Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil, !D4FJ@JX80H (384/383- 322 a.C.) HIST.

Biografia, context i obres

La filosofia d’Aristòtil

    La crítica a la teoria platònica de les idees i la divisió de les ciències

    El canvi. (Matèria - forma i acte- potència i les quatre causes)

    La «filosofia primera» (metafísica - ontologia) i la teoria de la substància

    Les categories

    El primer motor i la concepció teleològica

    La cosmologia i les ciències natural

    La psicologia

    La lògica

    Ètica i política

 

Biografia, context i obres

Filòsof grec. Juntament amb Plató és el més important filòsof de l'antigüitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va néixer a la ciutat d'Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica, d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita», va ser fill de Nicòmac, metge de Amintes, rei de Macedònia. El fet de ser macedoni i pertànyer a una família vinculada a la casa real, explica que fora nomenat per Filip II preceptor d’Alexandre Magne i que, amb ocasió dels moviments secessionistes d’Atenes, hagués de fugir per dues vegades d’aquesta ciutat. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 a.C. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató, rebutjant l’escola del sofista Isòcrates. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, provisionalment presidida pel matemàtic Eudoxos de Cnidos, creador del model astronòmic de les esferes concèntriques, coincideix amb l’època -i aquest fet ha de considerar-se totalment transcendental per a la seva filosofia- en la que Plató, que tenia ja llavors 60 anys, es trobava a Sicília, en el seu segon i de nou desafortunat viatge a Siracusa, del qual no va tornar fins l'ant 364; és, doncs, el moment en què en el pensament platònic comença el període -«abstracte i metodològic», segons Jaeger-, de crítica a la teoria de les idees (representat, sobretot, pels diàlegs Teetet, Sofista, Polític, Parmènides i Fileb). Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató.

Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents a aquests anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees, que havia de ser la de l’Acadèmia: Grilo, Eudem, Protrèptic, Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics, i poden anomenar-se obres exotèriques, o de divulgació, a diferència de les esotèriques, que configuren el cos d’obres aristotèliques posteriors.

Conegut com «la ment», per la seva capacitat, i també com «el lector» per la seva afició a la lectura, que practicava directament sense l’ajuda de l’esclau lector com era costum, i molt possiblement el membre més destacat de l’Acadèmia, no passa a dirigir-la a la mort de Plató, i es nomena en el seu lloc a Espeusip. Potser a causa de la frustració per aquest nomenament,  o bé per fugir del perill -Filip de Macedònia havia iniciat ja la conquista de Grècia i tot macedoni era mal vist a Atenes-, o potser convençut Aristòtil que la nova direcció no anava a mantenir l’esperit platònic, va deixar Atenes i  l’Acadèmia acompanyat de Xenòcrates, un dels components amb més fama de l’Acadèmia, i es va dirigir, destruïda ja Estagira pel rei macedoni, a Atarneo, a l’Àsia Menor, on va ser acollit per Hermies, senyor d’aquella ciutat i amic de la seva família. Juntament amb Erast i Corisc (tots dos d'Escepsis, citats per Plató en la seva carta sisena com antics alumnes de l’Acadèmia), i posteriorment també conjuntament amb Teofrast d’Èresos, funda a Assos una escola semblant a la d’Atenes, i roman en aquella regió del 347 al 345. Passa després a Mitilene, a l’illa de Lesbos, on funda una altra escola similar, i allà es dedica a estudis i observacions de ciències naturals fins l'any 342, data en la qual Filip de Macedònia el va nomenar tutor del seu fill Alexandre, de 13 anys d’edat. Aristòtil, que donava gran importància a l’educació dels governants (com no podia ser d'altre manera en un deixeble de Plató) va acceptar l’encàrrec. Possiblement per aquesta època escriu o comença la redacció d’algunes de les seves obres polítiques i algunes de les seves obres sobre la naturalesa, com per exemple Sobre les parts dels animals, i molt possiblement també data d’aquesta època De la filosofia, obra molt coneguda entre els antics, i que Jaeger denomina «manifest» sobre la filosofia i crítica a la teoria de les idees de Plató.

Alexandre MagneL'anyl 342 Aristòtil marxa a Pela, amb Pities, germana o neboda de Hermies, amb qui havia contret matrimoni, i aviat té coneixement de la mort del seu amic Hermies, aliat de Filip i capturat a traïció pels perses; a ell dedica un epigrama escrit sobre el seu cenotafi, que més tard serà utilitzat en contra seu. En el 340, nomenat Alexandre regent als 16 anys d’edat, per l’absència de Filip dedicat a la campanya empresa contra Bizanci, Aristòtil deixa la seva feina com preceptor, però obté d’Alexandre la reconstrucció d’Estagira, la seva ciutat natal, on s’instal·la fins al 335. En el 336, el rei Filip va ser apunyalat per un dels seus mateixos guardaespatlles el dia del casament de la seva filla i la vigília del començament de la gran campanya contra Pèrsia. Va ser substituit pel seu fill Alexandre (336-323) qui, després de marxar sobre tota Grècia i dominar-la, la va unir en la campanya que va emprendre contra Pèrsia. Aristòtil li va dedicar el seu tractat Sobre la monarquia.

