Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Diògenes Laerci: Pitàgores

1. Després d’haver tractat de la Filosofia jònica, dimanada de Tales, i dels autors que es van fer cèlebres en ella, passarem ara a tractar de la filosofia desenvolupada  a les colònies del sud de la península italiana, l’autor principal de la qual va ser Pitàgores, fill de Mnesarc, gravador d’anells, natural de Samos, com diu Hermip, o potser va ser tirrè, [...] segons escriu Aristòxen. Alguns diuen que va ser fill de Màrmac; aquest, de Hupaso; aquest, d’Eutifró i aquest ho va ser de Cleònim, que és el que va fugir de Filunte. Que Màrmac va habitar en Samos, d’on Pitàgores es va anomenar Sami. Que passant aquest d’allí a Lesbos, va ser recomanat a Ferècides per Zoilo, oncle seu; va construir tres calzes d’argent i els va portar en regal a tres sacerdots egipcis. Va tenir dos germans, el major dels quals es deia Eunom, el mitjà es va anomenar Tirrè. Va tenir també un esclau, anomenat Zamolxis, [...].

2. Pitàgores, doncs, segons hem dit, va conèixer a Ferècides Siro. Després que aquest va morir se’n va anar a Samos, i va ser deixeble d’Hermodamant (que ja era vell), [...]. Trobant-se jove i desitjós de saber, va deixar la seva pàtria i es va iniciar en tots els misteris grecs i bàrbars. Va estar, doncs, a Egipte, en el temps en què Polícrates el va recomanar per cartes a Amasis; va aprendre la llengua egipcia, com diu Amfitrió en el seu llibre De què van sobresortir en la virtut, i fins i tot va estar amb els caldeus i mags. Passant després a Creta amb Epimènides, [...]. D’Egipte va aprendre també les coses contingudes en els seus arcans sobre aquells déus. Va tornar després a Samos, i trobant la pàtria tiranitzada per Polícrates, se’n va anar a Crotona, a Itàlia, on, posant lleis als italians, va ser celebèrrim en deixebles, els quals, sent fins a tres-cents, administraven els negocis públics tan noblement, que la República era una vertadera aristocràcia.

3. Heràclides Pòntic refereix que Pitàgores deia de si mateix que «en un altre temps havia estat conegut com Etàlides i tingut per fill de Mercuri; que el mateix Mercuri li tenia dit demanés el que volgués, excepte la immortalitat, i que ell li havia demanat que retingués en la memòria quant succeís». Així que mentre va viure es va recordar de tot, i després de mort va conservar la mateixa memòria. «Que temps després de mort, va passar al cos d’Euforb i va ser ferit per Menelao. Que sent Euforb, va dir que havia estat en un altre temps Etàlides, i que havia rebut de Mercuri en el senyor la transmigració de l’ànima, com efectivament transmigrava per tot gènere de plantes i animals; el saber el que patiria la seva ànima a l’infern y el que les altres allí detingudes. Que després que va morir Euforb, es va passar d’ànima a Hemmótim, el qual, volent també donar fe d’això, va passar a Branquida, i entrant al temple d’Apol·lo, va ensenyar l’escut que Menelao havia consagrat allí»; i deia que «quan tornava de Troia va consagrar a Apol·lo el seu escut, i que ja estava podrit, quedant-li només la cara de vori. Que després que va morir Hemmòtim es va passar a Pirros, pescador deli, i es va recordar novament de totes les coses, a saber com primer havia estat Etàlides, després Euforb, després Hemmòtim i tot seguit Pirros». I finalment, que després de mort Pirros va venir a ser Pitàgores, i es recordava de tot el que hem esmentat.

4. Diuen alguns que Pitàgores res va escriure; però s’enganyen, perquè Heràclit el físic diu: «Pitàgores, fill de Mnesarc, es va exercitar en l’història de les coses més que tots els homes, i triant aquest gènere d’escrits es va guanyar el seu saber, la seva molta perícia i fins i tot les arts destructores dels homes.» Va parlar així perquè havent Pitàgores començat a escriure de la Natura, diu així: «Per l’aire que respiro, per l’aigua que bec, que no patiré que aquest argument sigui vituperat.» Atribueix-se, doncs, a Pitàgores tres escrits, a saber Institucions, Política, Física; però el que corre com de Pitàgores és de Lisi Tarentino, pitagòric, el qual, fugit de Tebes, va ser mestre d’Epaminondes. Heràclides, el fill de Serapió, diu, en el Compendi de Soció, que Pitàgores va escriure també de l’Univers, en versos. Un altre escrit seu s’intitula Discurs sagrat, el principi del qual és:

Venereu obsequiosos,

joves, aquestes coses amb silenci.

Tercer escrit, De l’ànima; quart, De la pietat; cinquè, [... etc.] El Discurs místic diuen és d’Hipas, el qual el va escriure per desacreditar Pitàgores. I també que Astó de Crotona va escriure molts llibres sota el nom de Pitàgores. Igualment diu Aristòxen que Pitàgores va aprendre molts dogmes morals de Temistoclea a Delfos. Jon de Quios diu, en els seus Triagmes, que Pitàgores va escriure un poema i el va atribuir a Orfeu. També diuen són seves les Catascopiades, el principi de les quals és: Amb ningú siguis imprudent.

5. Sosícrates, en les Successions, diu que havent-li preguntat Lleó, tirà dels fliasios, qui era, va dir: «Filòsof.» I que comparava la vida humana a un concurs festiu de totes les gents; perquè així com uns vénen a ell a lluitar, altres a comprar i vendre, i altres, que són els millors, a veure; també en la vida uns neixen esclaus de la glòria; altres, caçadors dels havers, i altres filòsofs, amants de la virtut. Fins aquí Sosícrates. En els tres llibres de Pitàgores anteriorment anomenats es contenen universalment aquests documents. No deixa que ningú ori per si mateix, ja que no sap el que li convé. Anomena a l’ebrietat pernicie de l’enteniment. Reprova la intemperància dient que ningú ha d’excedir-se de la justa mesura en begudes i àpats. De les coses venèries parla en aquesta forma: «De la Venus s’ha d’usar a l’hivern, no a l’estiu; a la tardor i primavera, més lleugerament; però en tot temps és cosa onerosa i res bona a la salut.» I fins i tot preguntat un cop quan convenia usar-la, va dir: «Quan vols debilitar-te a tu mateix».

