Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

persona GEN.

(del llatí persona, màscara d’actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec BD`FTB@<, prósopon, rostre, cara o persona) L’ésser humà en quant subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accions. Jurídicament, l’individu racional, la institució o grup d’individus (segons es tracti d’una persona física o d’una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana la la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d’autonomia, inviolabilitat i dignitat .

HIST. El terme deriva de la màscara d’actor (persona, derivat al seu torn de personare, ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena, el "paper" que l'home representa en la vida o el "gran teatre del món" (com deia Calderón de la Barca); els estoics tardans van aplicar el terme a l’home, personatge mogut pel destí, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l’esclau (que no era "subjecte de dret", sinó "objecte de dret" ja que es podien comprar i vendre) i a les coses.

El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitàries i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha  només un Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s’ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon, s’afegeix el de ßB`FJ"F4H, hypóstasis, o subjecte subsistent en una natura. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues natures (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinidad, una sola natura (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d’hipòstasi (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», això és, subjecte, com «essència», això és, natura, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veure encarnació). Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l’Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la natura racional» (veure text). Aquesta definició situava la "persona" en vèrtex de la creació, ja que al definir-la com a natura intel·lectiva implica dotar-la d’espiritualitat i, per tant, pot gaudir de la llibertat i ser subjecte de drets i deures.

A aquesta definició s’afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Víctor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la natura intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, junt amb la natura racional, el caràcter d’individu i l’autonomia d’allò que anomenem persona. Tomàs d'Aquino en la Summa teològica defineix la persona com a "ésser de naturalesa racional i de relació subsistent", de manera que la persona es caracteritza, segons Tomàs d'Aquino, per la seva subsistència (individu concret, autònom i intransferibe) i la seva intel·lectualitat.

Amb el racionalisme i l’empirisme s’introdueix en el seu concepte el de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d’identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg del temps. Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne dels fins», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de fins (veure text i veure cita).

Posteriorment Max Scheler va impulsar l’estudi del concepte de persona com a ésser concret cognoscent que es situa com al centre de tots els valors. Com a centre "volitiu" la persona no es redueix a una mera "substància" estàtica, sinó que és una realitat dinàmica que es va construint. Aquest sentit es va anar desenvolupant a través del corrent existencialista i, especialment del personalisme.


Cal distingir la noció ontològica, moral -o metafísica, amb la variant jurídica- de persona, de la noció merament psicològica. Des de la perspectiva ontològica, la persona (què soc?) és l’entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i la perspectiva psicològica (com soc?), en canvi , es refereix a la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït en aquest sentit la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d’un individu (emocions, caràcter, etc.). La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d’estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l’existencialisme, l’estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.

La persona, en tant que és unitat d’autoconeixement (i, per tant, en aquest sentit, oposada a "cosa") unifica (o és producte de la unificació?) de les seves "experiències". En aquest sentit tota experiència és personalitzada. Aquesta unitat d'autoconeixement implica una consciència d’unitat en l’espai i d’identitat en el temps. La identitat en el temps implica les relacions entre:

No obstant, la dimensió temporal suposa les dimensions espacials: no hi ha una "autoconsciència" al marge de l’espacialitat. Per això l'esmentada autoconsciència està lligada directament al "cos". Segurament no solament (encara que sí, principalment) al cervell, sinó al conjunt de tot el cos.

De la mateixa manera, no pot existir una "persona" completament aïllada, al marge d’altres persones: el fet que cada ésser humà és possible solament com a ésser social, vinculat al altres que permeten que un "jo" solament ho sigui per relació a un "tú"), trassalden les dimensions espacials i temporals de la persona a l’àmbit supra-personal: la dimensió espacial es tradueix en l’àmbit geogràfic i polític de la polis i el país (geografia); la dimensió temporal de l’individuo es transforma en història en l’àmbit supra-personal. Igualment, les dimensions de la memòria individual es transmuten en la dimensió de la cultura i la memòria col·lectiva (en l’àmbit supra-personal).

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.