Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

virtut ÉTIC.

(del llatí virtus, que igual que el seu equivalent grec, GD0JZ, aretÚ, significa qualitat excel·lent) Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Ja que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment bo, la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. I en això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: que «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» (veure cita).

Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Aristòtil i TomÓs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.

La filosofia grega -la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, almenys-, d'arrel eminentment intel·lectualista, fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l'Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diánoia en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoética de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mig entre dos excessos (veure text), fa a l'home moral i ho disposa a la felicitat (veure cita i veure text). Per això l'ètica no és sinó el compliment del fi de l'home (veure eudemonisme).

El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals -així anomenades per sant Ambrosi- que Plató esmenta com fonamentals en La república, a saber, sophía, prudència (E@N\"), andreia, fortalesa (z!<*D,\"), sophrosine, temprança (ETND@Fb<0), i dikaiosyne, justícia ()46"4@Fb<0), afegeix les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.