FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Sociòleg i economista alemany, nascut a Erfurt, Turíngia, en una família liberal i pietista. És considerat, junt amb Marx i Durkheim, un dels pares de la sociologia moderna. Va estudiar història, economia i dret a Heidelberg i va ensenyar dret a Berlín, economia política a Friburg i economia a Heidelberg. El 1897 una crisi mental li va apartar de la docència, encara que va continuar escrivint, i el 1918, va obtenir la càtedra de sociologia a Viena i, a l’any següent, la de Munic. El 1909 havia fundat l’Associació Sociològica Alemanya i en data anterior, el 1902, havia estat anomenat codirector del « Arxiv für Sozialwissenschaft und sozialpolitik» [Arxiu de Ciències Socials i Política Social]. Durant la Primera Guerra Mundial defensa intel·lectualment la seva pàtria i, un cop acabada la guerra, participa com a expert en la Conferència de Versalles, on es pacta la pau amb els aliats.

La seva intensa vida acadèmica va estar orientada a donar un sòlid fonament metodològic a les ciències socials, a definir conceptes fonamentals de la sociologia i a investigar els orígens de la societat industrial moderna, objectius que desenvolupa amb tal caràcter sistemàtic, que pot afirmar-se que amb Weber fa la seva aparició a Alemanya la sociologia científica.

Les seves obres principals són L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1904-1905), un estudi sobre sociologia de la religió, i Economia i societat (1922), tractat de sociologia general.

Junt amb Durkheim, és un dels promotors de la teoria de l’acció social, segons la qual l’única realitat social són els individus, o millor, la acció social dels individus, les regularitats o les uniformitats de les quals estudia la sociologia (veure text). Tals regularitats exigeixen, a fi de formular lleis científiques, ser analitzades en termes de explicació causal, i encara que la sociologia no pugui aconseguir aquest tipus d’explicació de la manera com ho fan les ciències de la natura, sí que és capaç d’analitzar la conducta humana partint de generalitzacions, recolzades en estadístiques i enquestes i formulades en enunciats legaliformes, oberts a la crítica objectiva. En aquesta feina, que el sociòleg es veu obligat a seleccionar fets i a conceptuar-los, ha de mantenir-se una «referència als valors» (Wertbeziehung), cosa que significa que si bé, d’una banda, es trien els fets objecte d’estudi per la interferència de l’univers de valors propis del sociòleg i dels actores socials, per l’altre costat, aquesta interferència no ha d’impedir la investigació científica, ni tampoc el resultat d’aquesta investigació justifica els valors tinguts en compte; a això ho anomena «neutralitat davant els valors».

Característica de les ciències socials és certa inexactitud de conceptes, perquè allò propi d’aquestes ciències són els fenòmens individuals amb les seves circumstàncies històriques i geogràfiques; per això formula la seva teoria del «tipus ideal», que són idealitzacions d’un fenomen de la realitat social que, a manera de constructe mental, ocupa, amb fins metodològics, el lloc d’aquest, per tenir un model amb què comparar-ho. Són a manera de categories socials; aquest és el cas, per exemple, de la burocràcia.

Entre les investigacions particulars de Weber destaquen els seus estudis sobre el procés de racionalització subjacent a la constitució de la societat capitalista, exemple d’investigació comprensiva, que consisteix el mètode weberià: els fets socials s’investiguen buscant el seu «sentit». El que distingeix a la societat industrial moderna de qualsevol altra anterior és el seu objectiu d’acumular béns indefinidament mitjançant la racionalització del treball professional. En la formació d’aquest «esperit del capitalisme», hi han intervingut diversos factors causals, i en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, analitza només un d’ells, la concepció del món i l’ètica del treball, pròpies del calvinisme. segons el qual el millor senyal de predestinació és la vida que es porta. En Economia i societat, obra inacabada (publicada pòstumament el 1922) i destinada a formar part d’una obra col·lectiva major, a manera d’una Enciclopèdia de les Ciències Socials, dedica part de l’obra a la sociologia de la religió, amb l’objectiu de realitzar un estudi comparatiu de l’influx de la religió, com a factor diferenciador, en diverses societats culturalment susceptibles de desenvolupar el capitalisme: l’europea, la xinesa i l’índia; el resultat és que la religió ha estat una procés que en unes civilitzacions ha afavorit el desenvolupament del capitalisme (Europa) i en altres (Xina, Índia) l’ha inhibit. Part fonamental d’aquest desenvolupament el protagonitza el procés de racionalització, tendència d’una societat a modificar les seves estructures i institucions socials mitjançant la racionalitat. Per a Weber, aquest és el factor essencial que determina no sols la conversió d’una societat primitiva a una societat industrial, sinó també tot el procés de transformació (en les formes de càlcul i burocràcia) de les institucions socials, polítiques, jurídiques i econòmiques en les societats occidentals modernes. Distingeix entre una «racionalitat instrumental» -concepte que utilitzaran amb freqüència els filòsofs de l'escola de Frankfurt-, basada en l’adequació de mitjans i fins i pròpia de les ciències naturals, i una «racionalitat substantiva», que té en compte la llibertat humana davant objectius i valors.

És considerat crític del marxisme, justament per afirmar que la religió és un component estructural de les societats, però admet, com Marx, que els interessos econòmics són fonamentals, encara que no determinants, en l’acció social.

Obres

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.