Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

metafísica GEN.

Aristòtil(del grec :,JV JV NLF46V, metá ta physikà, més enllà dels llibres de física) En general tracta de les característiques de la realitat última, d’allò que realment existeix. De vegades també s’ha definit la metafísica com l’estudi dels pressupòsits absoluts, és a dir, l’anàlisi dels conceptes fonamentals (tals com els conceptes realitat, substància, causa, temps, espai, matèria, relació, existència, etc.) que estan a la base de tot pensament

L'origen del terme procedeix del títol donat per Andrònic de Rodes (cap al any 50 a.C.), l’editor del corpus aristotelicum, a un conjunt de llibres de Aristòtil el tema del qual li va semblar anàleg al dels llibres de física. Històricament, doncs, la metafísica és el tema que tracten els llibres d’Aristòtil posats per Andrònic després dels físics. La tradició ha interpretat el fet d’anar després «metá» de la física, en el sentit d’un saber que va més enllà de la física, o del coneixement de la naturalesa, a la recerca de principis i conceptes que puguin explicar el món físic. El contingut fonamental d’aquests llibres (veure estructura) el mateix Aristòtil el caracteritza de dues maneres: com a «filosofia primera» (veure cita) i com a «ciència de l’ens» (veure text). (En tant que ciència de l’ens s’apropa a l’ontologia)

Com a «filosofia primera», és la ciència teòrica (en oposició a les ciències pràctiques i productives; veure gràfic) que tracta de les substàncies immutables; com a «ciència de l’ens», el seu objecte és el ser, el concepte més fonamental i general que pot pensar l’enteniment humà. Aquest és el sentit de metafísica que la identifica amb l’ontologia. De fet ja des dels seus inicis amb els presocràtics la filosofia va ser en gran part metafísica: Tales cercava un arkhé explicatiu de tota realitat més enllà de les aparences i Parmènides va intentar esbrinar què és l’ésser mateix, conduint la filosofia al màxim nivell d’abstracció. Però és a partir dels llibres d'Aristòtil batejats com a llibres de metafísica que aquest estudi es presenta més sistematitzat.

La filosofia escolàstica -sobretot el tomisme- va acceptar els dos sentits, però especialment el segon d’ells, sobre el qual va construir la cristianització del pensament d’Aristòtil, fonament de la justificació racional de la teologia.

En l’època de Descartes es mantenen les dues expressions amb sentit equivalent, com testifica la traducció al llatí de les seves Meditacions metafísiques com Meditationes de prima filosofia.

Tomàs d'AquinoLa metafísica aristotèlico-tomista pot denominar-se «la metafísica de la participació», perquè es funda en el concepte de participació per trobar una explicació última de la realitat recorrent a principis que estan més enllà del món de l’experiència. El primer a iniciar explícitament aquesta tradició filosòfica és Plató, creador també del terme méthexis (participació). Les coses participen de la verdadera realitat de les idees per la mediació del demiürg que les fa còpies i imatges semblants a les idees. Les idees, al seu torn, participen de la idea de Bé o d’U, perquè la totalitat de les idees s’explica per la composició o barreja entre el principi originari de l’U i el principi de la Díada. La distinció del conjunt de la realitat en un doble pla, el del visible i el l’intel·ligible, segons la terminologia platònica, equival al desdoblament al qual recorre el pensament filosòfic tradicional -des de Parmènides fins a Hegel- per explicar la experiència immediata per un principi transcendent, que està més enllà d’ella. La doble realitat, amb els seus dos plans de relacions dintre seu, de manera que el transcendent explica el sensible perquè en aquell es donen les mateixes perfeccions que en aquest, però en el seu grau perfecte, està tan present en la filosofia de Plató i Aristòtil, com en les diverses formes de platonisme i de aristotelisme que han seguit en el transcurs de la història: en Filó, que fa del Déu de la Bíblia «el que és» (veure cita), en el neoplatonisme de Plotí i Porfiri i en la tradició cristiana d’influència neoplatònica, representada per Agustí d’Hipona i el Pseudo-Dionisi; en el neoplatonisme medieval de Joan Escot Eriúgena, en les filosofies escolàstiques medievals, cristianes o àrabs, que admeten el concepte de creació; en el concepte del Ipsum Esse subsistens el ser subsistent per si mateix de Tomàs d’Aquino, al que atribueix la identitat d’essència i existència, identitat que no existeix en cap altre ser pel fet d’estar creat; en tot el concepte fonamental de la filosofia i la teologia escolàstiques, el de la analogia, en què es basa la possibilitat de conèixer d’alguna manera el que és Déu, no d’una forma merament negativa, suposant el que no és (teologia negativa); en el neoplatonisme renaixentista, on els dos plans tendeixen a confondre’s panteísticament i, almenys com a rerefons, en l’idealisme alemany, on els dos mons s’identifiquen en un amb característiques de tots dos.

