Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

sociologia SOCIOL. / HIST.

(del llatí socius, soci, company, i logos, discurs racional; per consegüent, estudi de l’altre com a company) Segons Comte, que va ser el primer a utilitzar el terme, estudi de les lleis que regeixen els fenòmens socials. En general, pot definir-se com una manera de conèixer científicament el que es considera com propi de «allò social», recorrent a procediments d’anàlisi del comportament humà en societat.

Justament, la identificació de en què consisteix allò que pot anomenar-se «allò social» assenyala el naixement i primer desenvolupament de la sociologia com a ciència, a França i a Alemanya.

La recerca de les lleis dels fenòmens socials, dels quals parla Comte, es recolza en un principi en un model biològic; si l’home és un organisme, es pot recórrer al model de la biologia per estudiar l’home en societat, que es compon d’organismes. La idea, no aliena al mateix Comte, cobra auge amb les teories de l’organicisme que es difon a Anglaterra, França i Alemanya per obra, sobretot, de Herbert Spencer, per a qui la societat humana és un organisme real; la concepció organicista de la vida social rep clares influències de l’evolucionisme i del darwinisme.

D’altra banda, durant el segle XIX proliferen a Europa les enquestes de caràcter social i els estudis monogràfics que investiguen la situació de crisi, sobretot de les classes menys afavorides, a les quals s’arriba després d’un període de transició a l’era industrial i de revolucions socials, que posa en dubte la creença cega de la Il·lustració en el desenvolupament i el progrés. Les societats d’intel·lectuals desenvolupen també els seus mètodes i estudis estadístics, la implantació dels quals havien generalitzat els governs dels països des de començaments de segle. A aquesta època corresponen estudis com el de La situació de les classes treballadores a Anglaterra (1845), d’Engels, o Vida i treball de la gent a Londres, de C.J. Booth (1840-1916), obra en 17 volums publicats entre 1892 i 1903. Del fons d’aquestes investigacions sociològiques descriptives, fetes, no per sociòlegs, sinó per professionals de diversa classes -metges, historiadors, mestres, sacerdots-, sorgeix la primera tendència sociològica científica, orientada al descobriment de l’element de cohesió de la societat, del vincle social, les característiques de la qual serveixin per donar explicació dels fenòmens socials.

Basant-se en la distinció entre comunitat i societat, feta per Ferdinand Tönnies el 1887, que estableix per a cadascuna d’elles una forma distinta de vinculació entre individu i societat (tradicional i agrícola la primera, basada en vincles de parentiu i en la participació d’idèntics valors, mentre que la segona, moderna i industrial, remitent a una associació basada en el contracte i en relacions determinades per la divisió de treball), É. Durkheim publica les primeres investigacions sociològiques amb caràcter científic, que identifiquen en la situació d’anomia, conseqüència inevitable dels processos psicològics que ocasiona la divisió del treball en les societats modernes, la condició bàsica de la relació entre individu i societat. Contra el biologisme anterior i contra el psicologisme, protagonitzat a França per Gabriel Tarde (1843-1904), que interpreta els fenòmens socials a través de lleis psicològiques pròpies del grup, identifica el fet social com quelcom sui generis i objecte propi d’estudi de la sociologia, i investiga sobre els mètodes propis de la sociologia.

A França, la sociologia que es desenvolupa entorn d’aquestes investigacions adquireix un caràcter preferentment descriptiu i explicatiu dels fets socials. La revista «L´Année sociologique», fundada per Durkheim el 1989, és el mitjà de publicació dels principals estudis sociològics d’aquest període, que mantenen cert nexe amb els estudis d’etnologia, història i estadística.

Max Weber, autor d’una síntesi entre història i sociologia fonamentada en Dilthey, Windelband i Rickert i a la que es dóna el nom de «sociologia comprensiva», assenyala a Alemanya el començament d’una sociologia amb objecte propi. L’objectiu de la sociologia és la comprensió de la acció social, és a dir, aquells fets produïts per l’activitat humana en què és essencial la intencionalitat. A aquests fets característicament socials, o a aquestes accions socials, no s’hi accedeix si no és a través de la comprensió, única manera de captar, si no les seves lleis, el seu sentit.