Fundació del Liceu

Aristòtil torna a Atenes el 335, als 50 anys d’edat i 13 després d’haver sortit d’ella, i inicia la tercera fase de la seva vida fundant la seva pròpia escola, el Liceu, que no destinarà, com l’Acadèmia, a la investigació de la matemàtica i la dialèctica, sinó a unes investigacions de caràcter més ampli relacionades amb la ciència de la naturalesa. Com metec (estranger que viu a Atenes però que no té els drets polítics del atenesos en aquesta ciutat) que és, no pot adquirir terrenys i s’instal·la un pòrtic llarg d’un gimnàs públic, fora de les muralles, al costat d’un santuari dedicat a Apol·lo Liceu (Apóllon Lýkeion). El nom en grec de pòrtic, perípatos, (de perípatein, en grec "pasejar"), d’una banda, i el de l’heroi del santuari, per un altre, ha donat origen a les dues denominacions que històricament es coneix a l’escola d’Aristòtil: el Liceu i el Perípat. Es va quedar al capdavant de la seva Escola fins a la mort d’Alexandre Magne, ocorreguda als seus 32 anys, mentre esperava conquistar Aràbia. Després de la mort del rei macedoni, es va desencadenar a Atenes una autèntica persecució contra tot sospitós d’haver simpatitzat amb el bàndol dels macedonis que volien una Grècia unida i dominada per Macedònia. Aristòtil, tradicional amic de la cort macedònica, va ser vist pels partidaris de Demòstenes com un d’ells; acusat d’impietat (asébeia) per l’himne funerari compost en honor de Hermies i privat de la protecció del regent Antípatros, que havia acudit a reunir-se amb Alexandre, es veu obligat a marxar d’Atenes. Es va refugiar a Calcis, en les possessions heretades de la seva mare, i morí al cap d’uns quants mesos, en plena maduresa dels seus 62 anys, d’una malaltia de l’estómac.

Va ser per un temps costum general entre els historiadors sostenir que l’Estagirita va redactar les seves obres més importants, el conjunt de les anomenades obres esotèriques, durant el període de la seva vida transcorregut en el Liceu. Les investigacions de Werner Jaeger (1888-1961), exposades en Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual (1923) (veure cita), van intentar demostrar que les anomenades obres d’Escola d’Aristòtil no van ser compostes en els últims 12 anys de Liceu, sinó que el conjunt del Corpus aristotèlic està sotmès a l’esdevenir d’una composició portada a terme a través dels anys en diverses fases sense homogeneïtzar: els anys de joventut a l’Acadèmia, els anys intermedis de viatges en L’àsia Menor i Macedonia, i els anys de maduresa en el Liceu; tesi només parcialment admesa en l’actualitat.

A la mort d’Aristòtil, Teofrast d’Èresos, el seu deixeble preferit,  va ser el seu successor en la direcció del Liceu. Teofrast va dirigir el Liceu fins a 288/284, orientant les seves investigacions encara més cap a la naturalesa i el coneixement empíric. Amb la mort d’Aristòtil es va iniciar un successiu deteriorament del Liceu, que només va renéixer d’alguna manera amb Adrònic de Rodes. Una de les causes d’aquesta crisi pot atribuir-se al fet que al morir Teofrast, qui també havia heretat l’important biblioteca d’Aristòtil, va llegar aquesta a Neleu d’Escepsis, fill de Corisc. Aquest es va emportar la biblioteca a l’Àsia Menor i la va traspassar als seus hereus, que, no tenint massa interès en ella, la van ocultar en un celler perquè no caigués en mans dels Atàlides, que anaven a la recerca de tresors i llibres per a la capital, Pèrgam. Apel·licó, bibliòfil, els va comprar i va portar a Atenes, on van ser confiscats per Sila i traslladats a Roma (86 a.C.). Adrònic de Rodes, l’onzè director del Liceu, interessat a recuperar els llibres d’Aristòtil, es va traslladar a Roma, va entrar en contacte amb el gramàtic Tirannió, que els revisava, i entre els anys 40-20 a.C. va ordenar i va publicar les obres d’Aristòtil, que des d’aleshores es coneixen amb el nom de corpus aristotelicum (veure la llista de les obres).

El conjunt de les obres autèntiques d’Aristòtil sol dividir-se en grups que recorden la seva classificació de les ciències.