KantKant planteja per primera vegada la qüestió que la metafísica sembla una empresa a la vegada necessària i impossible per a la raó, i es decideix a sotmetre a examen els límits i les possibilitats de la mateixa en la Crítica de la raó pura (1781,1787). De fet l’anàlisi kantiana procedeix, en gran part, de la prèvia crítica que Hume havia realitzat a la metafísica. Per a Hume, que manté una posició escèptica respecte dels cossos materials i del jo, el mateix terme "metafísica" té connotacions negatives, ja que representa quelcom que va més enllà de les dades de l’experiència, que és la única autoritzada en proporcionar els fonaments del coneixement.

El resultat de l’anàlisi kantiana de la metafísica és la negació de la possibilitat de la metafísica com a ciència i la constitució d’una filosofia transcendental que ocupa el seu lloc com reflexió crítica sobre la capacitat de la raó humana. Els objectes tradicionals de la metafísica, Déu, món i jo són, des del punt de vista del coneixement, només idees reguladores del pensament, metes inabastables que, no obstant això, suggereixen síntesis i fomenten la capacitat reflexiva; des del punt de vista de la pràctica, supòsits de l’ordre moral, postulats de la raó pràctica (veure cita).

Després de la crítica de Kant a la metafísica, ja iniciada no obstant per Hume amb la crítica a idees tan fonamentals com la causalitat, la substància i el jo, és una expressió generalitzada dir que «després de Kant, la metafísica ja no és possible»; en realitat, la tradició de la metafísica aristotèlic-tomista només es renova amb el neoescolasticisme del s. XIX, mentre que a la construcció metafísica idealista de Hegel se li oposen frontalment l’existencialisme naixent de Kierkegaard, les filosofies de la vida i de la història, i el marxisme, que transmuta la dialèctica hegeliana en materialisme històric.

La filosofia de Nietzsche és una desqualificació global de tota la tradició filosòfica d’occident i, en particular, de la metafísica. Per a Nietzsche aquesta és la negació del sentit del món, ja iniciada per Plató, a qui segueix el cristianisme -que segons el mateix Nietzsche no és més que un platonisme popular- en la mateixa operació de distingir entre món verdader i món aparent, error de la humanitat que no desapareix fins a arribar el «migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg» (veure text).

R. CarnapEl positivisme lògic del Cercle de Viena representa una nova crítica i una nova desqualificació de la metafísica, al considerar-la un tipus de discurs que no té sentit, ja que els termes que fa servir (Déu, ser, res, absolut, etc.) no són, segons els neopositivistes o positivistes lògics, empíricament verificables. Rudolf Carnap formula el problema d’una forma paradigmàtica en Superació de la metafísica mitjançant l’anàlisi lògic del llenguatge (1932), on sosté la tesi segons la qual els enunciats de la metafísica apareixen, sotmesos a un anàlisi lògic, com a pseudoenunciats basats en «pseudoconceptes», tesi que exemplifica examinant enunciats extrets de Què és metafísica?, de Martin Heidegger, i l’ús que sol fer-se de la paraula ser, o Déu. En tot cas, a la metafísica li queda la possibilitat de servir per expressar l’actitud emotiva davant la vida (veure text).

 

HeideggerHeidegger és, a la vegada, crític de la metafísica i iniciador d’una nova metafísica. En Què és metafísica? (1929) i en Introducció a la metafísica (1953), obra, aquesta última, que dóna resposta a l’assaig de R. Carnap citat, sosté que la pregunta fonamental de la metafísica és per què hi ha ens i no més aviat res? Aquesta pregunta no només és la més extensa (perquè abraça tot: ja que tot és ser), la més profunda (perquè el ser és el fonament de tot) i la més originària (o radical, perquè «ser» és el primer que és tot), sinó que, a més, és incomparable, és l’única que pregunta pel mateix "perquè" de la pregunta («¿per què el perquè?»). Esmicolant així la resposta, posa en evidència que, per damunt de la resposta, importa reconèixer què es pregunta (pel ser, no per l’ens) i percebre que la resposta només pot trobar-la un tipus determinat d’ens: l’home (Dasein); la pregunta ¿Què és metafísica? es converteix en «¿què passa amb el ser?» (veure text), i aquesta es converteix en què és el home? És pel fet de no haver-ho entès, per no haver preguntat pel ser de l’ens, sinó només per l’ens sense més, que el cristianisme converteix l’ésser en l’ens creat, la tradició metafísica occidental ha estat culpable del oblit del ser.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.