Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

llibertat GEN.

(del llatí libertas, condició de l’home que és líber, lliure, no esclau) Terme susceptible de diversos sentits, segons l’àmbit a què s’aplica, significa en general capacitat d’actuar segons la pròpia decisió. Segons l’àmbit on s’exerceix la decisió, pot parlar-se de diverses classes de llibertat.

  1. La llibertat sociològica, que és el sentit originari de llibertat, es refereix, en l’antiguitat grega i romana, que l’individu no es troba en la condició d’esclau, mentre que, en l’actualitat al·ludeix a l’autonomia que gaudeix l’individu enfront de la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantida pels drets i llibertats que emparen el ciutadà en les societats democràtiques.

  2. La llibertat psicològica és, normalment, la capacitat que posseeix l’individu, «amo de si mateix», de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de la motivació més fort.

  3. La llibertat moral és la capacitat de l’home de decidir-se a actuar d’acord amb la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de la sensibilitat.

  4. Tant la llibertat psicològica com la moral poden reduir-se simplement a la llibertat de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una determinada conducta millor que per una altra igualment possible, o simplement com la capacitat d’autodeterminar-se o triar el motiu pel qual un es decideix a obrar d’una manera o d’una altra, o a no obrar. Aquesta és la llibertat que la tradició anomena liberum arbitrium, o lliure albir, «llibertat d’elecció», o «llibertat de decisió». La idea de llibertat moral no afegeix a aquest concepte més que la lliure acceptació dels valors morals com a motius suficients per obrar. A la capacitat d’autodeterminació en l’obrar, se l’anomena també «espontaneïtat» de la voluntat.

HIST. Històricament, la llibertat en el món grec i romà és la condició en què es troba l’home lliure, eléutheros o líber, i es caracteritza per l’autonomia i autarquia, o autosuficiència, de l’Estat a què pertany i de les que participa. El cristianisme afegeix al sentit primari de llibertat sociològica el de «llibertat interior», pel doble motiu fonamental de què el missatge cristià s’accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient (predestinació) és obra conjunta -i conflictiva- de la voluntat de Déu, omnipotent, i de la cooperació i decisió humanes. En aquest procés creixent d’interiorització de la llibertat, entesa com a lliure exercici de la pròpia decisió, va intervenir amb anterioritat la filosofia hel·lenista, l’estoïcisme, sobretot. Apartats per la circumstància política de la plena participació en la vida ciutadana, i admiradors de l’ideal del savi que es retreu cap a la seva pròpia vida interior, els estoics deixen d’entendre la llibertat com a autonomia i autarquia política del ciutadà i passen a entendre-la com l’autonomia i independència internes de l’home que persegueix el domini de les passions i l’exercici d’una racionalitat, que identifiquen amb el viure d’acord amb la natura.

La filosofia escolàstica elabora el concepte de llibertat interior segons els principis de l’anàlisi del acte voluntari que fa Aristòtil en l’Ètica a Nicòmac (llibre III), i defineix (en la seva època tardana) el lliure albir com a llibertat d’indiferència, que s’explica en un doble sentit: com a absència de coacció interna a voler una cosa més aviat que una altra (sentit negatiu), i com a capacitat de decidir-se per una cosa o una altra (sentit positiu), o simplement de decidir-se a no obrar. La teoria amb què l’Escolástica va justificar tal capacitat d’indiferència interna és que el , motiu de la acció humana, mai es presenta a l’home com un bé summe i necessari, sinó com a bé o valor finit, enfront del qual l’enteniment no se sent totalment obligat i es manté indiferent. Per això Tomàs d’Aquino defineix la llibertat com el «dictamen lliure de la raó».

