tradicionals sobre el món i el lloc que ocupa l’home en el món, sobretot sobre els orígens d’ambdós, a causa de profundes transformacions socials. D’una actitud tradicional, conservadora i acrítica, basada en el mite, es passa a una actitud nova, innovadora i crítica, que s’expressa mitjançant teories sobre el món, al començament rudimentàries. Aquesta actitud arriba a convertir-se en la tradició de criticar teories, de manera que la filosofia, primer, i després la ciència, que anirà naixent d’aquella, no són més que l’actitud crítica de l’home davant les coses -la natura, l’univers i ell mateix-, tal com s’ha desenvolupat al llarg de la història (veure text). En aquest sentit la filosofia suposa un actitud crítica contraria a tota forma de dogmatisme i, per tant, no es pot reduir a un seguit de doctrines tancades, sinó que és una activitat de constant investigació en la qual són més importants les preguntes que les respostes i en la qual, com diu B. Russell, sovint les preguntes són més importants que les respostes (veure citació) que sovint romanen obertes (veure text).

  Com, s’ha entès la filosofia? Història de la filosofia

Plató i AristòtilCom s’ha entès i desenvolupat aquesta actitud crítica, o aquesta activitat de reflexió racional, a través dels temps constitueix la història de la filosofia i de la ciència, i fins i tot la història de la mateixa civilització. De manera que a la filosofia li és essencial el coneixement de la seva història, i així la història de la filosofia és un element constitutiu de la pròpia filosofia

En línies generals, després de l’esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la naturalesa (presocràtics), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure (hel·lenisme), la filosofia es fon novament amb el pensament religiós, d’on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per confondre’s amb ell i en part per a reelaborar-lo des del seu interior (neoplatonisme, cristianisme, filosofia escolàstica).

 DescartesDesprés d’una llarga i més aviat confusa, però en cap mode infructuosa relació que la fe i la raó mantenen en el món medieval occidental, ja sigui cristià, àrab o jueu, el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el Renaixement i la revolució científica. Així com en aquesta època neix la ciència moderna, fa també la seva aparició la filosofia moderna.

Descartes estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la certesa del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el subjecte humà la seva confiança a saber. Racionalisme i empirisme són dues maneres de respondre a la qüestió de la certesa: la certesa la dóna la raó (racionalisme) o la experiència (empirisme). Hi ha acord a admetre l’existència d’un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d’aconseguir-lo i en la mesura que és possible aconseguir-lo. Des de Descartes es produeix un canvi important en la filosofia. Fins llavors es donava per descomptada l’existència del món "exterior" al subjecte i la possibilitat de tenir coneixement cert d'aquesta realitat. Descartes, en canvi, pensa que el coneixement segur és el coneixement que es té d'un mateix i que, al límit, es podria pensar que tota realitat "externa" al jo o subjecte és incerta i, fins i tot, que aquesta "realitat" podria ser fruit d'un engany. Per això, a partir de Descartes la filosofia es s’elabora a partir del subjecte.

KantKant prossegueix de manera radical aquesta incipient orientació d’inversió de la perspectiva i l’actitud crítica es dirigeix al mateix subjecte que exerceix aquesta actitud; s’investiga la seva capacitat estructural de conèixer i, com resultat del «gir copernicà», estableix que el coneixement és, d’algun mode, constituït pel mateix subjecte humà -per la natura humana-, no sols en els seus límits sinó també en el seu mateix contingut, i aquest coneixement és universal i el mateix per a tots perquè la natura humana és la mateixa en tots.

Kant resumia les grans preguntes de la filosofia en les següents: 1) què puc conèixer? 2) què he de fer? 3) què puc esperar? que es resumeixen, segons ell en 4) què és l'home?

En la història posterior a Kant, la creença en una natura humana i en un sol tipus de racionalitat ha estat posada en qüestió. A més de natura, hi ha història i evolució i, a més de raó, valors, estructures econòmiques, inconscient i vida. No pot donar-se ja per descomptat que hi ha una cosa tal com racionalitat i natura humana, igual com no hi ha una cosa objectiva que pugui anomenar-se «veritat»; més aviat cal preguntar-se per quines són les condicions que fan possible que hi hagi racionalitat, natura i veritat. Per això mateix Kant pensa que, en certa manera, mai no es pot ensenyar filosofia, sinó que solament es pot ensenyar a filosofar.

