demiürg GEN.

(del grec *0:4@LD(`H, de demos, poble i érgon, treball: creador, artífex) Terme que en el grec antic s'aplicava al treballador o artesà en general, a qui fa els treballs al poble, i que Plató aplica en el Timeo, a l'artífex de l'univers, al déu ordinador de món, que pròpiament no crea, sinó que, com feien els déus de les cosmogonies, imposa l'ordre a partir del caos. L'artífex o l'obrer no crea els materials amb què treballa, sinó que els disposa per a un bon fi; de la mateixa manera, el demiürg platònic no crea del no-res, sinó que disposa d'un material preexistent, la matèria i el receptacle, i amb ells ell, «la més perfecta i millor de les causes», construeix el univers a semblança de les idees (paradeígma); per això l'univers ha de ser forçosament bell i bo (veure text).

Existeix, doncs, al principi, el «model» (les idees) i la «còpia del model». El primer és el «ser etern que no neix mai», i el segon l'ésser «que neix i mor, però no existeix mai realment». Aquest comprèn el «receptacle» -«la mare i receptacle de tot el que neix i és generat»-, l'espai o el conjunt de la matèria informe, i els elements materials (terra, aire, foc i aigua) en forma de qualitats susceptibles de transformar-se unes en altres.

El demiürg dóna forma geomètrica a les qualitats primàries (la dels sòlids regulars), que es transformen en els elements primaris de l'univers, segons la tradició presocràtica, que arrenca sobretot d'Empèdocles. D'aquests procedeixen les substàncies que constitueixen el món que veiem, que el demiürg ha conformat segons els models de totes les coses. Al món així constituït l'artífex li imposa un ànima; perquè tot allò viu ha de tenir un principi de vida. L'ànima del món es compon de la barreja del que és propi del món de les idees i del que és propi del món còpia de les idees: de «identitat» (el mateix) i «diferència» (allò altre) i de la barreja d'ambdues (veure allòo mateix i allò altre), per la qual cosa es compon de tres substàncies. Finalment, perquè la còpia sigui el més semblant possible a la realitat, fabrica també el demiürg una còpia de l'eternitat: el temps, «imatge eterna que progressa segons la sèrie dels nombres».

El concepte de demiürg no és en Plató més que un artifici mitològic amb què personifica la intel·ligibilitat de l'univers. La imatge, molt difosa en la literatura poètica, a penes ha tingut -neoplatònics a banda- ressò filosòfic en uns pocs filòsofs: J.S. Mill, per exemple, anomena demiürg a Déu pel fet que el seu poder està limitat per la matèria d'allò que crea.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.