Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

providència FIL. REL.

(del llatí providentia, de providere, veure amb antelació, que tradueix el grec BD`<@4") L'acció de Déu sobre les coses, els successos, les persones i el món mateix de forma tal que, sense menyscabament de la llibertat humana, orienta tot als seus fins proposats. És un concepte pròpiament cristià, però que troba els seus orígens en la filosofia grega, sobretot en els sistemes teleològics, com els de Plató i Aristòtil, i en especial en el dels filòsofs estoics, que sostenen l'existència d'un principi actiu en la natura, Déu, que governa el món amb la seva finalitat. Aquest govern de Déu sobre les coses i l'home implica, en la filosofia grega, anul·lació de la llibertat en l'home, qui, com a contrapartida, aconsegueix l'ataraxia en saber acceptar el seu destí.

La teologia cristiana procura canviar aquesta noció necessitarista de la providència, fent-la conciliable per definició amb la llibertat de l'home, cosa que aconsegueix amb el desenvolupament dels conceptes doctrinals de «conservació del món» i del «concurs diví». Conservació del món significa que el món, després de ser creat per Déu, queda en una relació essencial de dependència amb ell, que el conserva en el seu ser, sense que això suposi anul·lar la intervenció de la causalitat de les coses naturals. Pel concurs diví, Déu provident dirigeix la voluntat humana sense interferir en la seva llibertat; doctrina que, malgrat el conflicte conceptual que suposa -que dóna origen a les discussions històriques sobre el mode com es concilia la llibertat humana amb la providència divina, i a les diputes sobre la gràcia- està constantment afirmada per la teologia cristiana i confirmada pel magisteri eclesiàstic, sobretot en el concili Vaticà I, que la sosté contra l'ateisme i el deisme.

Són considerats substituts de la noció de providència certes teories filosòfiques com la de l'harmonia preestablerta, de Leibniz; la idea de progrés, inevitable en l'història, pròpia de la Il·lustració; o l'astúcia de la raó, en Hegel, que combina l'acció de l'individu amb el sentit de la història.
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.