6. La vida de l’home la distribueix en aquesta forma: la puerícia, vint anys; l’adolescència, vint; la joventut, vint, i vint la senectut. Aquestes edats són commensurades amb les estacions de l’any, a saber la puerícia amb la primavera, l’adolescència amb l’estiu, la joventut amb la tardor i la senectut amb l’hivern. Per adolescència entén la joventut, i per joventut la virilitat. Va ser el primer que va dir, com assegura Timeo, que «entre els amics totes les coses són comunes»; i que l’amistat és una igualtat. Els seus deixebles també dipositaven els seus béns en comú. Callaven per espai de cinc anys, sentint només la doctrina; i mai veien Pitàgores fins passada aquesta aprovació. D’allí en endavant ja anaven a casa seva i participaven de la seva vista. Abstenien-se de la fusta de xiprer per a taüts, perquè d’ella és el ceptre de Júpiter. Hemmip escriu això en el llibre II De Pitàgores. Es refereix que va ser summament bell, i els deixebles creien era Apol·lo que havia vingut dels Hiperbòris. Diuen igualment que despullant-se un cop, es va veure que una de les seves cuixes era d’or. I també afirmen molts que passant una ocasió el riu Neso li va imposar aquest nom. [...]

7. Anticlides, en el llibre 11 d’Alexandre, diu que Pitàgores va avançar molt en la geometria, els principis i rudiments de la qual havia trobat abans Meris. Que es va exercitar principalment en una mena d’ella que és l’aritmètica. I que va inventar l’escala musical per una corda sola. Tampoc no es va oblidar de la Medicina. Apolodor el Computista refereix que va sacrificar una hecatombe havent trobat que en un triangle rectangle la potestat de la línia hipotenusa equival a la potestat de les duess que el componen. D’això hi ha l’epigrama següent:

Pitàgores, trobada

aquella nobilíssima figura,

bous va matar per això en sacrifici.

8. Diuen va ser el primer que va exercitar els atletes nodrits amb carns, començant per Eurimenes, com diu Favorini en el III dels seus Comentaris; perquè fins llavors acostumaven a nodrir-se amb figues seques, formatge recent i blat, segons aquest Favorini en la seva Diversa història. Però altres diuen que un cert Pitàgores ungidor d’atletes va ser qui solia nodrir-los així, no el nostre; perquè aquest va estar tan lluny de permetre es mengessin animals com que va prohibir el matar-els, jutjant tenen l’ànima comuna a la nostra. Això és molt versemblant. El ben cert és que va manar abstenir-se de les coses animades, exercitant i acostumant els homes a la simplicitat de viandes, a fi que tinguessin en tots temps l’àpat adornada i a punt menjant només coses que no necessitaven foc i bevent aigua, perquè d’això dimanen la salut corporal i l’agudesa de l’enginy. Efectivament, Pitàgores només va prestar adoració a l’altar d’Apol·lo-pare, que està en Delos darrere l’àrea banyega, [...]

9. Afirmen va ser el primer que va dir que «l’ànima fent un necessari gir, passa d’uns animals a altres». Va ser també el primer que va introduir a Grècia les mesures i pesos, com diu Aristòxenes el Músic. El primer que va anomenar Véspero i Fòsfor al mateix astre, segons assegura Parmènides. Va ser tan admirat de quants el coneixien, que a les seves sentències les anomenaven paraules de Déu. Fins i tot ell mateix escriu dient que «després de dos-cents set anys havia tornat de l’infern als homes». Romanien amb ell i a ell concorrien per la seva doctrina els lucans, picents, mesapis i romans. Però fins a Filolao no va ser conegut el dogma pitagòric. Aquest va ser qui va publicar aquells tan celebrats tres llibres que Plató va escriure que se li compressin per cent mines. No eren menys de sis-cents els deixebles que de nit concorrien a sentir-ho; i els que aconseguien poder-l’ho veure, ho escrivien als seus familiars, com que havien obtingut una cosa gran. Els metapontins anomenen a casa seva Temple de Ceres, i Museu al paratge en què estava, com diu Favorini en les seves Diversa història. Amb tot això, altres pitagòrics deien que «no han de manifestar-se totes les coses a tots», com refereix Aristòxenes en el llibre X De les lleis eruditives o instructives. Així, preguntat Xenòfilo Pitagòric com s’instruïa bé un fill, va respondre: «Sent ciutadà d’una ciutat que tingui bones lleis».

10. Va formar per Itàlia molts homes honestos i bons, singularment Zaleuco i Carondas, legisladors. Era molt destre per fer amistats, i si sabia que algun era participi dels seus símbols, després se’l feia company i amic. Els seus símbols eren aquests: No ferir el foc amb l’espasa. No passar per sobre de la balança. No estar assegut sobre el quènice. No menjar cor. Ajudar a portar la càrrega, i no imposar-la. Tenir sempre agafades les cobertes del llit. No portar la imatge de Déu en l’anell. Esborrar el vestigi de l’olla en la cendra. No estregar la cadira amb oli. No pixar de cara al sol. No caminar fora del camí públic. No tirar mà sense reflexió. No tenir orenetes sota el seu mateix sostre. No criar ocells d’ungles sofrages. No pixar ni caminar sobre les talls d’ungles i cabells. Apartar l’espasa aguda. No tornar a la pàtria qui s’absenti d’ella.

11. Per no ferir el foc amb l’espasa volia significar que no s’ha d’incitar la ira i indignació dels poderosos. No passar per sobre de la balança, això és, no traspassar la igualtat i justícia. No estar assegut sobre el quènice és tenir igual atenció del presenti que del futur; perquè un quènice és l’aliment per a un dia. Pel no menjar cor expressava que no s’ha de turmentar l’ànim amb angoixes i dolors. Per això de no tornar la que s’absenta exhortava que els que han de partir d’aquesta vida no estiguin desordenadament enganxats a ella, ni entregats als seus delits. Per aquest terme s’explica allò restant, per no detenir-nos més en això.

