Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

eternitat GEN.

(del llatí aeternitas, eternitat) La permanència en el ser d’una cosa, sense començament i sense fi. Segons el cristianisme la duració infinita en sentit estricte competeix a Déu,  ja segons els mateixos textos de la Bíblia, la considera un atribut essencial, i, des de la perspectiva de diversos sistemes filosòfics (entre ells els denominats materialistes), correspon a la matèria (en un sentit menys definit).

El concepte clàssic d’eternitat es deu a Boeci, qui l’aplica estrictament a Déu (veure cita). A banda del concepte poc definit com a duració indefinida, així com del concepte pròpiament religiós com a duració real sense començament ni fi, l’eternitat s’entén també com el caràcter propi d’aquelles coses que es troben fora del temps perquè se les considera transcendents i atemporals. Així, de forma paradigmàtica, les idees de Plató, una de les característiques essencials de les quals és l’eternitat, això és, la immutabilitat al seu lloc «hiperurani», o l'atemporalitat, perquè existeixen transcendint el temps. Aquesta transcendència és una dificultat a l’hora de relacionar les idees amb la coses, i per aquesta raó, diu Plató, el demiürg ha de crear prèviament el temps, «imatge mòbil de l’eternitat».

Per a Aristòtil, el món és etern, encara que no immutable; són immutables els cossos celests, menys en quant posseeixen moviment circular uniforme, mentre que els éssers que no estan sotmesos al canvi, els motors dels astres i el primer motor, són immutables i eterns.

El neoplatonisme reintrodueix la noció platònica d’eternitat entesa com atemporalitat, en insistir en l’Un, que és indivisible, immutable i etern, com l’ésser de Parmènides o les idees de Plató. En realitat, tant la duració real infinita com l’atemporalitat, són dues característiques de l’eternitat que estan presents en la definició que Boeci transmet a l’occident cristià (veure cita).

L’eternitat de Déu en els dos sentits boecians, plenament admesa per la filosofia escolàstica, no es compagina adequadament amb algunes idees filosòfiques. Un dels problemes plantejats a Occident per l’averroisme llatí és el de la conciliació entre l’eternitat del món, afirmada per Aristòtil, i la creació del món afirmada per la revelació cristiana. Tomàs d’Aquino va sostenir la tesi que no repugna a la raó que el món sigui etern, si bé és una veritat revelada que no ho és. Posteriors discussions teològiques sobre el coneixement que Déu pugui tenir dels anomenats futurs contingents i dels futuribles, i sobre com pugui preveure les accions lliures, posen igualment de manifest les dificultats conceptuals que porta amb si la noció d’eternitat.

En l’actualitat, hi ha filòsofs que han posat de manifest el caràcter inconciliable de l’atemporalitat amb la omnisciència divina i amb l’acció de Déu en el temps, tal com exigeix el concepte d’història de la salvació. Si Déu és omniscient, coneix tots els enunciats vertaders; però hi ha enunciats la veritat dels quals varia amb el temps (els que contenen termes indexicals o deíctics: «avui plou»). Per tant, si Déu és omniscient, varia amb el temps. Altres sostenen que l’omnisciència és incompatible amb la immutabilitat, i altres, en fi, sostenen explícitament que «un Déu redemptor no pot ser etern, perquè un Déu redemptor és un Déu que canvia», referint-se al fet temporal de l'Encarnació (veure text).
 
 
 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.