El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva metodologia, ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment.

No perquè hi hagi una natura, un model de racionalitat i un coneixement vertader es posen els home d’acord; més aviat perquè els homes es posen d’acord és possible parlar de coneixement vertader, de racionalitat i d’allò que és, o ha de ser, comú a tots.

A la filosofia correspon, en els distints àmbits en què és necessari l’acord -en allò social, en l’ètic, en el teòric, en el científic- tractar de les condicions que el fan possible i dels termes en què pot establir-se.

Com es concep la filosofia en l’actualitat?

Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber substantiu i autònom, i en ocasions, ha estat l’únic saber disponible, en l’actualitat no s’atribueix a la filosofia un objecte propi d’estudi, per la simple raó que pot comprendre’ls tots. Les ciències són posteriors a la filosofia quant al seu naixement cronològic, però aquesta exerceix ara la seva activitat després de l’activitat de les ciències. Per això sol definir-se la filosofia (o, almenys una gran part d'aquesta) com una reflexió de segon ordre que s’exerceix sobre altres activitats reflexives de primer ordre (vegeu la imatge adjunta). Aquestes activitats reflexives de primer ordre s’exerceixen directament sobre la natura (nivell zero) en el seu sentit més ampli, que comprèn des de l’univers fins a l’individu passant per la societat i la història, i sobre aquesta activitat primera (nivell 1) reflexiona posteriorment la filosofia (nivell 2), analitzant, criticant, dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupòsits, els seus conceptes bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els seus objectius.

No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i distint dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en distints àmbits de la vida humana. En aquest sentit la filosofia es caracteritza també per la seva universalitat (s’interessa per tots els aspectes del coneixement i l’experiència) i la seva radicalitat (és a dir, per anar a l’arrel i plantejar-se les qüestions últimes).

Com s’exerceix, doncs, la filosofia? Aquesta activitat s’exerceix

1) constituint les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i

2) sotmetent a crítica, amb tots els mitjans de què disposa la racionalitat humana -des de procediments formals de la lògica i de l’anàlisi del llenguatge fins a la sola activitat reflexiva- pressupòsits, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària, en un procés de rigorosa anàlisi de conceptes. En aquest sentit la filosofia desenvolupa tres funcions bàsiques:

3) atès que hi ha innombrables àmbits de les que hem anomenat activitats reflexives de primer ordre, hi haurà tantes "branques" de la filosofia com a diferents possibles reflexions sobre aquestes activitats. Així, hi haurà filosofia de la ciència en general, filosofia de l’acció humana, filosofia de la cultura, filosofia moral o ètica, teoria del coneixement o epistemologia, metodologia, filosofia de la història, filosofia de l’art i estètica, filosofia política, filosofia del llenguatge, filosofia de la ment, etc. (Veure més abaix els termes relacionats)

4) per altra part, i com a continuació de la filosofia que es va fer en el període hel·lenístic, quan la filosofia s’entenia fonamentalment com una "forma de vida" o com una guia per a la bona vida, també la filosofia segueix tenint aquest altre sentit, sovint lligat a les reflexions en l’àmbit de l’ètica i, en general, de la filosofia de l’acció (què he de fer?, què puc esperar?, qui soc jo?... etc.). Així, més enllà de les referències pròpies del pensament religiós que es basa en creences, en la fe o en la simple tradició, hi hauria també una manera d’entendre la filosofia més lligada a la reflexió sobre la vida pràctica i sobre l’existència, basada igualment -això és irrenunciable en la filosofia- en l’activitat crítica i racional, encaminada a oferir un marc de reflexió sobre la pròpia vida. En aquest sentit la filosofia és compromís, ja que les preguntes relatives als fonaments de la pròpia conducta, per exemple, ens poden obligar a modificar-la, i al mateix temps, la seva actitud fonamentalment crítica, racional i antidogmàtica, la separa i diferencia de les religions.

________________________________________________

Termes relacionats:

 

El paper de la dona en la història de la filosofia: http://www.xtec.es/~asarbach/actius/inici/dones.htm

________________________________________________

Filosofia

__________________________________________________

 

 

Aristòtil

Aristòtil: la saviesa

La saviesa (sophía) l’atribuïm en les arts als més consumats en elles, per exemple, a Fídies com a escultor i a Políclet com a creador d’estàtues, no indicant amb ells sinó que la saviesa és l’excel·lència d’un art. Pensem d’alguns homes que són savis en general, i no en un sentit parcial o determinat [...]

