Diògenes Laerci: Pitàgores

1. Després d’haver tractat de la Filosofia jònica, dimanada de Tales, i dels autors que es van fer cèlebres en ella, passarem ara a tractar de la filosofia desenvolupada  a les colònies del sud de la península italiana, l’autor principal de la qual va ser Pitàgores, fill de Mnesarc, gravador d’anells, natural de Samos, com diu Hermip, o potser va ser tirrè, [...] segons escriu Aristòxen. Alguns diuen que va ser fill de Màrmac; aquest, de Hupaso; aquest, d’Eutifró i aquest ho va ser de Cleònim, que és el que va fugir de Filunte. Que Màrmac va habitar en Samos, d’on Pitàgores es va anomenar Sami. Que passant aquest d’allí a Lesbos, va ser recomanat a Ferècides per Zoilo, oncle seu; va construir tres calzes d’argent i els va portar en regal a tres sacerdots egipcis. Va tenir dos germans, el major dels quals es deia Eunom, el mitjà es va anomenar Tirrè. Va tenir també un esclau, anomenat Zamolxis, [...].

2. Pitàgores, doncs, segons hem dit, va conèixer a Ferècides Siro. Després que aquest va morir se’n va anar a Samos, i va ser deixeble d’Hermodamant (que ja era vell), [...]. Trobant-se jove i desitjós de saber, va deixar la seva pàtria i es va iniciar en tots els misteris grecs i bàrbars. Va estar, doncs, a Egipte, en el temps en què Polícrates el va recomanar per cartes a Amasis; va aprendre la llengua egipcia, com diu Amfitrió en el seu llibre De què van sobresortir en la virtut, i fins i tot va estar amb els caldeus i mags. Passant després a Creta amb Epimènides, [...]. D’Egipte va aprendre també les coses contingudes en els seus arcans sobre aquells déus. Va tornar després a Samos, i trobant la pàtria tiranitzada per Polícrates, se’n va anar a Crotona, a Itàlia, on, posant lleis als italians, va ser celebèrrim en deixebles, els quals, sent fins a tres-cents, administraven els negocis públics tan noblement, que la República era una vertadera aristocràcia.

3. Heràclides Pòntic refereix que Pitàgores deia de si mateix que «en un altre temps havia estat conegut com Etàlides i tingut per fill de Mercuri; que el mateix Mercuri li tenia dit demanés el que volgués, excepte la immortalitat, i que ell li havia demanat que retingués en la memòria quant succeís». Així que mentre va viure es va recordar de tot, i després de mort va conservar la mateixa memòria. «Que temps després de mort, va passar al cos d’Euforb i va ser ferit per Menelao. Que sent Euforb, va dir que havia estat en un altre temps Etàlides, i que havia rebut de Mercuri en el senyor la transmigració de l’ànima, com efectivament transmigrava per tot gènere de plantes i animals; el saber el que patiria la seva ànima a l’infern y el que les altres allí detingudes. Que després que va morir Euforb, es va passar d’ànima a Hemmótim, el qual, volent també donar fe d’això, va passar a Branquida, i entrant al temple d’Apol·lo, va ensenyar l’escut que Menelao havia consagrat allí»; i deia que «quan tornava de Troia va consagrar a Apol·lo el seu escut, i que ja estava podrit, quedant-li només la cara de vori. Que després que va morir Hemmòtim es va passar a Pirros, pescador deli, i es va recordar novament de totes les coses, a saber com primer havia estat Etàlides, després Euforb, després Hemmòtim i tot seguit Pirros». I finalment, que després de mort Pirros va venir a ser Pitàgores, i es recordava de tot el que hem esmentat.