12. Manava sobretot el no menjar vermellet ni melanur, i abstenir-se també del cor i de les faves. Aristòtil diu que també prohibia el menjar matriu i moll alguns cops. Hi ha qui digui que s’acontentava amb mel, amb bresca o fins i tot amb pa només, i que no bevia vi entre dia. La seva ordinària vianda eren herbes cuites i crues; rares vegades cosa de mar. Vestia una estola blanca i neta, i les altres vestidures de llana també blanques, perquè les teles de lli encara no havien arribat a aquelles parts. Mai va ser vist en passejos, en coses venèries, ni en embriagueses. S’abstenia de burles i de tota xanxa, com són dits i motejaments pesats. Trobant-se irat, mai castigava a cap esclau o llibert. En ensenyar amb l’exemple el anomenava cigonyitzar.

13. Usava de les endevinacions que es fan per presagi i per averany; però molt poc de què pel foc, excepte l’encens. Els seus sacrificis eren de coses inanimades, bé que alguns diuen que només sacrificava galls i cabrits de llet anomenats recentals, però mai xais. Aristòxenes diu que va permetre menjar de tots els animals, menys de bou de cultiu [...]; i ell mateix assegura que va rebre de Temistoclea els dogmes a Delfos, segons indiquem dalt. Jeroni escriu que havent descendit a l’infern, va veure l’ànima d’Hesíode lligada a una columna de bronze [...] ; i a la d’Homer penjada d’un arbre i assetjada de colobres, pel que havia dit dels déus. Que eren també castigats els que no van voler usar de les seves pròpies dones: per aquestes coses era molt venerat dels crotonians. Aristip Cirenaic diu en els seus llibres De fisiologia que Pitàgores va obtenir aquest nom perquè sempre deia veritat, no menys que Pític.

14. Es diu que sempre estava exhortant els seus deixebles a què cada cop que tornessin a casa diguessin:

On vaig ser?, on vaig estar?

Quines coses vaig practicar que no degués?

Que prohibia que s’oferissin víctimes sagnants, i només permetia que s’adornessin les ares incruentes. No patia que es jurés per Déu, perquè cadascú ha de fer-se digne de crèdit per les seves obres. Que han de ser reverenciats els ancians, tenint per més venerable el que és primer en temps; així com al cel és millor l’orto que l’ocàs; en el temps, el principi millor que el fi, i en la vida és millor la generació que la corrupció. Que en l’honor s’han de preferir els déus als semidéus, els herois als homes, i a aquests els pares. Que les mútues converses han de ser tals que no se’ns facin enemics els amics, sinó amics els enemics. Que res s’ha de creure propi. Que s’ha d’afavorir la llei i perseguir la injustícia Que no s’han d’arrencar ni destruir les plantes bones, ni fer mal als animals que no són nocius. Que s’ha d’usar pudor i circumspecció o reverència, no estant sempre o vessat en rialla o cobert de tristesa. Que s’ha de viatjar, ja amb lentitud, ja amb afany. Que s’ha d’exercitar la memòria. Que estant irat no s’ha de dir ni fer cap cosa. Que s’ha de tenir en estima tota divinació. Que s’ha d’usar del cant amb lira. Que s’han de cantar himnes als déus, i proclamar les degudes alabances als homes.

15. Prohibia menjar faves, per raó que constant aquestes de molt aire, participen també molt d’allò que és animat, encara que d’altra banda facin bon estómac, i fan lleus i sense pertorbacions les coses somiades. Alexandre, en les Successions dels filòsofs, diu haver trobat en els escrits pitagòrics també les coses següents: Que el principi de totes les coses és la unitat, i que d’aquesta correspon la dualitat, que és indefinida i depèn, com a matèria, de la unitat que la causa. Així, la numeració prové de la unitat i de la dualitat indefinida. Dels nombres provenen els punts; d’aquests, les línies; de les linies, les figures planes; de les figures planes, les sòlides, i d’aquestes els cossos sòlids, dels quals consten els quatre elements, foc, aigua, terra i aire, que transcendeixen i giren per totes les coses, i d’ells s’engendra el món animat, intel·lectual, esfèric, que abraça al mig a la terra, també esfèrica i habitada en tot el seu contorn.

16. Que hi ha antípodes, nosaltres sota i ells damunt. Que en el món existeixen per meitat la llum i l’ombra, la calor i el fred, el sec i l’humit. D’aquests, quan reina la calor és estiu; quan el fred, hivern. Que quan aquestes coses es divideixen per iguals parts, són molt bones les estacions de l’any, de les quals les flors és la saludable primavera, i la que fineix és la malaltissa tardor. Quant al dia, floreix l’aurora i mor la tarda, per la raó de la qual és també més insalubre. Que l’aire que circuye la terra quiet o no agitat és malaltís, i totes les coses que hi ha en ell són mortals. Que l’aire superior es mou sempre, és pur i sa, i quants en ell habiten són immortals i per tant, divins.

17. Que el sol i la lluna i la resta d’astres són déus, ja que en ells reina la calor, que és causa de la vida. Que la lluna és il·luminada pel sol. Que els homes tenen relació amb els déus, perquè l’home participa de la calor, i així Déu exerceix en nosaltres la seva providència. Que el fat és la causa de l’administració de les coses en comú i en particular. Que els rajos del sol penetren per l’èter frígid i pel dens, perquè ells a l’aire l’anomenen èter frígid, i al mar humit, èter dens. Que aquests rajos penetren fins i tot fins a ho aprofundeixo, i amb això donen vida a totes les coses. Que viuen totes les coses que participen de calor, i, per tant, les plantes són animals, encara que no totes tenen ànima. Que l’ànima és una partícula de l’èter, del càlid i del frígid, com a partícip que és de l’èter frígid. Que l’ànima i la vida són coses diferents, i que aquella és immortal, ja que és immortal allò que ella va ser presa o separada. Que els animals s’engendren de si mateixos per llavor; però la generació feta per la terra, i desenvolupada al si d’aquesta, és insubsistent.