Malgrat la importància i influència de la interpretació que W. Jaeger (1923) fa del corpus aristotelicum, se sosté en l’actualitat que, fins i tot sent veritat que s’ha de tenir en compte una evolució a través de les èpoques del pensament d’Aristòtil -vida a l’Acadèmia, anys de viatges i fundació i permanència en el Liceu-, la seva obra posseeix suficient unitat i homogeneïtat com per poder parlar d’un sistema i una filosofia aristotèlica.

(veure la llista de les obres).

La filosofia d’Aristòtil

1- La crítica a la teoria platònica de les idees i la divisió de les ciències

La filosofia d’Aristòtil es presenta, gairebé des del primer moment, com una crítica sistemàtica a la teoria de les idees platòniques (veure text) i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i la experiència. La seva divisió i estructuració del saber, que influirà durant segles, és ja simptomàtica: el saber és múltiple i no es funda en principis únics; no existeix una sola ciència dialèctica (com en Plató), sinó que cada camp del saber té els seus propis principis (veure text )

Tot coneixement (episteme) és, segons Aristòtil:

  1. «pràctic (episteme praktiké ) , 

  2. productiu (episteme poietiké) o

  3. teòric (episteme theoretiké)» (Metafísica, 1025b).

El saber pràctic és el que millora la conducta humana: l’ètica i la política.

El saber productiu és la tècnica de saber fer coses, com l’art, l’agricultura, la retòrica i la poètica i, en general les ciències aplicades. 

El saber teòric no té un altre objecte que la recerca de la veritat, en un mateix i en les coses. Aquesta triple divisió permet una molt raonable classificació de les diferents ciències: lògica, física, psicologia, biologia, política, ètica, etc., i abans que res la filosofia primera, la posteriorment anomenada metafísica, creada per Aristòtil i que pretén ser un tipus especial de saber, les vicissituds de la qual ompliran de manera intensa la història cultural d’occident (veure gràfic).

Al saber teòric -del qual diu Aristòtil que «tots els homes per naturalesa desitgen saber» (Metafísica, 980a)-, l’anomena ciència (veure cita).

Tres són les ciències teòriques:

1. la matemàtica, A la matemàtica incumbeix l'estudi dels objectes només separables de la matèria per abstracció, però no subjectes a moviment i canvi.
2. la ciència de la naturalesa (física) i A la física incumbeix l’estudi dels objectes separats, però subjectes a moviment i canvi.
3. la filosofia primera. A aquesta última atribueix com objecte propi l’estudi de les substàncies separades i immutables

Aquest triple objecte d’estudi indica que el que s’anomena realitat ho és en diversos sentits. A la filosofia primera la considera ciència divina, teologia, i la defineix com a «ciència del ser en tant que ser», perquè s’interessa només per un únic aspecte de les coses: en quant que són o existeixen. De la matemàtica se’n ocupa poc Aristòtil (ho feia l’Acadèmia de Plató), però d’ella pren l’estructura axiomàtica com a model de coneixement, en canvi, els seus estudis s’interessen més aviat pels éssers vius i dotats de moviment. Tant importats van ser aquests estudis que Aristòtil és considerat el pare de la zoologia.

El punt de partida és, d’una banda, l’observació que és innegable el canvi i l’alteració en les coses -el problema dels presocràtics- i, per una altre banda, la convicció que només hi ha coneixement verdader de l’immutable (veure text). Com hi pot haver, doncs, un verdader coneixement de la naturalesa?

2- La visió de la naturalesa: el canvi. (Matèria - forma / acte -potència / les quatre causes)

La visió que té Aristòtil de la naturalesa és la d’un naturalista o biòleg que veu en ella la manifestació multiforme de la vida en les coses que neixen o moren, canvien, s’alteren o es transformen. El moviment, la vida, ha de venir d’algun principi, perquè «tot el que es mou és mogut per alguna cosa»; aquest principi, en les coses naturals, no pot ser, per definició, sinó intern a les mateixes (veure text).