4. Diuen alguns que Pitàgores res va escriure; però s’enganyen, perquè Heràclit el físic diu: «Pitàgores, fill de Mnesarc, es va exercitar en l’història de les coses més que tots els homes, i triant aquest gènere d’escrits es va guanyar el seu saber, la seva molta perícia i fins i tot les arts destructores dels homes.» Va parlar així perquè havent Pitàgores començat a escriure de la Natura, diu així: «Per l’aire que respiro, per l’aigua que bec, que no patiré que aquest argument sigui vituperat.» Atribueix-se, doncs, a Pitàgores tres escrits, a saber Institucions, Política, Física; però el que corre com de Pitàgores és de Lisi Tarentino, pitagòric, el qual, fugit de Tebes, va ser mestre d’Epaminondes. Heràclides, el fill de Serapió, diu, en el Compendi de Soció, que Pitàgores va escriure també de l’Univers, en versos. Un altre escrit seu s’intitula Discurs sagrat, el principi del qual és:

Venereu obsequiosos,

joves, aquestes coses amb silenci.

Tercer escrit, De l’ànima; quart, De la pietat; cinquè, [... etc.] El Discurs místic diuen és d’Hipas, el qual el va escriure per desacreditar Pitàgores. I també que Astó de Crotona va escriure molts llibres sota el nom de Pitàgores. Igualment diu Aristòxen que Pitàgores va aprendre molts dogmes morals de Temistoclea a Delfos. Jon de Quios diu, en els seus Triagmes, que Pitàgores va escriure un poema i el va atribuir a Orfeu. També diuen són seves les Catascopiades, el principi de les quals és: Amb ningú siguis imprudent.

5. Sosícrates, en les Successions, diu que havent-li preguntat Lleó, tirà dels fliasios, qui era, va dir: «Filòsof.» I que comparava la vida humana a un concurs festiu de totes les gents; perquè així com uns vénen a ell a lluitar, altres a comprar i vendre, i altres, que són els millors, a veure; també en la vida uns neixen esclaus de la glòria; altres, caçadors dels havers, i altres filòsofs, amants de la virtut. Fins aquí Sosícrates. En els tres llibres de Pitàgores anteriorment anomenats es contenen universalment aquests documents. No deixa que ningú ori per si mateix, ja que no sap el que li convé. Anomena a l’ebrietat pernicie de l’enteniment. Reprova la intemperància dient que ningú ha d’excedir-se de la justa mesura en begudes i àpats. De les coses venèries parla en aquesta forma: «De la Venus s’ha d’usar a l’hivern, no a l’estiu; a la tardor i primavera, més lleugerament; però en tot temps és cosa onerosa i res bona a la salut.» I fins i tot preguntat un cop quan convenia usar-la, va dir: «Quan vols debilitar-te a tu mateix».

6. La vida de l’home la distribueix en aquesta forma: la puerícia, vint anys; l’adolescència, vint; la joventut, vint, i vint la senectut. Aquestes edats són commensurades amb les estacions de l’any, a saber la puerícia amb la primavera, l’adolescència amb l’estiu, la joventut amb la tardor i la senectut amb l’hivern. Per adolescència entén la joventut, i per joventut la virilitat. Va ser el primer que va dir, com assegura Timeo, que «entre els amics totes les coses són comunes»; i que l’amistat és una igualtat. Els seus deixebles també dipositaven els seus béns en comú. Callaven per espai de cinc anys, sentint només la doctrina; i mai veien Pitàgores fins passada aquesta aprovació. D’allí en endavant ja anaven a casa seva i participaven de la seva vista. Abstenien-se de la fusta de xiprer per a taüts, perquè d’ella és el ceptre de Júpiter. Hemmip escriu això en el llibre II De Pitàgores. Es refereix que va ser summament bell, i els deixebles creien era Apol·lo que havia vingut dels Hiperbòris. Diuen igualment que despullant-se un cop, es va veure que una de les seves cuixes era d’or. I també afirmen molts que passant una ocasió el riu Neso li va imposar aquest nom. [...]

7. Anticlides, en el llibre 11 d’Alexandre, diu que Pitàgores va avançar molt en la geometria, els principis i rudiments de la qual havia trobat abans Meris. Que es va exercitar principalment en una mena d’ella que és l’aritmètica. I que va inventar l’escala musical per una corda sola. Tampoc no es va oblidar de la Medicina. Apolodor el Computista refereix que va sacrificar una hecatombe havent trobat que en un triangle rectangle la potestat de la línia hipotenusa equival a la potestat de les duess que el componen. D’això hi ha l’epigrama següent:

Pitàgores, trobada

aquella nobilíssima figura,

bous va matar per això en sacrifici.

