raó d'Estat ÈTIC.

Principi de legalitat que s'atribueix a l'Estat i que aquest exerceix en casos excepcionals, recorrent a mesures extraordinàries que es troben més enllà, o estan al marge, de la legalitat comunament admesa. El procediment concret d'actuació se sotmet al secret i s'argumenta adduint l'interès suprem de l'Estat. Les teories que defensen la raó d'Estat provenen del s. XVII i es refereixen inicialment a l'actuació política del cardenal Richelieu, que subordina la religió a la política, però el descobridor del concepte és Maquiavel, que en El Príncep i en els Discursos, atribueix a l'Estat la mateixa dignitat que la religió o la llei, podent per això no estar sotmès a elles i guiar-se per raons exclusivament pròpies. La constitució dels estats democràtics, que situa la sobirania en el mateix ciutadà, treu força a l'argumentació, i planteja la qüestió del sotmetiment del poder a la legalitat vigent i a l'ètica.

A aquesta facultat d'actuar amb discreció, amb vista al bé públic, sense comptar amb la prescripció de la llei i, de vegades, fins i tot contra ella, és al que denominem prerrogativa. [...] La prerrogativa consisteix únicament que el poble permet als seus governant que decideixin en molts aspectes que la llei no contempla, encara que en ocasions es contradigui la lletra mateixa de la llei, sempre que això afavoreixi el bé públic i comptant amb l'aquiescència de la societat quan això succeeixi.

____________________________________________________________________

J. Locke Segon assaig sobre el govern civil, cap. 14, § 160-164 (Dos assajos sobre el govern civil, Espasa Calpe, Madrid 1991, p. 323-325).

 

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.