Aristòtil replanteja el problema essencial de la filosofia natural presocràtica: l’explicació del canvi. Introdueix dos parells de conceptes que exerciran una gran influència: matèria i forma, (que interpretats dinàmicament passen a ser potència i acte). Si A es transforma en B, no és correcte dir que A és anihilat i B creat del no-res (concepció que conduïa als problemes plantejats per Parmènides): cal admetre que hi ha sempre la continuïtat d’un substrat. Així, doncs, per entendre el canvi, cal disposar d’un aparell conceptual adequat i d’una terminologia adequada que permeti parlar sense contradicció sobre les coses que canvien, de manera que sigui possible dir i entendre que el que canvia no es crea del no-res ni tampoc desapareix, sinó que canvia en algun aspecte i en algun aspecte no canvia, quedant-se d’alguna manera també idèntic a sí mateix; d’aquesta terminologia van mancar els presocràtics. Si, doncs, en tot canvi sempre hi ha un substrat que roman, aquest substrat és la matèria. Tota entitat material té, a més, una forma o essència que la configura. El canvi, llavors, consisteix en la substitució d’una forma per una altra. Quan l’escultor transforma el bloc de marbre en una escultura, substitueix la forma del bloc marmori per la de l’escultura en la mateixa matèria, el marbre. Si el fuster transforma un arbre en una taula, la matèria roman: és la mateixa fusta, però canvia de forma. (Aquesta forma, doncs, no és simple forma geomètrica, sinó que te un sentit ampli, que és el que apareix en termes com formació, trans-formació, in-formació, etc. Per Aristòtil aquest concepte és el de l’organització peculiar d’una matèria que li permet de complir uns fins específics). La forma o essència de la taula és comuna a totes les taules, (en la mesura en que totes les taules "són" taules, indistintament de si són quadrades, rodones, grogues o verdes). En canvi, la matèria d’aquesta taula és pròpia d’aquesta única taula: és principi d’individuació. No existeix cap matèria sense una determinada forma; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). Per la seva banda, la matèria sense cap determinació (matèria primera) és abstracció pura. Així, doncs, no pot existir forma que no sigui forma d’alguna matèria; però tampoc no pot existir matèria que no tingui una determinada forma.

La negació de la possibilitat de formes separades de la matèria és la crítica fonamental a la teoria de les idees de Plató. Però si la forma no existeix separada de la matèria, tampoc la matèria pot existir sense forma. No pot existir cap entitat S que no tingui algunes propietats P. Així, el que hi ha és algun S que és P, i per tant el que és, és (com deia Parmènides), però no és ésser indeterminat, sinó que és quelcom que té algunes qualitats o determinacions. En aquest sentit deia Aristòtil que "l’ésser es diu de moltes maneres"

Si, com hem vist, el canvi és la substitució d’una forma per una altra, cal determinar els factors o principis (arkhai) del canvi, a saber: la matèria, la forma (veure hilemorfisme) i la privació, és a dir, el substrat, que queda, però que adquireix aquella forma de la que està privat i, en això mateix, canvia (veure text). El canvi, vist des d’aquesta perspectiva, no és sinó l’adquisició d’una forma de la qual la matèria substrat, o el subjecte, està privada (veure cita i veure text).

Des d’un punt de vista dinàmic, el canvi és el pas de la potència a l’acte. La distinció entre acte i potència es pot entendre com que la potència és a l’acte com la possibilitat ho és a la realització. Equival a formular que un procés només es produeix si n’existeixen les precondicions.

La potència és correlativa de la matèria, i l’acte de la forma. Segons Aristòtil, tot està en acte (enérgeia, entelékheia) o en potència (dýnamis); tot, en efecte, té una determinada realitat i una determinada capacitat o possibilitat de ser alguna altra cosa o poder realitzar quelcom: l’home que no sap música pot aprendre-la, un nen de pocs mesos pot arribar a ser adult i una llavor pot convertir-se en arbre; però cap humà pot esperar que li surtin ales ni la llavor confiar a ser una au. No tot pot ser qualsevol cosa; s’està en potència només respecte d’allò que es pot ser. Moviment és, llavors, estar en trànsit des del que s’és al que es pot ser: «l’actualitat del potencial pel que fa a tal» (veure text).

L’actualització d’una realitat, com hem vist, és feta en virtut de les causes. Aristòtil en reconeix quatre:

  1. causa material,

  2. causa formal,

  3. causa eficient o iniciadora del canvi i

  4. causa final.

La causa material és la pròpia matèria. La causa formal és la forma. La causa eficient és l’agent o "allò d’on ve l’origen immediat del moviment o repòs". La causa final és la finalitat que presideix el procés i que no és necessàriament conscient: Aristòtil admet una teleologia en la natura (el seu principal argument és el de la permanència dels tipus biològics).

Ni el substrat pot adquirir una forma de la qual està privat, ni el que està en potència passa a ser actualitat sense la presència i actuació d’una causa. Les causes (aitíai) expliquen el canvi; matèria, forma, iniciador del canvi i fi -causa material, formal, eficient i final- constitueixen quatre maneres diferents de contemplar el fenomen del canvi. La teoria aristotèlica de les causes és una de les teories paradigmàtiques d’Aristòtil. Les causes van ser l’explicació dels canvis del món físic durant segles, les va rebutjar la ciència moderna i alguna d’elles persisteix formant part encara de la nostra manera de parlar.

 

3- La «filosofia primera» (metafísica - ontologia), la teoria de la substància i les categories

Les causes no són només explicacions del canvi; pertanyen en tant que aspectes de les coses a l’estructura de la realitat: són les línies mestres per les quals transcorre la comprensió de l’univers. En la psicologia aristotèlica, l’home apareix com ser capaç de comprendre tot l’univers i de tendir a aquesta comprensió portat per l’ànsia de saber. Aquesta comprensió de l’univers com un tot requereix la consideració de les coses en allò que hi ha de més general: merament en tant que existents; per tal d’atenir-se a aquesta consideració cal investigar la realitat només com a tal realitat. A aquesta investigació l’anomena Aristòtil ciència del ser, o «filosofia primera» (veure text), i la tradició l’anomena  metafísica o bé ontologia, i a ella incumbeix la investigació de «les causes primeres del que és, en tant que alguna cosa és».

