Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

fenomenologia HIST.

(del grec N"4<`:,<@<, allò que apareix, i 8`(@H, tractat, discurs) En sentit general i etimològic, descripció del que apareix a la consciència, el fenomen.

L’ús filosòfic del terme el va iniciar J.H. Lambert (Nou Organon, 1764), com «doctrina de l’aparença», o del vertader coneixement sensible, en oposició a «la doctrina de la veritat». Hegel aprofundeix el sentit del terme i l'aplica al camí vivencial que recorre la consciència fins a arribar al saber absolut o ciència; ho descriu com l'«esdevenir de la ciència en general o del saber» i la defineix com «ciència de l’experiència de la consciència» (veure cita). Però, en sentit propi i usual s’entén per fenomenologia la teoria filosòfica d' Edmund Husserl, tal com la presenta sobretot en Idees relatives a una fenomenologia pura i una filosofia fenomenològica (1913), i de les escoles de fenomenòlegs que -amb divergències- el segueixen i a les que dóna origen durant el seu pas per les universitats de Gotinga i Friburg: sobresurten, entre ells, M. Scheler, D. von Hildebrand, H. Conrad-Martius, A. Koyré, E. Fink, L. Landgrewe, J. Patocka i Martin Heidegger. Més endavant, després del seu viatge a París i les conferències en la Sorbona, el 1929, les seves teories es difonen per França i altres països: s’adhereixen a la fenomenologia, a França J.-P. Sartre, M. Merleau-Ponty, P. Ricoeur i E. Levinas, a Itàlia A. Banfi, que publica «Studi filosofici», revista que publica investigacions fenomenològiques i, en els EE.UU., G. Gurwitch i M. Farber; aquest últim publica i dirigeix «Philosophy and Phenomenological Research».

En la seva orientació clàssica, tal com l’entén Husserl, que l'anomena fenomenologia transcendental, és el mètode que permet descriure el sentit de les coses vivint-les com a fenòmens [noemàtics] de consciència. La concep com una tasca d’aclariment per poder arribar «a les coses mateixes» partint de la pròpia subjectivitat, en quant les coses s’experimenten primàriament com a fets de consciència, la característica fonamental de les quals és la intencionalitat. No es tracta d’una descripció empírica o merament psicològica, sinó transcendental, això és, constitutiva del coneixement -de sentit- d’allò que s’ha experimentat, perquè es funda en els trets essencials del que apareix a la consciència.

El mètode fenomenològic es du a terme segons una successió de passos; els més importants són els següents:

1. Reducció fenomenològica: consisteix en «posar entre parèntesis», a manera d’una suspensió de judici (epokhé), allò que Husserl denomina l'«actitud natural»: creença en la realitat del món, qüestionament de si allò que s’ha percebut és real, supòsits teòrics que ho justifiquen, afirmacions de les ciències de la natura, etc. El resultat d’aquesta reducció o epokhé és que no queda sinó el «residu fenomenològic», a saber, les vivències o fenòmens de la consciència, l’estructura intencional de les quals presenta dos aspectes fonamentals: el contingut de consciència, noema, i l’acte amb què s’expressa aquest contingut, noesis.

2. Reducció eidètica: la realitat fenoménica, per una lliure consideració de totes les possibilitats que la raó descobreix en ella, perd les característiques individuals i concretes i revela una essència constant i invariable. La raó posa entre parèntesis tot el que no és fenomen i, del fenomen, tot el que no constitueix la seva essència i el seu sentit, la seva forma o la seva idea (eidos): intuïció o reducció eidètica. La ciència d’aquestes essències, i la seva descripció, és la tasca fonamental de la fenomenologia.

3. Reducció transcendental: resultat de la reducció fenomenològica no és només l’aparició de «el que es dóna a conèixer a la consciència» (els nóemas), sinó també el que tot «és consciència» (nóesis); aquesta unitat de nóema i nóesis configura la unitat de consciència, o la subjectivitat; és a dir, el subjecte transcendental. D’aquesta consciència transcendental, sorgeix el món conegut.

4. Món i intersubjectivitat: en la mateixa consciència està ja present el món, perquè de la mateixa manera que no hi ha consciència sense subjecte tampoc n’hi ha sense món. La fenomenologia porta metòdicament, a través dels nóemas, al descobriment i anàlisi dels objectes del món (coses, animals, psiquismes) i al descobriment i anàlisi dels altres, els altres -inicialment també posats entre parèntesis-, com a subjectes igualment conscients, amb els que construïm (intersubjetivament) el sentit del món o un món «comú» per a tots nosaltres.

La fenomenologia no és simplement un mètode per arribar a una actitud filosòfica des de l’abandó de l’actitud natural; Husserl la considera la «ciència de les essències» i la identifica amb un «idealisme transcendental». Per això és, com succeeix amb la filosofia transcendental de Kant, no sols una crítica del coneixement, sinó també una fonamentació del saber: Husserl creu que tots els conceptes fundants dels diversos àmbits científics han de ser trobats i elucidats (és a dir, descrits a ‘priori’) mitjançant l’anàlisi fenomenològica (veure text). Aquesta ciència a priori de tots els conceptes fonamentals pot considerar-se, en opinió de Husserl, el fonament de les altres ciències i la ciència universal que buscava Descartes.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.