Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

destí GEN.

(del llatí destinare, fixar, decidir, destinar) Creença que el futur humà està determinat. Encara que en l’actualitat es recorre popularment al destí per donar raó d’esdeveniments, generalment temuts, que cauen més enllà de la voluntat humana, l’origen del concepte en l’antiguitat es deu més aviat a la necessitat de donar un sentit coherent al conjunt de la vida humana; com la coherència i sentit de molts ens són desconeguts, se suposa que són atribuïbles a un poder sobrehumà de natura indefinida. En el món homèric, aquest poder domina sobre homes i déus, i és personificat en la Moira, els decrets de la qual, justos i necessaris, d’altra banda, tenen més aviat el caràcter d’obligació moral; per això els herois grecs poden oposar-se al destí (veure cita), no sense algun càstig per part de Nèmesi. F.M. Cornford situa el destí, moira, en el mateix complex de termes que physis i nomos, que tenen en comú la seva referència a un principi ordinador de la natura, física i humana, que ens permet comprendre-la. El destí de cada persona, és la part o el lot que aquell tria per a ella (eimarméne, distribució); aquesta distribució del destí l’entenen els estoics com una successió d’esdeveniments regits necessàriament per causes, i ells són els primers a discutir sobre els problemes que, per a la llibertat de l’individu, planteja la necessitat causal del destí que tot ho embolica. No d’escàs interès són les discussions lògiques dels estoics amb els megàrics sobre els futurs contingents, el «argument mandrós» (veure cita) i el «argument dominador».

Amb el cristianisme el destí queda racionalment dominat per l’afirmació de la providència i, a nivell més teològic, la de la predestinació.

En l’actualitat, la referència al destí no pot ser entesa més que com a figura literària del futur o, si de cas, metàfora per al·ludir a l’aspecte inescrutable i inabordable, en tota la seva profunditat, del succeir de la vida humana. La insistència racional en què no hi ha més «destí» ni un altre futur que el que l’home prepara amb el seu present no aconsegueix evitar, no obstant això, el quotidià «argument mandrós» del que diu que «el que serà, serà», no entenent per tal cosa que «succeirà el que succeirà», sinó que succeirà el que ha de succeir (veure text).

Veure fatum, moira.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. FiloXarxa 2004 Conceptes i textos filosòfics Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. Construcció i disseny del web i traducció de textos al català: Jordi Cortés Morató

 

Text d'Alfred J. Ayer: allò que serà, serà

Es pot dir que, si el postulat del determinisme és vàlid, llavors el futur es podria explicar en termes del passat; i això significa que, si un conegués prou del passat, seria capaç de predir el futur. Però en aquest cas, allò que succeirà en el futur, ja està decidit. I com es pot dir llavors que jo sóc lliure? El que passarà passarà, i res del que jo faci podrà impedir-ho. Si el determinisme és cert, jo sóc presoner sense remei del fat.

Però, què es vol dir quan es diu que el curs futur dels esdeveniments està ja decidit? Si el que es vol dir és que alguna persona ho ha ordenat, llavors la proposició és falsa. Però si l'únic que es vol dir és que, en principi, és possible deduir-ho d’una sèrie de fets particulars del passat, juntament amb les adequades lleis generals, llavors, encara que això sigui veritat, això no implica, en últim terme, que jo sigui presoner del fat sense remei. Ni tan sols implica que les meves accions no introdueixin cap diferència respecte del futur, perquè elles són causes, tant com efectes; de manera que, si fossin diferents, les seves conseqüències serien també diferents. El que implica és que el meu comportament pot ser predit; però dir que el meu comportament pot ser predit no és dir que jo estigui actuant sota constricció. En realitat és veritat que jo no puc escapar al meu destí si s’entén que això no significa sinó que faré el que faré. Però això és una tautologia, exactament el mateix que és una tautologia que passarà el que va passar. I tautologies com aquestes no proven absolutament res sobre la llibertat de la voluntat.

__________________________________________________

Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 255-256.