18. Que la llavor és una gota o partícula del cervell, que conté en si un valor càlid. Que quan aquesta s’infon en la matriu cauen del cervell, l’humor i la sang, dels quals es formen la carn, els nervis, els ossos, els pèl i tot el cos; i del vapor corresponen l’ànima i els sentits. La seva primera formació i concreció es fa en quaranta dies, i després, perfeccionant-se per raó harmònica, neix l’infant als set, als nou, o el més als deu mesos. Que té en si tots els principis de vida, units i ordenats en raó harmònica, sobrevenint cadascú en determinats temps.

19. Que els sentits en general, i en especial el de la vista, són un vapor molt càlid; per això diem que travessa l’aire i aigua, perquè el càlid és rebutjat pel frígid, perquè si fos fred el vapor dels ulls, es passaria a l’aire semblant a si. Això és que Pitàgores en alguns llocs anomena als ulls portes del sol. El mateix dogmatitza sobre les oïdes i la resta de sentits.

20. En tres parts divideix l’ànima humana, a saber en ment, en saviesa, i en ira, i la ira es troba també en els altres animals, però la saviesa només en l’home. Diu que el principi de l’ànima està des del cor fins al cervell i que la part d’ella sítia al cor és la ira. Que la saviesa i la ment estan al cervell, i d’elles, diuen, brollen els sentits com a derivacions. Que la part capaç de saviesa és immortal; les altres, mortals. Que l’ànima es nodreix de la sang, i les paraules són vents de l’ànima. Que aquesta és invisible, com les paraules, perquè també l’èter és invisible. Que els vincles de l’ànima són les venes, les artèries i els nervis; però després que es fortifica i queda per si sola, els seus vincles són la raó i les operacions. Que l’ànima tirada a la terra va divagant en l’aire, semblant al cos. Que Mercuri és l’administrador de les ànimes, i per això s’anomena Conductor, Porter i Terrestre, a causa que saca les ànimes dels cossos, de la terra i del mar; les pures les condueix a allò alt; però a les impures ni fins i tot s’acosta ell, ni elles entre si, sinó que les lliguen les Fúries amb vincles fermíssims i indissolubles. Que tot l’aire està ple d’ànimes cregudes semidéus i herois, les quins causen els els seus als homes, i els senyals de malaltia i salut. Ni només als homes, sinó també a les ovelles i la resta de guanyat. Que a aquestes es dirigeixen les lustracions i sacrificis expiatoris, totes les endevinacions, els vaticinis i coses semblants.

21. Diu que com té de major l’home és que l’ànima indueix al bé o al mal; que és feliç l’home a qui li toca un ànima bona, i que aquesta mai està quieta, ni té sempre un curs mateix. Que el més just té força de jurament, i pel mateix Júpiter s’anomena Jurament. Que la virtut és harmonia, ho és la salut, ho és tota cosa bona, ho és també Déu, i fins i tot totes les coses existeixen per l’harmonia. Que l’amistat és una igualtat harmònica. Que els honors han de donar-se als déus i herois; mes no honors iguals, perquè als déus s’han de donar sempre amb llaors, amb vestidures blanques i amb puresa; però als herois, des del migdia en endavant. Que aquesta puresa s’adquireix per mitjà d’expiacions, llavatoris i aspersions; evitant els funerals, el llit i tota cosa bruta, i abstenint-se de menjar carns esmorteïdes, molls, melanurs, ous i animals nascuts d’ous, faves i la resta de coses que prohibeixen els que dirigeixen ritus i sacrificis a les temples.

[...]

25. Va morir Pitàgores en aquesta forma. Estant assegut amb els seus amics a casa de Miló, va succeir que un de què no havia volgut admetre amb si va enganxar foc a la casa per enveja. Però alguns diuen que el van executar els mateixos crotonians, temorosos que els posés govern tirànic. Que havent Pitàgores escapat de l’incendi, es va entrar en un camp de faves, i es va aturar allí dient: «Millor és ser agafat que trepitjar aquestes faves», i «Millor és ser mort que parlar». [...] Així que van ser morts molts dels seus deixebles, fins en nombre de quaranta, i van fugir altres pocs, del nombre del qual van ser Arquites Tarentí i Lisi, abans anomenat. Dicearc escriu que Pitàgores va morir fugitiu al temple de les Muses que hi ha en Metapont, havent romàs allí sense menjar quaranta dies. Però Heràclides, després d’haver donat sepultura en Delos a Ferècides, es va tornar a Itàlia; i com trobés un gran convit a casa de Miló Crotonià, va partir a Metapont; i que no volent ja viure més, va morir allí privant-se de l’àpat.

26. Hermipo diu que, estant en guerra agrigentins i siracusans, va sortir Pitàgores amb els seus deixebles i sequaços en favor dels agrigentins; i que derrotats aquests, anava girant al costat d’un camp de faves, on el van matar els siracusans. Els altres fins a trenta-cinc van ser cremats a Tàrent, volent oposar-se als primers ciutadans en el govern de la república. Una altra cosa diu també de Pitàgores Hermip, i és: «Que passat a Itàlia, es va fer una habitació subterrània i va manar a la seva mare que anotés per escrit quant succeïa, assenyalant també el temps; després es va entrar en el subterrani, donant-li la seva mare escrites totes les coses que succeïen fora. Que passat temps, va sortir Pitàgores flac i macilent, i congregant gents va dir que tornava de l’infern, i els anava comptant les coses succeïdes. Que els oients, commoguts del que havia dit, prorrompent en llàgrimes i laments, i van creure en Pitàgores quelcom diví, de manera que li van entregar les seves dones perquè aprenguessin els seus preceptes; d’on ve que fossin anomenades Pitagòriques. [...]

__________________________________________________

Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol. II, selecció de p.101-112. (Traducció a partir de la traducció castellana de José Ortiz i Sainz, fins del s. XVIII).
 