8. Diuen va ser el primer que va exercitar els atletes nodrits amb carns, començant per Eurimenes, com diu Favorini en el III dels seus Comentaris; perquè fins llavors acostumaven a nodrir-se amb figues seques, formatge recent i blat, segons aquest Favorini en la seva Diversa història. Però altres diuen que un cert Pitàgores ungidor d’atletes va ser qui solia nodrir-los així, no el nostre; perquè aquest va estar tan lluny de permetre es mengessin animals com que va prohibir el matar-els, jutjant tenen l’ànima comuna a la nostra. Això és molt versemblant. El ben cert és que va manar abstenir-se de les coses animades, exercitant i acostumant els homes a la simplicitat de viandes, a fi que tinguessin en tots temps l’àpat adornada i a punt menjant només coses que no necessitaven foc i bevent aigua, perquè d’això dimanen la salut corporal i l’agudesa de l’enginy. Efectivament, Pitàgores només va prestar adoració a l’altar d’Apol·lo-pare, que està en Delos darrere l’àrea banyega, [...]

9. Afirmen va ser el primer que va dir que «l’ànima fent un necessari gir, passa d’uns animals a altres». Va ser també el primer que va introduir a Grècia les mesures i pesos, com diu Aristòxenes el Músic. El primer que va anomenar Véspero i Fòsfor al mateix astre, segons assegura Parmènides. Va ser tan admirat de quants el coneixien, que a les seves sentències les anomenaven paraules de Déu. Fins i tot ell mateix escriu dient que «després de dos-cents set anys havia tornat de l’infern als homes». Romanien amb ell i a ell concorrien per la seva doctrina els lucans, picents, mesapis i romans. Però fins a Filolao no va ser conegut el dogma pitagòric. Aquest va ser qui va publicar aquells tan celebrats tres llibres que Plató va escriure que se li compressin per cent mines. No eren menys de sis-cents els deixebles que de nit concorrien a sentir-ho; i els que aconseguien poder-l’ho veure, ho escrivien als seus familiars, com que havien obtingut una cosa gran. Els metapontins anomenen a casa seva Temple de Ceres, i Museu al paratge en què estava, com diu Favorini en les seves Diversa història. Amb tot això, altres pitagòrics deien que «no han de manifestar-se totes les coses a tots», com refereix Aristòxenes en el llibre X De les lleis eruditives o instructives. Així, preguntat Xenòfilo Pitagòric com s’instruïa bé un fill, va respondre: «Sent ciutadà d’una ciutat que tingui bones lleis».

10. Va formar per Itàlia molts homes honestos i bons, singularment Zaleuco i Carondas, legisladors. Era molt destre per fer amistats, i si sabia que algun era participi dels seus símbols, després se’l feia company i amic. Els seus símbols eren aquests: No ferir el foc amb l’espasa. No passar per sobre de la balança. No estar assegut sobre el quènice. No menjar cor. Ajudar a portar la càrrega, i no imposar-la. Tenir sempre agafades les cobertes del llit. No portar la imatge de Déu en l’anell. Esborrar el vestigi de l’olla en la cendra. No estregar la cadira amb oli. No pixar de cara al sol. No caminar fora del camí públic. No tirar mà sense reflexió. No tenir orenetes sota el seu mateix sostre. No criar ocells d’ungles sofrages. No pixar ni caminar sobre les talls d’ungles i cabells. Apartar l’espasa aguda. No tornar a la pàtria qui s’absenti d’ella.