De les investigacions sociològiques de Weber i de G. Simmel arrenca la sociologia científica alemanya, el òrgan principal de difusió de la qual és la revista «Arxiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik» [Arxiu de Ciències Socials i Política Social] (1902).

Karl MarxEl marxisme també intervé en el naixement de la sociologia com a ciència. La interpretació de la realitat social, alhora que la resposta a la crisi de la societat, la dóna el marxisme des de la interpretació materialista de la història o el materialisme històric (veure text). La sociologia és, en aquest cas, el mateix marxisme que interpreta la història com una lluita de classes, que posa de manifest que l’organització social -el vincle social- depèn directament de les relacions de producció pròpies de cada època; en el mode de producció capitalista, aquestes relacions reflecteixen la situació de desigualtat que prové de l’apropiació dels mitjans de producció per la burgesia. Tals relacions són conflictives per natura i es tradueixen en «lluita de classes»; la història de la humanitat fins als nostres dies -diu Marx en el Manifest- no ha estat més que la història de la lluita de classes.

Els corrents clàssiques de sociologia europea passen a Amèrica del Nord, durant el període d’entre guerres, a través d’emigracions massives d’intel·lectuals europeus i de traduccions d’obres, i allí troben un ambient propici per a la seva difusió, de la que és parcialment responsable la traducció feta per Talcott Parsons de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, de Weber. El centre impulsor de les investigacions sociològiques americanes és la «escola de Chicago», creada el 1892 com a departament de sociologia a la universitat de Chicago, on es fonen la tradició del empirisme britànic i l’utilitarisme de Jeremy Bentham amb el pragmatisme de William James, Charles S. Peirce i John Dewey. En ser la ciutat de Chicago un centre important d’immigració ètnicament molt variada, es converteix en un camp obert per a la investigació sociològica. A. Small, el fundador del centre sociològic, i Robert Park, el seu successor, funden una sociologia eminentment urbana, que es caracteritza per la seva orientació empírica i l’adopció d’una metodologia basada en l’observació y la història de casos.

La universitat de Columbia substituirà aquests mètodes d’investigació més aviat qualitatius per altres estrictament quantitatius. Aquesta nova orientació disposa, a partir de 1935, d’un òrgan de difusió propi: la revista «The American Sociological Review».

L’aparició el 1937 de la primera obra important del professor de Harvard T. Parsons, L’estructura de l’acció social, representa la introducció de la noció d’estructura interioritzada (dels valors i les normes) com a font d’interpretació de l’acció social. Més endavant, el 1951, la seva obra El sistema social significa l’aplicació del funcionalisme de Malinowski a la sociologia. El funcionalisme americà entra en crisi cap als anys setanta, mentre cobra auge la nova corrent sociològica coneguda com interaccionisme simbòlic.
 
Z. BaumanEn l’època contemporània es renova la sociologia amb els membres de l’anomenada Escola de Frankfurt (Horkheimer, Marcuse, Adorno, Fromm, Benjamin) i, com a darrer seguidor d'aquesta escola Jürgen Habermas. Però també amb autors com Norbert Elias, Leszek Kolakowski, Samuel Huntington (i la seva controvertida tesi del "xoc de civilitzacions") i Francis Fukuyama (i la seva tesi de "la fi de la història" que tan ha influït en el pensament més conservador dels partits de dretes -especialment als EEUU-. Per altra banda, pensadors com Ulrich Bech i la seva concepció de la "societat del risc" i, especialment, Zygmunt Bauman amb la seva important tesi de la "modernitat líquida" han obert noves perspectives a la sociologia. Per altra part altres noves visions de la sociologia també s’han donat amb autors com Antony Giddens (suggeridor del concepte de "modernitat tardana" i inspirador de l’anomenada "tercera via" sobre la que s’ha basat la socialdemocràcia europea moderada durant els darrers anys del segle XX i els primers anys del segle XXI), i, a França, amb autors com Jean Baudrillard, qui va crear tota una nova visió de la sociologia filosòfica, en part en l’estela de Henry Lefebvre, Pierre Bourdieu, Roland Barthes i el moviment situacionista encapçalat per Guy Debord i Raoul Vaneigem que van incidir especialment en la sociologia de la vida quotidiana. Baudrillard és especialment conegut per la seva crítica de la societat de consum i per l’elaboració de la seva concepció de la virtualitat (o simulacre) del món aparent.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.