 

Versión en castellano

Diógenes Laercio: Pitágoras

1. Después de haber tratado de la Filosofía jónica, dimanada de Tales, y de los varones que se hicieron célebres en ella, pasaremos ahora a tratar de la italiana, cuyo autor fue Pitágoras, hijo de Mnesarco, grabador de anillos, natural de Samos, como dice Hermipo, o bien fue tirreno, natural de una isla que poseyeron los atenienses echando de ella a los tirrenos, según escribe Aristójeno. Algunos dicen que fue hijo de Mármaco; éste, de Hupaso; éste, de Eutifrón y éste lo fue de Cleónimo, que es el que huyó de Filunte. Que Mármaco habitó en Samos, de donde Pitágoras se llamó Samio. Que pasando éste de allí a Lesbos, fue recomendado a Ferécides por Zoilo, tío suyo; construyó tres cálices de plata y los llevó en regalo a tres sacerdotes egipcios. Tuvo dos hermanos, el mayor de los cuales se llamó Eunomo, el mediano se llamó Tirreno. Tuvo también un esclavo, llamado Zamolxis, a quien sacrifican los getas juzgándolo Saturno, como dice Herodoto.

2. Pitágoras, pues, según hemos dicho, oyó a Ferécides Siro. Después que éste murió se fue a Samos, y fue discípulo de Hermodamante (que ya era viejo), consanguíneo de Creófilo. Hallándose joven y deseoso de saber, dejó su patria y se inició en todos los misterios griegos y bárbaros. Estuvo, pues, en Egipto, en cuyo tiempo Polícrates lo recomendó por cartas a Amasis; aprendió aquella lengua, como dice Anfitrión en su libro De los que sobresalieron en la virtud, y aun estuvo con los caldeos y magos. Pasando después a Creta con Epiménides, entró en la cueva del monte Ida. No menos entró en los áditos de Egipto y aprendió las cosas contenidas en sus arcanos acerca de aquellos dioses. Volvió después a Samos, y hallando la patria tiranizada por Polícrates, se fue a Crotona, en Italia, donde, poniendo leyes a los italianos, fue celebérrimo en discípulos, los cuales, siendo hasta trescientos, administraban los negocios públicos tan noblemente, que la República era una verdadera aristocracia.

3. Heráclides Póntico refiere que Pitágoras decía de sí mismo que «en otro tiempo había sido Etálides y tenido por hijo de Mercurio; que el mismo Mercurio le tenía dicho pidiese lo que quisiese, excepto la inmortalidad, y que él le había pedido el que vivo y muerto retuviese en la memoria cuanto sucediese». Así que mientras vivió se acordó de todo, y después de muerto conservó la misma memoria. «Que tiempo después de muerto, pasó al cuerpo de Euforbo y fue herido por Menelao. Que siendo Euforbo, dijo había sido en otro tiempo Etálides, y que había recibido de Mercurio en don la transmigración del alma, como efectivamente transmigraba y circuía por todo género de plantas y animales; el saber lo que padecería su alma en el infierno y lo que las demás allí detenidas. Que después que murió Euforbo, se pasó de alma a Hemmótimo, el cual, queriendo también dar fe de ello, pasó a Branquida, y entrando en el templo de Apolo, enseñó el escudo que Menelao había consagrado allí»; y decía que «cuando volvía de Troya consagró a Apolo su escudo, y que ya estaba podrido, quedándole sólo la cara de marfil. Que después que murió Hemmótimo se pasó a Pirro, pescador delio, y se acordó de nuevo de todas las cosas, a saber cómo primero había sido Etálides, después Euforbo, luego Hemmótimo y en seguida Pirro». Y finalmente, que después de muerto Pirro vino a ser Pitágoras, y se acordaba de todo cuanto hemos mencionado.

4. Dicen algunos que Pitágoras nada escribió; pero se engañan, pues Heráclito el físico lo está poco menos que clamando cuando dice: «Pitágoras, hijo de Mnesarco, se ejercitó en la historia de las cosas más que todos los hombres, y escogiendo este género de escritos se granjeó su saber, su mucha pericia y aun las artes destruidoras de los hombres.» Habló así porque habiendo Pitágoras empezado a escribir de la Naturaleza, dice así: «Por el aire que respiro, por el agua que bebo, que no sufriré que este argumento sea vituperado.» Atribúyese, pues, a Pitágoras tres escritos, a saber Instituciones, Política, Física; pero lo que corre como de Pitágoras es de Lisis Tarentino, pitagórico, el cual, huido de Tebas, fue maestro de Epaminondas. Heráclides, el hijo de Serapión, dice, en el Compendio de Soción, que Pitágoras escribió también del Universo, en versos. Otro escrito suyo se intitula Discurso sagrado, cuyo principio es:

Venerad obsequiosos,

jóvenes, estas cosas con silencio.

Tercer escrito, Del alma; cuarto, De la piedad; quinto, Helotal, padre de Epicarmo el de Cos; sexto, Crotón, y todavía otros. El Discurso místico dicen es de Hipaso, el cual lo escribió para desacreditar a Pitágoras. Y también que Astón de Crotona escribió muchos libros bajo el nombre de Pitágoras. Igualmente dice Aristójeno que Pitágoras aprendió muchos dogmas morales de Temistoclea en Delfos. Jon de Quío dice, en sus Triagmas, que Pitágoras escribió un poema y lo supuso a Orfeo. También dicen son suyas las Catascopiadas, cuyo principio es: Con nadie seas imprudente.

5. Sosícrates, en las Sucesiones, dice que habiéndole preguntado León, tirano de los fliasios, quién era, dijo: «Filósofo.» Y que comparaba la vida humana a un concurso festivo de todas gentes; pues así como unos vienen a él a luchar, otros a comprar y vender, y otros, que son los mejores, a ver; también en la vida unos nacen esclavos de la gloria; otros, cazadores de los haberes, y otros filósofos, amantes de la virtud. Hasta aquí Sosícrates. En los tres libros de Pitágoras arriba nombrados se contienen universalmente estos documentos. No deja que nadie ore por sí mismo, puesto que no sabe lo que le conviene. Llama a la ebriedad pernicie del entendimiento. Reprueba la intemperancia diciendo que nadie debe excederse de la justa medida en bebidas y comidas. De las cosas venéreas habla en esta forma: «De la Venus se ha de usar en invierno, no en verano; en otoño y primavera, más ligeramente; pero en todo tiempo es cosa gravosa y nada buena a la salud.» Y aun preguntado una vez cuándo convenía usarla, dijo: «Cuando quieres debilitarte a ti mismo».