11. Per no ferir el foc amb l’espasa volia significar que no s’ha d’incitar la ira i indignació dels poderosos. No passar per sobre de la balança, això és, no traspassar la igualtat i justícia. No estar assegut sobre el quènice és tenir igual atenció del presenti que del futur; perquè un quènice és l’aliment per a un dia. Pel no menjar cor expressava que no s’ha de turmentar l’ànim amb angoixes i dolors. Per això de no tornar la que s’absenta exhortava que els que han de partir d’aquesta vida no estiguin desordenadament enganxats a ella, ni entregats als seus delits. Per aquest terme s’explica allò restant, per no detenir-nos més en això.

12. Manava sobretot el no menjar vermellet ni melanur, i abstenir-se també del cor i de les faves. Aristòtil diu que també prohibia el menjar matriu i moll alguns cops. Hi ha qui digui que s’acontentava amb mel, amb bresca o fins i tot amb pa només, i que no bevia vi entre dia. La seva ordinària vianda eren herbes cuites i crues; rares vegades cosa de mar. Vestia una estola blanca i neta, i les altres vestidures de llana també blanques, perquè les teles de lli encara no havien arribat a aquelles parts. Mai va ser vist en passejos, en coses venèries, ni en embriagueses. S’abstenia de burles i de tota xanxa, com són dits i motejaments pesats. Trobant-se irat, mai castigava a cap esclau o llibert. En ensenyar amb l’exemple el anomenava cigonyitzar.

13. Usava de les endevinacions que es fan per presagi i per averany; però molt poc de què pel foc, excepte l’encens. Els seus sacrificis eren de coses inanimades, bé que alguns diuen que només sacrificava galls i cabrits de llet anomenats recentals, però mai xais. Aristòxenes diu que va permetre menjar de tots els animals, menys de bou de cultiu [...]; i ell mateix assegura que va rebre de Temistoclea els dogmes a Delfos, segons indiquem dalt. Jeroni escriu que havent descendit a l’infern, va veure l’ànima d’Hesíode lligada a una columna de bronze [...] ; i a la d’Homer penjada d’un arbre i assetjada de colobres, pel que havia dit dels déus. Que eren també castigats els que no van voler usar de les seves pròpies dones: per aquestes coses era molt venerat dels crotonians. Aristip Cirenaic diu en els seus llibres De fisiologia que Pitàgores va obtenir aquest nom perquè sempre deia veritat, no menys que Pític.

14. Es diu que sempre estava exhortant els seus deixebles a què cada cop que tornessin a casa diguessin:

On vaig ser?, on vaig estar?

Quines coses vaig practicar que no degués?

Que prohibia que s’oferissin víctimes sagnants, i només permetia que s’adornessin les ares incruentes. No patia que es jurés per Déu, perquè cadascú ha de fer-se digne de crèdit per les seves obres. Que han de ser reverenciats els ancians, tenint per més venerable el que és primer en temps; així com al cel és millor l’orto que l’ocàs; en el temps, el principi millor que el fi, i en la vida és millor la generació que la corrupció. Que en l’honor s’han de preferir els déus als semidéus, els herois als homes, i a aquests els pares. Que les mútues converses han de ser tals que no se’ns facin enemics els amics, sinó amics els enemics. Que res s’ha de creure propi. Que s’ha d’afavorir la llei i perseguir la injustícia Que no s’han d’arrencar ni destruir les plantes bones, ni fer mal als animals que no són nocius. Que s’ha d’usar pudor i circumspecció o reverència, no estant sempre o vessat en rialla o cobert de tristesa. Que s’ha de viatjar, ja amb lentitud, ja amb afany. Que s’ha d’exercitar la memòria. Que estant irat no s’ha de dir ni fer cap cosa. Que s’ha de tenir en estima tota divinació. Que s’ha d’usar del cant amb lira. Que s’han de cantar himnes als déus, i proclamar les degudes alabances als homes.