El que apareix a la vista de l’enteniment, quan contempla la realitat només en tant que ser, és la substància (ousía), o entitat (veure text). El món és, metafísicament parlant, un tot estructurat de substàncies o de maneres de la substància (accidents), i substància o entitat és, primàriament, l’essència i l’individu compost de matèria i forma (hilemorfisme); hi ha moltes maneres de ser (veure categories més abaix) i de dir «que alguna cosa és», però totes es diuen amb relació a una sola (veure text), que és l’entitat o substància. Sota la constant inestabilitat de tot l’existent, posada en clar per la física, la metafísica troba punts sòlids on fundar el coneixement: el que Aristòtil anomena substància, entitat, essència, ousía, amb un doble sentit fonamental. Aquest doble sentit del concepte de substància contempla els dos aspectes següents:

però un sentit implica necessàriament l’altre, perquè la forma o essència solament pot existir essent acte, és a dir essent actualitzada (veure cita).

De la mateixa manera que no existeix la matèria sense forma, ni la forma sense matèria; de la mateixa manera que acte i potència tampoc poden donar-se aïlladament, tampoc pot donar-se alguna cosa que no sigui "essent" d’alguna manera.

La metafísica, l’ontologia, mira en perspectiva, buscant el coneixement més enllà dels individus i les coses concretes: «Si res hi ha a banda dels individus, res hi haurà intel·ligible, sinó que totes les coses seran sensibles, no hi haurà ciència de res, a menys que s’anomeni ciència a la simple sensació» (veure cita).

Les substàncies, o entitats, són de tres classes: dues físiques (corruptible una, com les plantes i els animals, i incorruptible i eterna l’altra, però mòbil, com els astres del cel) i una immòbil i eterna; sense aquesta, aquelles no existirien.

                    

 

Les categories, el canvi substancial i els canvis accidentals

Si ara lliguem la teoria hilemòrfica (unió de matèria i forma), la teoria general del canvi, les quatre causes i la doctrina de la substància, i tornem a insistir que no poden existir separadament matèria i forma, ni potència i acte, ni una substància sense essència, entenem la tesi aristotèlica segons la qual "l'ésser es diu de moltes maneres" (veure text 1 i text 2).

És a dir, sigui, per exemple una substància S (un home, per exemple). Aquesta substància S ha de tenir necessariament algunes determinacions, la més fonamental -en aquest cas- és que S és un home. La propietat "ser home" és la que caracteritza essencialment a S. Per tant S és la substància primera mentre que la propietat P ("ser home") és l’essència que determina essencialment a S. Ara bé, aquest S, que és P (aquesta substància individual, existent que existeix essent un home) també pot tenir altres determinacions. Per exemple, pot ser alt (quantitat), blanc (qualitat), estar aquí (lloc), en aquest moment (temps), estar escoltant algú (passió), o fent alguna activitat (acció), etc. Així, les propietats P que determinen S són les diverses formes de ser el que és. A aquestes diferents formes de ser el que és Aristòtil les anomena categories.

    L’essència o substància segona (deutero ousia) determina plenament la substància primera (proto ousia). Si canvia aquesta categoria llavors es parla de canvi substancial. Per exemple si un home mor, llavors això l'afecta sustancialment i deixa de ser un home.
  Les categories de qualitat, quantitat, lloc, etc., són els "accidents", que poden canviar sense afectar plenament la substància primera. En aquest cas es tracta solament d'un canvi accidental. S segueix essent un home encara que canviï de lloc, o que creixi, etc.

 

Amb aquestes categories  Aristòtil classifica les coses segons el "dir-se d’un subjecte" (àmbit de la lògica) i segons "l’estar en un subjecte" (àmbit ontològic). Així, doncs, la S de l’exemple, ontològicament és la substància (sub-stans) o ousia, mentre que des de l’àmbit de la lògica i del llenguatge és el subjecte (sub-iectum)

 

4- El primer motor i la concepció teleològica

Tot en el món és activitat i moviment, ja sigui que es miri el món com un conjunt de canvis de forma en un substrat material, ja sigui que es miri com un conjunt de trànsits de la potència a l’acte. L’harmonia del món és una successió de canvis de forma i successives actualitzacions de potencialitats, només explicable si hi ha una primera substància l’essència de la qual és moviment sense cap classe de potencialitat. A aquest primer motor l’anomena Déu, perquè és etern, entitat i acte pur (és a dir, acte sense potència), que «mou sense moure’s» com allò «desitjable i intel·ligible», que «mou en tant que estimat», és necessari, perfecte i «absolutament és com és»; d’ell depenen l’Univers i la Naturalesa; la seva activitat és «plaer», vida, pensament, «de manera que enteniment i intel·ligible s’identifiquen». Així descriu a Déu Aristòtil en el llibre 7 (XII) de la Metafísica i en el llibre VIII de la Física: com a principi, millor com a centre, del moviment del món, perquè a ell tendeix tot com tendeixen les coses cap a un fi, perquè mou com fa el desitjable i intel·ligible.