6. La vida del hombre la distribuye en esta forma: la puericia, veinte años; la adolescencia, veinte; la juventud, veinte, y veinte la senectud. Estas edades son conmensuradas con las estaciones del año, a saber la puericia con la primavera, la adolescencia con el estío, la juventud con el otoño y la senectud con el invierno. Por adolescencia entiende la juventud, y por juventud la virilidad. Fue el primero que dijo, como asegura Timeo, que «entre los amigos todas las cosas son comunes»; y que la amistad es una igualdad. Sus discípulos también depositaban sus bienes en común. Callaban por espacio de cinco años, oyendo sólo la doctrina; y nunca veían a Pitágoras hasta pasada esta aprobación. De allí en adelante ya iban a su casa y participaban de su vista. Absteníanse de la madera de ciprés para ataúdes, porque de ella es el cetro de Júpiter. Hemmipo escribe esto en el libro II De Pitágoras. Se refiere que fue sumamente hermoso, y los discípulos creían era Apolo que había venido de los Hiperbóreos. Dicen igualmente que desnudándose una vez, se vio que uno de sus muslos era de oro. Y también afirman muchos que pasando una ocasión el río Neso le impuso este nombre. No menos Timeo, en el libro Xl de sus Historias escribe que Pitágoras a las que habitan con los hombres las llamaba diosas, vírgenes, ninfas, y luego madres.

7. Anticlides, en el libro 11 de Alejandro, dice que Pitágoras adelantó mucho en la geometría, cuyos principios y rudimentos había hallado antes Meris. Que se ejercitó principalmente en una especie de ella que es la aritmética. Y que inventó la escala música por una cuerda sola. Ni se olvidó de la Medicina. Apolodoro el Computista refiere que sacrificó una hecatombe habiendo hallado que en un triángulo rectángulo la potestad de la línea hipotenusa es igual a la potestad de las dos que lo componen. De esto hay el epigrama siguiente:

Pitágoras, hallada

aquella nobilísima figura,

bueyes mató por ello en sacrificio.

8. Dicen fue el primero que ejercitó a los atletas nutridos con carnes, empezando por Eurimenes, como dice Favorino en el III de sus Comentarios; pues hasta entonces acostumbraban nutrirse con higos secos, queso reciente y trigo, según el mismo Favorino en su Varia historia. Pero otros dicen que un cierto Pitágoras ungidor de atletas fue quien solía nutrirlos así, no el nuestro; pues éste estuvo tan lejos de permitir se comiesen animales como que prohibió el matarlos, juzgando tienen el alma común a la nuestra. Esto es muy verosímil. Lo cierto es que mandó abstenerse de las cosas animadas, ejercitando y acostumbrando a los hombres a la simplicidad de manjares, a fin de que tuviesen en todos tiempos la comida aderezada y a punto comiendo sólo cosas que no necesitaban lumbre y bebiendo agua, porque de ello dimanan la salud corporal y la agudeza del ingenio. Efectivamente, Pitágoras sólo prestó adoración al ara de Apolo-padre, que está en Delos detrás del área córnea, por causa de que en ella sólo se ofrece trigo, cebada y hojuelas, sin fuego alguno; pero no víctimas. Así lo dice Aristóteles en su República de los delios.

9. Afirman fue el primero que dijo que «el alma haciendo un necesario giro, pasa de unos animales a otros». Fue también el primero que introdujo en Grecia las medidas y pesos, como dice Aristójenes el Músico. El primero que llamó Véspero y Fósforo al mismo astro, según asegura Parménides. Fue tan admirado de cuantos lo conocían, que a sus sentencias las llamaban palabras de Dios. Aun él mismo escribe diciendo que «después de doscientos siete años había vuelto del infierno a los hombres». Permanecían con él y a él concurrían por su doctrina los lucanos, picentes, mesapios y romanos. Pero hasta Filolao no fue conocido el dogma pitagórico. Éste fue quien publicó aquellos tan celebrados tres libros que Platón escribió se le comprasen por cien minas. No eran menos de seiscientos los discípulos que de noche concurrían a oírlo; y los que conseguían poderlo ver, lo escribían a sus familiares, como que habían obtenido una cosa grande. Los metapontinos llaman a su casa Templo de Ceres, y Museo al paraje en que estaba, como dice Favorino en sus Varia historia. Con todo eso, otros pitagóricos decían que «no deben manifestarse todas las cosas a todos», como refiere Aristójenes en el libro X De las leyes eruditivas o instructivas. Así, preguntado Jenófilo Pitagórico cómo se instruía bien un hijo, respondió: «Siendo ciudadano de una ciudad que tenga buenas leyes».

10. Formó por Italia muchos hombres honestos y buenos, singularmente Zaleuco y Carondas, legisladores. Era muy diestro para hacer amistades, y si sabía que alguno era participe de sus símbolos, luego se lo hacía compañero y amigo. Sus símbolos eran éstos: No herir el fuego con la espada. No pasar por encima de la balanza. No estar sentado sobre el quénice. No comer corazón. Ayudar a llevar la carga, y no imponerla. Tener siempre cogidas las cubiertas de la cama. No llevar la imagen de Dios en el anillo. Borrar el vestigio de la olla en la ceniza. No estregar la silla con aceite. No mear de cara al sol. No andar fuera del camino público. No echar mano sin reflexión. No tener golondrinas bajo su mismo techo. No criar aves de uñas corvas. No mear ni caminar sobre las cortaduras de uñas y cabellos. Apartar la espada aguda. No volver a la patria quien se ausente de ella.

11. Por no herir el fuego con la espada quería significar que no se ha de incitar la ira e indignación de los poderosos. No pasar por encima de la balanza, esto es, no traspasar la igualdad y justicia. No estar sentado sobre el quénice es tener igual cuidado de lo presente que de lo futuro; pues un quénice es el alimento para un día. Por el no comer corazón expresaba que no se ha de atormentar el ánimo con angustias y dolores. Por lo de no volver el que se ausenta exhortaba a que los que han de partir de esta vida no estén desordenadamente pegados a ella, ni entregados a sus deleites. Por este término se explica lo restante, por no detenernos más en ello.

