hipòstasi GEN.

(del grec ßB`FJ"F4H, hypóstasis, substància) Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el sediment, però no és utilitzada en la filosofia grega clàssica com equivalent a substància, per a la qual Aristòtil reserva la paraula ousía i, per al substrat, la de hypokéimenon. Per als autors neoplatònics, no obstant això, és sinònim d’ousía, mentre que en les controvèrsies cristianes sobre la Trinitat, els pares de l’Església distingeixen entre ousía, substància o natura, i hipòstasi, persona (veure text); el concili de Constantinoble (381) va definir la identitat de substància (ousía) i la distinció de persones (hypóstasis) en la Trinitat. L’occident cristià va preferir, en aquest afer, els termes persona i natura.

Hipòstasi té en l’actualitat un sentit metafòric i fins i tot pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostasiar», en el sentit de donar personalitat o substancialitat a quelcom que només pot tenir-la en sentit impropi.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.