Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Déu, proves de l’existència de FIL.REL.

Arguments a favor de l’existència de Déu, recolzats en conceptes amb significat merament racional, amb els que, a manera de coneixement conceptual o demostratiu, la tradició filosòfica, la d’orientació escolàstica sobretot, raona el motiu de la seva creença en Déu.

Aquests arguments, si han de ser merament racionals, han d’evitar qualsevol referència directa a la fe o a la revelació; han de pertànyer, per consegüent, a un discurs merament natural. El valor de tals proves ha estat sempre discutible i discutit, però en l’actualitat, encara que hagin perdut vigència -fins i tot per a la mateixa teologia catòlica, que prefereix, a les formulacions racionals, una via existencial o una experiència religiosa viscuda com a millor camí per a la fe-, aquestes proves no deixen de tenir importància com a formes de provar la coherència de la creença religiosa, o maneres de provar la veritat del teisme.

La possibilitat universal de conèixer a Déu, per mitjà de la sola raó natural, és una veritat definida pel concili Vaticà I (1869-1870), contra el fideisme i l’agnosticisme (veure cita), i tradicionalment s’ha considerat que aquesta possibilitat és un dels anomenats preàmbuls de la fe.

Les proves es classifiquen tradicionalment en tres classes, segons la idea fonamental en què es recolzen:

1) Les proves cosmològiques parteixen de la realitat del món a què atribueixen determinades característiques, com a ordre, teleologia, finalitat. La prova per l’ordre del món, o prova teleològica, és la cinquena via de Tomàs d’Aquino. L’ordre que hi ha en el món, tal ho com mostra la finalitat condueix a l’exigència d’una causa intel·ligent. Se la coneix també com prova pel designi, desenvolupada en el context d’una visió mecanicista de l’univers. Hume, en Diàlegs sobre la religió natural (1779) i Kant, en Crítica de la raó pura (1787), on li dóna el nom de prova fisicoteològica, critiquen el valor d'aquesta prova.

2) Les proves morals al·ludeixen al consentiment universal de la humanitat (a manera d’una convicció natural del gènere humà, que, per una certa intuïció de tipus religiós, porta a afirmar l’existència de Déu), al desig de felicitat, d’eternitat (Unamuno). L’argument per la consciència moral, desenvolupat per la neoescolàstica s’inspira en la Crítica de la raó pràctica de Kant: l’existència de Déu com postulat de la raó pràctica.

3) Finalment, les proves metafísiques, les més pròpies de la filosofia de tradició escolàstica, i a les que s'ha atribuït més càrrega racional. Es tracta de les cinc vies tradicionals de Tomàs d’Aquino (menys la cinquena, o prova teleològica). Les proves es construeixen aplicant el principi de causalitat a realitats (metafísiques) atribuïbles al món, com la causalitat eficient, la contingència, la perfecció en diversos graus. Aquestes proves intenten arribar fins a un concepte de Déu que es mostra com a primera causa eficient, ser necessari i perfecte o infinit. El famós argument ontològic, model de tot argument a priori de l’existència de Déu, formulat inicialment per Anselm de Canterbury, en el seu Proslogion (c. II), és també una de les proves metafísiques tradicionals; d'ella discuteixen els lògics amb grat. Busca mostrar l’existència de Déu a partir del concepte de «allò més gran del qual res no pot pensar-se», afirmació, o punt de partida, que «fins al neci» ha d’admetre per definició. Rebutjat ja en l'època de sant Anselm pel monjo Gaunil, posteriorment per Tomàs d’Aquino, com una transició il·lícita entre allò que s’ha pensat a allò existent, acceptat no obstant això per Descartes, en la seva Meditació cinquena (veure text) i per Leibniz, a banda de Spinoza, Wolff i Baumgarten, va rebre per part de Kant la crítica definitiva: l’existència no és una qualitat o una perfecció, sinó un fet (el mode com hi ha les coses reals), la presència de les quals no es prova pensant sinó descobrint-la en la experiència. Els «cent tàlers» pensats són tan perfectes com els «cent tàlers» reals; però aquests existeixen per a una persona, aquells no. El coneixement de l’existència del ser suprem, igual que la de qualsevol altre ser, no depèn mai del fet d’analitzar conceptes, sinó d’una activitat sintètica de l’enteniment sobre l’experiència.

Sobre noves versions d’aquests arguments tradicionals, veure teisme.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.