Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

substància GEN.

(del llatí substantia, de sub, sota, i stare, estar, per consegüent traducció del grec ßB`FJ"F4H, hypóstasis, la qual cosa està sota, el suppositum, com el fonament, i sobretot de @ÛF\", ousía, l’essència o entitat de quelcom, per també de ßB@6,\:,<@<, hypokhéimenon, el subjecte o el substrat)

En l’ús ordinari del llenguatge, la natura química d’un cos concebuda molt vagament o la natura d’un afer, en oposició al que es considera secundari o accidental, però terme fonamental en l’història de la filosofia tradicional occidental, oposat al també definit i precís d’accident.

AristòtilEn Aristòtil, vertader introductor del terme en l’ús filosòfic, en principi, allò real existent com a individu, encara que la noció varia al llarg de la seva obra filosòfica.
A les obres lògiques d'Aristòtil, com en les Categories, per exemple, són els individus, els organismes vius, la qual cosa anomena «un això» (
J`*, J\, tóde ti), com a homes, animals, plantes, als que anomena també «substàncies primeres» («allò que no es diu d’un subjecte»), en oposició als accidents, que són només «maneres de ser això» (veure cita). Però amb la introducció de les expressions de matèria i forma, o de potència i acte com a elements fonamentals en l’explicació del canvi, i en general amb la introducció dels diversos sentits de ser, la noció de substància es torna més complexa. Així en la seva obra coneguda com Metafísica, Aristòtil sosté el punt de vista que la substància és subjecte, essència i forma, i fins i tot canvia la terminologia anterior, de les obres lògiques, en anomenar «forma a l’essència de cada cosa, és a dir, a la seva entitat [ousía, substància] primera» (veure cita). Per consegüent, substància és, en Aristòtil, tant el subjecte que no necessita d’una altra cosa per existir (com és el cas dels accidents) i el substrat dels canvis accidentals, o la essència d’una cosa, o la forma, o acte, que fa que una cosa sigui el que és (veure cita).

R. DescartesLa filosofia moderna va adoptar la noció aristotèlica (parcial) de substància com «allò que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per existir» (veure cita), encara que Descartes, com Spinoza, (veure cita) matisen la noció a la seva manera. Segons Descartes existeixen només dues substància, la material i l’espiritual, amb els seus atributs corresponents d’extensió i pensament. Spinoza la identifica, conseqüentment, amb l’única realitat, Déu o la natura (Deus sive natura), afirmant un monisme. Amb l’empirisme la noció entra en crisi i tendeix a desaparèixer. Primer, amb Locke al davant, el filòsofs empiristes la declaren incognoscible; és una idea complexa que s’assigna a un substrat material desconegut, l’existència del qual se suposa, i se la substitueix per la doctrina de les qualitats primàries i secundàries, fins a desaparèixer convertida en una associació d’idees: «col·lecció d’idees simples unides per la imaginació».

És típicament empirista, tant en l’empirisme clàssic com en el contemporani, la consideració de la substància com un «feix» de qualitats, o un «fluix», si es tracta de l’ànima; així l’explicava ja en el seu temps Hume (veure text 1 i text 2 ).

Kant tracta la substància com una forma de conèixer els objectes de l’experiència, és a dir, com una categoria, perquè tot allò que experimentem ha d’entendre’s com a permanent en el temps o no, igual com ha d’entendre’s com a causa o efecte. No obstant això, l’ús de la categoria de substància més enllà de l’experiència, referida a coses en si, com l’ànima, el jo, Déu, etc., no és més que una il·lusió transcendental, i la seva justificació, un paralogisme.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.