12. Mandaba sobre todo el no comer rojillo ni melanuro, y abstenerse también del corazón y de las habas. Aristóteles dice que también prohibía el comer matriz y salmonete algunas veces. Hay quien diga que se contentaba con miel, con panal o aun con pan sólo, y que no bebía vino entre día. Su ordinaria vianda eran hierbas cocidas y crudas; raras veces cosa de mar. Vestía una estola blanca y limpia, y las demás vestiduras de lana también blancas, pues las telas de lino todavía no habían llegado a aquellas partes. Nunca fue visto en paseos, en cosas venéreas, ni en embriagueces. Absteníase de burlas y de toda chanza, como son dichos y motejos pesados. Hallándose airado, jamás castigaba a ningún esclavo o liberto. Al enseñar con el ejemplo lo llamaba cigueñizar.

13. Usaba de las adivinaciones que se hacen por presagio y por agüero; pero muy poco de las que por el fuego, excepto el incienso. Sus sacrificios eran de cosas inanimadas, bien que algunos dicen que sólo sacrificaba gallos y cabritos de leche llamados recentales, pero nunca corderos. Aristójenes dice que permitió comer de todos los animales, menos de buey de labranza y del camero; y él mismo asegura que recibió de Temistoclea los dogmas en Delfos, según indicamos arriba. Jerónimo escribe que habiendo descendido al infierno, vio el alma de Hesíodo atada a una columna de bronce, y rechinaba; y a la de Homero colgada de un árbol y cercada de culebras, por lo que había dicho de los dioses. Que eran también castigados los que no quisieron usar de sus propias mujeres: por estas cosas era muy venerado de los crotoniatas. Aristipo Cireneo dice en sus libros De fisiología que Pitágoras obtuvo este nombre porque siempre decía verdad, no menos que Pitio.

14. Dícese que siempre estaba exhortando a sus discípulos a que cada vez que volviesen a casa dijesen:

¿Adónde fui?, ¿dónde estuve?

¿Qué cosas practiqué que no debiera?

Que prohibía se ofreciesen víctimas sangrientas, y sólo permitía se adornasen las aras incruentas. No sufría se jurase por Dios, pues cada uno debe por sus obras hacerse digno de crédito. Que deben ser reverenciados los ancianos, teniendo por más venerable lo que es primero en tiempo; así como en el cielo es mejor el orto que el ocaso; en el tiempo, el principio mejor que el fin, y en la vida es mejor la generación que la corrupción. Que en el honor se han de preferir los dioses a los semidioses, los héroes a los hombres, y a éstos los padres. Que las mutuas conversaciones han de ser tales que no se nos hagan enemigos los amigos, sino amigos los enemigos. Que nada se ha de creer propio. Que se ha de favorecer la ley y perseguir la injusticia Que no se han de arrancar ni destruir las plantas buenas, ni hacer daño a los animales que no son nocivos. Que se ha de usar pudor y circunspección o reverencia, no estando siempre o derramado en risa o cubierto de tristeza. Que se ha de viajar, ya con lentitud, ya con ahínco. Que se ha de ejercitar la memoria. Que estando airado no se ha de decir ni hacer cosa alguna. Que se ha de tener en estima toda divinación. Que se ha de usar del canto con lira. Que se han de cantar himnos a los dioses, y proclamar las debidas alabanzas a los hombres.

15. Prohibía comer habas, por razón que constando éstas de mucho aire, participan también mucho de lo animado, aunque por otra parte hagan buen estómago, y hacen leves y sin perturbaciones las cosas soñadas. Alejandro, en las Sucesiones de los filósofos, dice haber hallado en los escritos pitagóricos también las cosas siguientes: Que el principio de todas las cosas es la unidad, y que de ésta procede la dualidad, que es indefinida y depende, como materia, de la unidad que la causa. Así, la numeración proviene de la unidad y de la dualidad indefinida. De los números provienen los puntos; de éstos, las líneas; de las Iíneas, las figuras planas; de las figuras planas, las sólidas, y de éstas los cuerpos sólidos, de los cuales constan los cuatro elementos, fuego, agua, tierra y aire, que trascienden y giran por todas las cosas, y de ellos se engendra el mundo animado, intelectual, esférico, que abraza en medio a la tierra, también esférica y habitada en todo su rededor.

16. Que hay antípodas, nosotros debajo y ellos encima. Que en el mundo existen por mitad la luz y la sombra, el calor y el frío, el seco y el húmedo. De éstos, cuando reina el calor es verano; cuando el frío, invierno. Que cuando estas cosas se dividen por iguales partes, son muy buenas las estaciones del año, de las cuales las flores es la saludable primavera, y la que fenece es el enfermizo otoño. En cuanto al día, florece la aurora y fallece la tarde, por cuya razón es también más insalubre. Que el aire que circuye la tierra quieto o no agitado es enfermizo, y cuantas cosas hay en él son mortales. Que el aire superior se mueve siempre, es puro y sano, y cuantos en él moran son inmortales y por tanto, divinos.

17. Que el sol y la luna y demás astros son dioses, puesto que en ellos reina el calor, que es causa de la vida. Que la luna es iluminada por el sol. Que los hombres tienen cognación con los dioses, porque el hombre participa del calor, y así Dios ejerce en nosotros su providencia. Que el hado es la causa de la administración de las cosas en común y en particular. Que los rayos del sol penetran por el éter frígido y por el denso, pues ellos al aire lo llaman éter frígido, y al mar húmedo, éter denso. Que estos rayos penetran aun hasta lo profundo, y con esto dan vida a todas las cosas. Que viven todas las cosas que participan de calor, y, por tanto, las plantas son animales, aunque no todas tienen alma. Que el alma es una partícula del éter, del cálido y del frígido, como partícipe que es del éter frígido. Que el alma y la vida son cosas diferentes, y que aquélla es inmortal, puesto que es inmortal aquello de que ella fue tomada o separada. Que los animales se engendran de sí mismos por semilla; pero la generación hecha por la tierra, y desarrollada en el seno de la misma, es insubsistente.