A l’univers sencer hi ha finalitat (teleologia), no perquè el primer motor tendeixi a alguna cosa o mogui amb «vistes a alguna cosa», sinó perquè ell és «per bé d’alguna cosa». D’altra manera, «tot procediria de la nit», això és, del Caos (veure text). Aquesta finalitat és el que Aristòtil anomena -sota la influència platònica- el Bé de l’univers, que s’expressa en l’ordre de l’univers, i s’aconsegueix pel fet que totes les substàncies «tendeixen» a realitzar, a actualitzar, totes les potencialitats de la seva pròpia forma. L’ordre del món (cosmos) és l’encadenament de l’activitat de les substàncies, compostes de matèria i forma, que despleguen les seves possibilitats o capacitats d’acord amb la seva essència.

L’entitat, la substància (la forma), és l’origen del moviment o activitat de cada cosa, igual com la substància primera ho és de tot l’univers. Per la seva forma tendeixen el foc i l’aire a la perifèria de l’univers i la terra i l’aigua al centre; la planta i l’animal, per la seva forma, comencen i acaben el moviment en si mateixos (finalitat immanent) i, per la seva essència, la seva substància o la seva forma, tendeix l’home a la seva activitat racional (finalitat conscient). L’home és l’únic ser de l’univers que desenvolupa d’una manera racional l’expressió de l’ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la verdadera naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l’ànima amb les quals desitja el . (Veure més abaix l’ètica aristotèlica). Així, doncs, tot tendeix al seu lloc natural i a actualitzar les seves potencialitats.

5- La cosmologia i les ciències natural

L’astronomia i cosmologia aristotèlica és completament especulativa, i molt menys deutora de l’observació i l’experimentació que en canvi sí són presents en la seva biologia. La cosmologia aristotèlica va lligada a la teologia i a la doctrina del motor immòbil. La terra,  roman immòbil al centre de l’univers, el qual es compon de cinquanta-nou esferes concèntriques. Distingeix entre un món sublunar (comprès per la Lluna i la Terra i format pels quatre elements: terra, aigua, aire i foc) i un món supralunar, que abasta els diferents planetes i les estrelles. Només al món sublunar hi ha canvis qualitatius i substancials. Els quatre elements s’hi mouen tendint (segons la concepció teleològica o finalista) cap al seu "lloc natural": els pesants (terra i aigua) cap al centre i els lleugers (aire i foc) cap a l’esfera exterior. La incorruptibilitat dels cossos superiors a la Lluna (composts d’un cinquè element o quinta essència: l’èter) i la perfecció del seu moviment esfèric són prova del seu caràcter diví. Cada esfera es mou per l’impuls de la immediata superior. La més alta, l’esfera dels estels fixos, es mou en virtut d’un primer motor immòbil, Déu. Aquest motor és immaterial i no actua físicament, sinó com a objecte del desig, car els astres són entitats animades d’intel·ligències superiors. Déu, però, a diferència de les concepcions judeo-cristianes, no és creador; l’univers ha existit sempre, i en virtut de la teoria hilemòrfica podríem dir que la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que solament canvia de forma, és a dir, es trans-forma.

Tal com hem dit abans, Aristòtil és considerat el pare de la zoologia. Esmentà unes 500 espècies d’animals diferents (pràcticament no s’ocupà de la botànica, a la que, en canvi, es va dedicar el seu deixeble Teofrast). També va recollir molts testimoniatges de viatgers i fins i tot llegendes, de vegades fantàstiques. Les seves obres zoològiques més importants tracten de l’anatomia, de la generació i de la classificació dels animals. En aquests camps féu notables descobertes (caràcter mamífer dels cetacis, distinció dels peixos ossis dels cartilaginosos, etc) i precises observacions (desenvolupament embrionari del pollastre, del pop i del calamars, descripcions anatòmiques de molts animals, etc). És especialment important la seva tasca de sistematitzador. Va dividir els animals en dos grups: els enaima o animals amb sang, els nostres vertebrats, i els naima o animals sense sang, els nostres invertebrats. Molts dels subgrups que establí i anomenà (ocells, insectes, crustacis, equinoderms, mol·luscs, etc) són encara vàlids. A la base de  l’escala biològica admetia la generació espontània.

