Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ciències socials EPIST.

En sentit ampli poden identificar-se amb les ciències de l’esperit, o amb les ciències humanes, però en sentit propi han de considerar-se ciències socials aquelles l’objecte d’estudi de les quals són els fenòmens socials. Sorgeixen, igual que les ciències de la natura, durant el s. XIX, quan apareixen les primeres obres sobre filosofia de la ciència. El primer a emprar el terme de «sociologia» per aplicar-ho a una ciència de tipus experimental va ser Auguste Comte.

Exemples de ciències socials són, a més de la sociologia, l’economia, la lingüística, la criminologia, la ciència política, la psicologia social, la història de les idees, etc.

Des que Dilthey, a la fi del s. XIX, va distingir entre ciències de la natura i ciències de l’esperit (veure text), es va iniciar una polèmica sobre les característiques d’aquestes últimes i sobre el mètode que els és propi. Un dels supòsits fonamentals del neopositivisme és l’afirmació de la unitat del mètode científic, que exigeix que també les ciències socials construeixin lleis invariables sobre els fenòmens humans. L’anomenada disputa del positivisme va enfrontar dues concepcions oposades -el racionalisme crític de Popper i la teoria crítica de la escola de Frankfurt- sobre la qüestió de si les ciències socials posseeixen una estructura científica semblant a la de les ciències de la natura i si el mètode que els correspon és o no és el mateix que el d’aquestes últimes. Popper ha sostingut sempre la unitat del mètode científic (veure cita), mentre que l’escola de Frankfurt sosté la dualitat de ciències i de mètodes. La discussió pot ampliar-se a les crítiques dirigides per Hempel, defensor del model nomològic d’explicació, a les teories de W. Dray, que en la seva Lleis i explicació en l’historia (1957) sosté que l’explicació històrica té el seu propi model; li segueixen en això E. Anscombe i GH von Wright.

En aquesta qüestió són dos els enfocaments possibles: reduir les ciències socials a la mateixa estructura i metodologia de les ciències de la natura, o respectar la idiosincràsia de les ciències socials. Aquesta última opció enllaça amb la postura tradicional, que sosté que allò propi de les ciències socials, igual que les ciències de l’esperit, o les ciències humanes, és la comprensió de la societat i la cultura (veure cita 1 i cita 2). És propi d’aquestes ciències contemplar el seu objecte d’estudi, en definitiva l’home, no com un ésser biològic sotmès a lleis deterministes, sinó com ser lliure, capaç d'autodeterminar-se i no sotmès al destí, encara que sí als condicionaments psicològics, ambientals i socials, i que es manifesta activament a través del llenguatge i de les seves produccions i institucions culturals i socials. Aquesta situació d’intercomunicació i interacció, en la que coincideix la natura del que s’estudia i de qui estudia, produeix la peculiaritat de les ciències de la societat i de l’esperit: d’una banda, l’avantatge de comprendre des de dins, i no sols entendre des de fora, l’objecte que s’investiga, i, per l’altre, el caràcter problemàtic de l’objectivitat científica, més difícil d’aconseguir per la dificultat d’aconseguir conceptes objectius i lleis universals. En l’estudi de la realitat social forçosament intervenen els prejudicis, les ideologies i els judicis de valor. Són les dues cares, positiva i negativa, de l’anomenat mètode de la comprensió, mètode en definitiva subjectiu.

Afegeixi's a això la dificultat d’emprendre experiments en matèria social, o repetir-los en circumstàncies idèntiques, la dificultat d’analitzar les prediccions, i, sobretot, el problema dels enunciats universals en les ciències socials: si les generalitzacions en aquestes ciències poden fer-se amb el rigor necessari. En les ciències naturals se suposa la regularitat dels fenòmens: a efectes semblants, causes semblants, de manera que, sent iguals les circumstàncies i els objectes, els fenòmens són els mateixos. En les ciències socials, els objectes- és a dir, els homes- en circumstàncies semblants actuen de maneres diferents.

Ernest Nagel precisa la diferència de metodologia entre les ciències naturals i les ciències socials en els termes següents:

Les ciències naturals gaudeixen d’unanimitat entre els investigadors respecte a

1) quins són els fets que cal explicar,

2) quines són les explicacions satisfactòries dels fets (si n’hi ha), i

3) quins són els procediments d’investigació que permeten trobar les explicacions dels fets.

Enfront d’això, en les ciències socials no es dóna aquesta suficient unanimitat ni sobre qüestions de contingut ni sobre qüestions de mètode, i és possible dubtar sobre si aquestes ciències «subministren lleis estrictament universals sobre fenòmens socials» (veure text).

 


Veure classificació de les ciències, ideogràfic, nomotètic.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.