18. Que la semilla es una gota o partícula del cerebro, que contiene en sí un valor cálido. Que cuando ésta se infunde en la matriz caen del cerebro el ícor, el humor y la sangre, de los cuales se forman la carne, los nervios, los huesos, los pelos y todo el cuerpo; y del vapor proceden el alma y los sentidos. Su primera formación y concreción se hace en cuarenta días, y luego, perfeccionándose por razón armónica, nace el infante a los siete, a los nueve, o lo más a los diez meses. Que tiene en sí todos los principios de vida, unidos y ordenados en razón armónica, sobreviniendo cada uno en determinados tiempos.

19. Que los sentidos en general, y en especial el de la vista, son un vapor muy cálido; por eso decimos que atraviesa el aire y agua, pues el cálido es rechazado por el frígido, porque si fuese frío el vapor de los ojos, se pasaría al aire semejante a sí. Ello es que Pitágoras en algunos lugares llama a los ojos puertas del sol. Lo mismo dogmatiza acerca de los oídos y demás sentidos.

20. En tres partes divide el alma humana, a saber en mente, en sabiduría, y en ira, y la ira se halla también en los otros animales, pero la sabiduría sólo en el hombre. Dice que el principio del alma está desde el corazón hasta el cerebro y que la parte de ella sita en el corazón es la ira. Que la sabiduría y la mente están en el cerebro, y de ellas, dicen, manan los sentidos como derivaciones. Que la parte capaz de sabiduría es inmortal; las demás, mortales. Que el alma se nutre de la sangre, y las palabras son vientos del alma. Que ésta es invisible, como las palabras, porque también el éter es invisible. Que los vínculos del alma son las venas, las arterias y los nervios; pero luego que se fortifica y queda por sí sola, sus vínculos son la razón y las operaciones. Que el alma echada a la tierra va divagando en el aire, semejante al cuerpo. Que Mercurio es el administrador de las almas, y por esto se llama Conductor, Portero y Terrestre, a causa de que saca las almas de los cuerpos, de la tierra y del mar; las puras las conduce a lo alto; pero a las impuras ni aun se acerca él, ni ellas entre sí, sino que las atan las Furias con vínculos firmísimos e indisolubles. Que todo el aire está lleno de almas creídas semidioses y héroes, las cuáles causan los sueños a los hombres, y las señales de enfermedad y salud. Ni sólo a los hombres, sino también a las ovejas y demás ganado. Que a éstas se dirigen las lustraciones y sacrificios expiativos, todas las adivinaciones, los vaticinios y cosas semejantes.

21. Dice que lo mayor que tiene el hombre es que el alma induce al bien o al mal; que es feliz el hombre a quien le toca un alma buena, y que ésta nunca está quieta, ni tiene siempre un curso mismo. Que lo justo tiene fuerza de juramento, y por lo mismo Júpiter se llama Juramento. Que la virtud es armonía, lo es la salud, lo es toda cosa buena, lo es también Dios, y aun todas las cosas existen por la armonía. Que la amistad es una igualdad armónica. Que los honores deben darse a los dioses y héroes; mas no honores iguales, pues a los dioses se han de dar siempre con loores, con vestiduras blancas y con pureza; pero a los héroes, desde el mediodía en adelante. Que esta pureza se adquiere por medio de expiaciones, lavatorios y aspersiones; evitando los funerales, la cama y toda cosa sucia, y absteniéndose de comer carnes mortecinas, salmonetes, melanuros, huevos y animales nacidos de huevos, habas y demás cosas que prohiben los que dirigen ritos y sacrificios en los templos.

[...]

25. Murió Pitágoras en esta forma. Estando sentado con sus amigos en casa de Milón, sucedió que uno de los que no había querido admitir consigo pegó fuego a la casa por envidia. Pero algunos dicen que lo ejecutaron los mismos crotoniatas, temerosos de que les pusiese gobierno tiránico. Que habiendo Pitágoras escapado del incendio, se entró en un campo de habas, y se paró allí diciendo: «Mejor es ser cogido que pisar estas habas», y «Mejor es ser muerto que hablar». Con esto descubrió la garganta a los que lo seguían. Así que fueron muertos muchos de sus discípulos, hasta en número de cuarenta, y huyeron otros pocos, de cuyo número fueron Arquitas Tarentino y Lisis, antes nombrado. Dicearco escribe que Pitágoras murió fugitivo en el templo de las Musas que hay en Metaponto, habiendo permanecido allí sin comer cuarenta días. Pero Heráclides, después de haber dado sepultura en Delos a Ferécides, se volvió a Italia; y como hallase un gran convite en casa de Milón Crotoniata, partió a Metaponto; y que no queriendo ya vivir más, murió allí privándose de la comida.

26. Hermipo dice que, estando en guerra agrigentinos y siracusanos, salió Pitágoras con sus discípulos y secuaces en favor de los agrigentinos; y que derrotados éstos, iba girando junto a un campo de habas, donde lo mataron los siracusanos. Los demás hasta treinta y cinco fueron quemados en Tarento, queriendo oponerse a los primeros ciudadanos en el gobierno de la república. Otra cosa dice también de Pitágoras Hermipo, y es: «Que pasado a Italia, se hizo una habitación subterránea y mandó a su madre notase por escrito cuanto sucedía, señalando también el tiempo; luego se entró en el subterráneo, dándole su madre escritas cuantas cosas acaecían fuera. Que pasado tiempo, salió Pitágoras flaco y macilento, y congregando gentes dijo que volvía del infierno, y les iba contando las cosas acontecidas. Que los oyentes, conmovidos de lo que había dicho, prorrumpiendo en lágrimas y lamentos, y creyeron en Pitágoras algo divino, de manera que le entregaron sus mujeres para que aprendiesen sus preceptos; de donde vino que fueron llamadas Pitagóricas. [...]

__________________________________________________

Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol. II, selección de p.101-112. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.