6- La psicologia

Per Aristòtil la psicologia (entesa com a estudi de la psique o ànima en traduccions posterior) és inseparable de la biologia. Per Aristòtil l’ànima ha d’entendre’s a partir de la seva teoria hilemòrfica i de la seva teoria de l’acte i la potència: l’ànima, «allò pel que primàriament vivim, sentim i entenem», és substància perquè és la forma del cos que està en potència de vida («L’ànima és l’entelèquia primera d’un cos natural que posseeix la vida en potència», De anima, 412a-b) i, per tant, de la mateixa manera que la matèria no pot existir sense forma, ni l’acte sense potència, l’ànima no pot existir sense el cos, raó per la qual no pot ser immortal. L’ànima és concebuda com a acte (dels cossos que posseeixen la vida en potència), i com a forma (des de la perspectiva hilemòrfica, és la forma del cos material). Així, en quant que acte, l’ànima és forma, i en quant que forma és substància, en el sentit de la forma d’un cos que posseeix la potencialitat de la vida (veure text). Alguns seguidors seus, com Alexandre d’Afrodísia o, posteriorment, Averrois i els averroistes, sustentaven obertament que, ja que l’ànima no és separable del cos, no hi ha immortalitat individual.

En tant que l’ànima és forma d’un cos que posseeix la potencialitat de la vida, no és privativa dels animals superiors: és principi de vida en general. Cal distingir diversos tipus d’ànima:

  1. la nutritiva, pròpia de les plantes;

  2. la sensitiva, pròpia dels animals, i

  3. la racional, pròpia dels homes.

Atès que entre cos i ànima hi ha la relació de matèria a forma, cos i ànima no poden ésser concebuts separadament. L’ànima no té parts, sinó facultats. Les plantes no tenen sensibilitat perquè tampoc no tenen moviment ni desig.

Cada sentit copsa les qualitats sensibles pròpies (color, olor, etc), però hi ha qualitats sensibles comunes que no són copsades per un sol sentit (moviment, forma, etc). L’activitat específica de l’ànima humana és el pensament, que procedeix a partir de les sensacions. La facultat intel·lectiva té dos aspectes: l’intel·lecte passiu o pacient, que assimila les formes intel·ligibles; però aquestes no apareixen immediatament en virtut de la sola activitat sensible: necessiten l’elaboració de l’intel·lecte actiu (agent), que és comú per a tots els homes.

7- La lògica

Aristòtil va ser fundador de la lògica, fet que és uns dels que per si sols serien suficients com per donar raó de la seva merescuda fama de ser un dels principals pensadors de la humanitat. La lògica es converteix, amb ell, en ciència formal i instrument (Órganon) del conèixer. Tal com la concep, és fonamentalment una lògica de predicats, o termes, que ha rebut el nom de sil·logística, ja que el seu objectiu és l’estudi del sil·logisme. El lloc i importància que ocupa la inferència deductiva en la lògica d’Aristòtil està plenament d’acord amb el caràcter de plena intel·ligibilitat que atorga al món: es manifesta aquesta no només en el que l’home pot conèixer de manera immediata sinó també en la possibilitat de fundar en un sistema deductiu, que descansa en els primers principis del pensament, tot l’entramat d’afirmacions possibles sobre el món (veure text).

La lògica aristotèlica no és un mètode deductiu complet i es basa només en l’anàlisi de quatre tipus de enunciats, els anomenats enunciats categòrics, (que relacionen un subjecte i un predicat de forma S és P en concordança amb la seva concepció de les categories i de la teoria hilemòrfica) de manera que les inferències que permet són d’un tipus determinat. Però estableix el nucli del sentit de la lògica al concebre-la com un instrument per conèixer què són les coses i per què són les coses, almenys en el món de les categories en el qual es movia mentalment Aristòtil (veure cita).

L’estructura de l’enunciat categòric («Sòcrates és filòsof») manifesta que hi ha coses que són substancialment («ser Sòcrates») i altres que són accidentalment («ser filòsof»), segons el lloc que ocupen en l’enunciat, com subjecte o com predicat. El perquè de les coses, la seva causa, es manifesta en les inferències. Els «perquès» deriven de la propietat que tenen les substàncies de determinar-se per múltiples accidents; en aquest supòsit, indagar el perquè és preguntar la raó per la qual uns accidents, i no altres, pertanyen a una determinada substància. Un raonament deductiu, en forma sil·logística, posa de manifest les relacions entre la substància i les seves modificacions.

        Un bon ciutadà ha d’obeir les lleis de la ciutat

        Sòcrates és un bon ciutadà

        ____________________________________

        Sòcrates ha d’obeir les lleis de la ciutat

 

Sòcrates pot obeir o no les lleis de la ciutat, i per a saber-ho és útil un bon raonament. Però per a saber alguna cosa immediata, com, per exemple, qui és Sòcrates o què significa ser un «bon ciutadà», caldrà recórrer no a la deducció, o a la relació accidental entre substàncies, sinó a la investigació empírica, és a dir, a la inducció.