Després de la revolució científica que instaura un model mecanicista d’univers, la filosofia moderna desenvolupa un concepte de llibertat relacionat amb la idea de necessitat. Per a Descartes, que separa radicalment el món de la necessitat (la res extensa), del món del pensament (res cogitans), la llibertat no és indiferència davant la força dels motius interns, com és en els escolàstics, sinó la voluntat que es deixa portar per l’enteniment i és, paradoxalment, tant més lliure com més obligada per l’enteniment (veure text). Spinoza accentua encara més aquest intel·lectualisme (veure cita) i identifica, com en els estoics, llibertat, raó i natura (veure text i veure cita). En l’empirisme domina la idea que la llibertat no està dins la voluntat humana, sinó fora, en la conducta: lliure és aquell que fa el que decideix fer, això és, el que no se sent externament coaccionat. I s’argumenta que, si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l’home sigui lliure si aquest pot obrar, pel que fa a l’exterior, d’acord amb les determinacions de la voluntat (veure text). Kant no pot per menys de reconèixer el problema que suposa parlar de llibertat en un món dominat per la necessitat, i de com resulta d’obligat fer-ho per fonamentar l’existència moral de l’home; a aquest conflicte es refereix la tercera de les antinòmies kantianes. En el món de l’experiència no hi ha llibertat, perquè tot obeeix a causes; però en el pla del pensament, res impedeix que vegem la llibertat com una exigència de la moralitat, un postulat de la raó pràctica.

Amb l’arribada de l’edat contemporània, l’interès per aclarir la noció de llibertat es desplaça, tornant als seus orígens, cap a l’exterior, ja sigui al·ludint a un desenvolupament abstracte de l’esperit lliure al llarg de la història, com en l’idealisme alemany, o com un producte o resultat de la transformació de les estructures econòmiques de la societat, com en el marxisme, o en la proclamació i defensa dels drets de l’home i del ciutadà, afirmades per les constitucions d’algunes nacions (EE.UU, França) o per l’Assemblea de les Nacions Unides (1948) que va proclamar la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

Aquesta breu resum històric basta per observar que, per a l’anàlisi de la noció de llibertat, s’adopten al llarg de la història dues actituds: la de contemplar la llibertat com quelcom interior a la persona humana o la de contemplar-la com quelcom exterior a ella; la que fa de la llibertat un problema metafísic, i la que la considera com una qüestió social, en el seu sentit més ampli; la que parla de llibertat de la voluntat, i la que parla de llibertat de l’home. La història de la llibertat interna de la voluntat com a problema metafísic, i fins a religiós, arrenca del cristianisme, amb els seus antecedents estoics, i arriba fins les negacions «metafísiques» de la metafísica, com l’existencialisme -«l’home està condemnat a ser lliure» (Sartre)-, mentre que la història de la llibertat exterior de l’home, com a qüestió social, sorgeix amb Hobbes -«la llibertat del súbdit»- (veure cita) i la tradició empirista, i arriba fins els actuals autors denominats «compatibilistes». Enmig d’aquesta història de la llibertat, l’advertència de Hume sobre si no es tracta més aviat de «una mera qüestió de paraules» i la de Kant, amb la seva antinòmia irresoluble: l’home de l’experiència no és lliure; l’home que podem pensar, ho és.

Entre els autors procedents de la filosofia analítica sol plantejar-se la qüestió de la voluntat lliure com una anàlisi del sentit dels termes «llibertat» i «determinisme»: nova manera de presentar la qüestió entre «llibertat i necessitat» de la filosofia moderna.

Es distingeix entre:

Compatibilitzar la llibertat amb la necessitat és el que fa la tradició empirista des de Hobbes, i a aquesta postura se la denomina també teoria de Hume-Mill, per ser els autors més significatius que l’han proposat. En aquesta teoria, ser lliure no significa obrar sense motiu o sense cap causa, sinó no sentir-se coaccionat, «perquè no és a la causalitat al que la llibertat s’ha de contraposar, sinó a la constricció», externa o interna (veure text). La teoria admet que una acció pot ser lliure, encara que estigui en tot cas causada per motivacions, impulsos, circumstàncies, etc., sempre que cap d’aquestes coses pugui considerar-se una causa que predetermini necessàriament el curs de l’acció (que coaccioni internament).