De manera que és evident que la saviesa és el més perfecte dels modes de coneixement. El savi, per consegüent, no sols ha de conèixer el que deriva dels principis, sinó posseir a més a més la veritat sobre els principis. De manera que la saviesa serà intel·lecte i ciència [nous kai epistéme], per així dir-ho, la ciència capital dels objectes més estimats.

____________________________________________________________________

Aristòtil, Ètica a Nicòmac, VI, 7, 1141a (Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1985, p. 93-94). enrera Tornar

___________________________

  Plató

Plató: el desig de saber

- Ara bé -vaig continuar-, no són el mateix el desig de saber i la filosofia? [to ge philomathés kai philósophon tautón]

- El mateix, en efecte -va convenir.

- Podem, doncs, admetre confiadament que perquè l’home es mostri plàcid amb els seus familiars i coneguts és necessari que sigui filòsof i àvid de saber [philósophon kai philomathé] per natura?

____________________________________________________________________

Plató, La república, II, 15, 376b (Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1981, p. 90). enrera Tornar

___________________________

  Xavier Rubert de Ventós: de la importància de veure-hi fosc

És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix.

I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l’expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res». I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d’en Jaumet de l’esperit.

Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes. [...] Filòsof, en efecte, és aquell qui veu en cada resposta o claredat un nou problema o una nova foscúria. D’aquí ve que en lloc de respondre les preguntes tendeixi a dur-les més enllà, i cal reconèixer que en això s’assembla molt a les criatures. 

X. Rubert de Ventós, Per què filosofia?

____________________________________________________

És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix. Doncs bé, jo penso que el vers podria complementar-se amb un «és quan estic despert que hi veig fosc». I tant més fosc hi veig, en efecte, com més m’estimo o més m’interessa el tema en qüestió. En certa manera les coses es desenfoquen i esdevenen borroses quan més ens hi apropem: com si tots legats patíssim d’una rara hipermetropia teòrica. Enfront d’allò que no ens interessa ni ens estimem massa, tenim sovint la sensació que ja sabem «de què va» («ah sí, és un típic això o allò»), però només que comencem a estimar-nos-la i a conèixer-la de debò, de seguida sentim que no entenem la cosa o la persona tant com voldríem. D’aquí que jo subscrigui plenament la sentència d’aquell savi xinès que deia que «qui tot ho entén... és que està mal informat». Sentència que podríem complementar encara, com ho hem fet amb el vers de Foix, amb un «només creiem entendre perfectament... allò que, en el fons del fons, no ens importa».

X. Rubert de Ventós, De la importància de veure-hi fosc  enrera Tornar

___________________________

   

Karl Jaspers

La paraula grega filòsof (philosophos) es va formar en oposició a sophós. És a dir, l’amant del coneixement, a diferència de qui, en possessió del coneixement s’anomenava savi. Aquest sentit de la paraula perdura fins avui: la recerca de la veritat -no la possessió de la veritat- és l’essència de la filosofia. [...] Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta.

_____________________________________

Karl Jaspers, Introducció a la filosofia. enrera Tornar

___________________________

   

Bertrand Russell: eI valor de la filosofia

De fet, el valor de la filosofia es troba en la seva incertesa. L’home que no té cap matís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals del seu temps i del seu país, i de les que s’han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment de la seva raó. Des del moment en què comencem a filosofar, trobem [...] que fins els objectes més ordinaris plantegen problemes als quals només podem donar respostes incompletes. La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en força grau el nostre coneixement del que pot ser; refusa el dogmatisme dels que no s’han introduït mai a la regió del dubte alliberador. [...] Per resumir la nostra anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa no pot ser coneguda com a vertadera, sinó més aviat pel valor dels mateixos problemes; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció de les coses que són possibles, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen, minven la seguretat dogmàtica que tanca l’esperit a la investigació; però, sobretot, perquè per a la grandesa de l’univers que la filosofia contempla, l’esperit també es fa gran i arriba a ser capaç de la unió amb l’univers que constitueix el seu bé suprem.

__________________________________

Bertrand Russell, Els problemes de la filosofia. enrera  Tornar

 ___________________________

   
   

  El paper de la dona en la història de la filosofia: http://www.xtec.es/~asarbach/actius/inici/dones.htm

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.