Aristòtil va estudiar la demostració formal en els Analítics primers, i la demostració científica, aquella que parteix de premisses considerades verdaderes, en els Analítics segons. La lògica aristotèlica, encara que limitada pel que fa al tipus d’inferències que poden fer-se era, no obstant això, rigorosa i estava d’acord amb els objectius que perseguia la seva filosofia. Juntament amb la lògica d’enunciats dels estoics, ha constituït la base de la lògica tradicional.

8- Ètica i política

Ètica i Política van estretament unides en el pensament d’Aristòtil, ja que segons ell el bé de l’individu i el de l’estat són inseparables. No obstant això Aristòtil posa l’accent sobre l’individu.

Segons la concepció teleològica que hem descrit abans l’home és l’únic ser de l’univers que desenvolupa d’una manera racional l’expressió de l’ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la verdadera naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l’ànima amb les quals desitja el . La vida pròpiament humana és la vida ètica i aquesta consisteix en el conreu de les virtuts ètiques i les dianoètiques: en l’activitat (praxi) conforme a la virtut més excel·lent i segons el millor que hi ha en l’home (veure text); i també en això consisteix la felicitat i, per això, l’ètica i la política són la realització del fi (telos) de la naturalesa humana (veure eudemonisme; veure text 1  i text 2). El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s’identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa. La virtut consisteix en el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge entre la temeritat i la covardia. Distingeix la justícia distributiva de la reparadora, i introdueix el concepte d’equitat com a correctiu de la llei abstracta. Admet el lliure albir i rebutja l'intel·lectualisme socràtic: la virtut no és simplement la saviesa, bé que la pressuposa. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l’home superior.

En La Política Aristòtil ataca la concepció sofística de l’estat com a construcció convencional. Ben al contrari, segons ell és una entitat natural i forma la comunitat suprema, per damunt de la família i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. De les diferents formes d’estat defensa la ciutat estat grega com la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics. Per altra part, tal com era habitual al seu temps, admet l’esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l’esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d’"instrument que parla". No obstant això, no defensa que la guerra sigui la font principal d’esclaus. Respecte de les diferents constitucions considera que les formes millors són, per ordre: monarquia, aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria), i les formes equivocades són la tirania, l’oligarquia i la democràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria). Però, tendint com sempre, al sentit comú i a una orientació pràctica, Aristòtil -després d’examinar una gran diversitat de constitucions i règims polítics-, també aplica la seva doctrina del terme mig. Una polis on hi hagi un bon desenvolupament de classes mitjanes pot ser un règim democràtic, sempre i quan els vots de tots estiguin sotmesos a lleis superiors. Si en la democràcia regnen els vots de la multitud sense estar regulats per lleis, llavors es converteix en demagògia i "els vots substitueixen les lleis". 

 

 


Veure altres conceptes aristotèlics fonamentals: element, infinit, lloc, límit, buit, i temps i textos corresponents: text 1 , text 2, text 3 , text 4 , text 5 i text 6 ).

Veure aristotelisme.


Bibliografia


Enllaços a Internet:

http://www.geocities.com/asarsanedas/aristotil.htm

http://www.xtec.es/~asarsane/Text6.htm

http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/Lab_filosofia/filosof/Aristotil.htm

http://perso.wanadoo.es/filosofs/fil-aristot1.htm

http://www.alcoberro.info/aristo.htm

http://www.inicia.es/de/diego_reina/antigua/aristoteles/et_nic_cat.htm

http://www.inicia.es/de/diego_reina/antigua/aristoteles/indice.htm

http://www.alcoberro.info/aristotil2.htm

 En altres llengües:

http://www.utm.edu/research/iep/a/aristotl.htm

http://www.cibernous.com/autores/aristoteles/


Textos d'Aristòtil

[image] Acte i potència

Crítica a la teoria de les idees

Quatre preguntes: el fet, el perquè, l’existència i l’ésser

Definició del moviment (kínesis)

Dos classes d’infinit

L'enteniment agent

L'enteniment pacient


L’home com a animal polític

El límit

El lloc no és forma ni matèria

El primer motor

El primer principi

Element

L'admiració

L'amistat

La ciència

La ciència del ser

La felicitat

La felicitat en general

La felicitat i la virtut

La filosofia primera

La impossibilitat del buit

La intel·ligència divina

La potència (possible i impossible)

Las esferes celests

Els quatre modes de la perseitat

Els graus del saber

Els objectes dels sentits

Els principis

Els principis i les causes

El ser es diu de moltes maneres

Plató i els ens matemàtics

Textos sobre l’ànima (*)

La matèria com a substrat

La generació

La natura com a principi de canvi

La sensació

La substància

La virtut

Textos sobre el lloc (*)

Textos sobre el temps (*)

(* selecció de textos)

 


El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització del web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.