La distinció feta pel filòsof britànic, Isaiah Berlín, en Dos conceptes de llibertat (1969), entre llibertat del que coacciona, i llibertat per aconseguir els objectius que es desitgen, porta a la distinció entre «llibertat negativa» i «llibertat positiva». Els partidaris de la primera classe de llibertat la conceben en termes d’absència de coacció i és lliure, en aquest sentit, qui actua sense que vegi obstaculitzada o impedida la seva actuació pels altres, però sense que aquesta noció de llibertat imposi una manera concreta d’actuar. Els partidaris de la segona classe de llibertat la conceben més aviat com una autonomia de l’individu, amo de si mateix, però conscient també dels deures de racionalitat i moralitat que li imposa aquesta autonomia. Ambdues concepcions es refereixen a l’àmbit politicosocial.

Un altre plantejament del problema (veure cita), clarificador i simplificador alhora, distingeix entre la concepció positiva o intrapersonal del concepte de llibertat i la seva concepció negativa o interpersonal. Segons la primera, l’origen de la qual pot retrotreure’s a Plató, que concep la llibertat, o la moralitat, com el sotmetiment de la part sensitiva i irascible de l’home a la seva part racional, «A no és lliure, si A és esclau de les seves passions». Entre els que sostenen aquesta llibertat positiva poden enumerar-se Descartes, Spinoza, Rousseau, Kant i Hegel, entre altres molts autors clàssics. Segons la concepció negativa, expressió que es deu a Bentham, o segons el concepte de llibertat interpersonal, equivalent al d’absència de coacció, «B coacciona a A, si B obliga a A a fer X o impedeix que A faci X».

Atès que el concepte de llibertat és un dret moral, i que els drets es tenen respecte d’una altra persona, no respecte de si mateix, el concepte de llibertat intrapersonal resulta inadequat; si de cas, s’identifica amb les condicions psicològiques que ha de tenir un acte perquè pugui anomenar-se voluntari. El vertader concepte de llibertat és el de llibertat interpersonal.

L’iniciador del concepte negatiu de la llibertat individual és Hobbes, que el pren analògicament de la seva noció mateixa de cos: matèria en moviment; la llibertat correspon a l’essència mateixa dels cossos. Ell és també l’iniciador de la postura empirista, ja esmentada, de fer compatible la llibertat negativa (llibertat de coacció) amb la necessitat d’obrar regulada per lleis. D’aquí se segueix la possibilitat d’explicar i predir la conducta humana (en les ciències de la natura).

La llibertat ha de diferenciar-se de les llibertats. La idea de «llibertat» remet a un dret moral, que posseeixen individualment tots els ciutadans, de no ser coaccionats en la seva acció. Les «llibertats» són drets de fer X o Y, o Z, on X,Y i Z són classes d’accions, no accions concretes; llibertat d’expressió, d’associació, de presumpció d’innocència, de lliure circulació, etc.

 
El gran argument tradicional en favor de la llibertat és l’existència de la responsabilitat moral, per la mateixa raó que «deure» implica «poder».Tothom, deterministes i indeterministes, està d’acord en què només si l’home és lliure és també moralment responsable dels seus actes. De vegades es conclou de l’argument que, ja que l’home no és lliure, tampoc és moralment responsable, però allò habitual és admetre que la responsabilitat és un fet universalment admès. L’argument sembla que ha de matisar-se: hi ha relació entre responsabilitat i llibertat (i a una persona que ha actuat compulsivament no se la considera lliure, i no se li demanen responsabilitats), però aquesta relació és la que ha de precisar-se. En el supòsit imaginari de què fora veritat el determinisme, ningú advocaria per una anul·lació universal de la responsabilitat moral. Això mostra que responsabilitat moral i llibertat pertanyen a diferents ordres de coses: la primera és una qüestió moral i apel·la a les relacions que regeixen entre humans, i la segona és una qüestió que la tradició denomina ontològica: si l’home és o no és lliure.
 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.