15. Prohibia menjar faves, per raó que constant aquestes de molt aire, participen també molt d’allò que és animat, encara que d’altra banda facin bon estómac, i fan lleus i sense pertorbacions les coses somiades. Alexandre, en les Successions dels filòsofs, diu haver trobat en els escrits pitagòrics també les coses següents: Que el principi de totes les coses és la unitat, i que d’aquesta correspon la dualitat, que és indefinida i depèn, com a matèria, de la unitat que la causa. Així, la numeració prové de la unitat i de la dualitat indefinida. Dels nombres provenen els punts; d’aquests, les línies; de les linies, les figures planes; de les figures planes, les sòlides, i d’aquestes els cossos sòlids, dels quals consten els quatre elements, foc, aigua, terra i aire, que transcendeixen i giren per totes les coses, i d’ells s’engendra el món animat, intel·lectual, esfèric, que abraça al mig a la terra, també esfèrica i habitada en tot el seu contorn.

16. Que hi ha antípodes, nosaltres sota i ells damunt. Que en el món existeixen per meitat la llum i l’ombra, la calor i el fred, el sec i l’humit. D’aquests, quan reina la calor és estiu; quan el fred, hivern. Que quan aquestes coses es divideixen per iguals parts, són molt bones les estacions de l’any, de les quals les flors és la saludable primavera, i la que fineix és la malaltissa tardor. Quant al dia, floreix l’aurora i mor la tarda, per la raó de la qual és també més insalubre. Que l’aire que circuye la terra quiet o no agitat és malaltís, i totes les coses que hi ha en ell són mortals. Que l’aire superior es mou sempre, és pur i sa, i quants en ell habiten són immortals i per tant, divins.

17. Que el sol i la lluna i la resta d’astres són déus, ja que en ells reina la calor, que és causa de la vida. Que la lluna és il·luminada pel sol. Que els homes tenen relació amb els déus, perquè l’home participa de la calor, i així Déu exerceix en nosaltres la seva providència. Que el fat és la causa de l’administració de les coses en comú i en particular. Que els rajos del sol penetren per l’èter frígid i pel dens, perquè ells a l’aire l’anomenen èter frígid, i al mar humit, èter dens. Que aquests rajos penetren fins i tot fins a ho aprofundeixo, i amb això donen vida a totes les coses. Que viuen totes les coses que participen de calor, i, per tant, les plantes són animals, encara que no totes tenen ànima. Que l’ànima és una partícula de l’èter, del càlid i del frígid, com a partícip que és de l’èter frígid. Que l’ànima i la vida són coses diferents, i que aquella és immortal, ja que és immortal allò que ella va ser presa o separada. Que els animals s’engendren de si mateixos per llavor; però la generació feta per la terra, i desenvolupada al si d’aquesta, és insubsistent.

18. Que la llavor és una gota o partícula del cervell, que conté en si un valor càlid. Que quan aquesta s’infon en la matriu cauen del cervell, l’humor i la sang, dels quals es formen la carn, els nervis, els ossos, els pèl i tot el cos; i del vapor corresponen l’ànima i els sentits. La seva primera formació i concreció es fa en quaranta dies, i després, perfeccionant-se per raó harmònica, neix l’infant als set, als nou, o el més als deu mesos. Que té en si tots els principis de vida, units i ordenats en raó harmònica, sobrevenint cadascú en determinats temps.

19. Que els sentits en general, i en especial el de la vista, són un vapor molt càlid; per això diem que travessa l’aire i aigua, perquè el càlid és rebutjat pel frígid, perquè si fos fred el vapor dels ulls, es passaria a l’aire semblant a si. Això és que Pitàgores en alguns llocs anomena als ulls portes del sol. El mateix dogmatitza sobre les oïdes i la resta de sentits.

20. En tres parts divideix l’ànima humana, a saber en ment, en saviesa, i en ira, i la ira es troba també en els altres animals, però la saviesa només en l’home. Diu que el principi de l’ànima està des del cor fins al cervell i que la part d’ella sítia al cor és la ira. Que la saviesa i la ment estan al cervell, i d’elles, diuen, brollen els sentits com a derivacions. Que la part capaç de saviesa és immortal; les altres, mortals. Que l’ànima es nodreix de la sang, i les paraules són vents de l’ànima. Que aquesta és invisible, com les paraules, perquè també l’èter és invisible. Que els vincles de l’ànima són les venes, les artèries i els nervis; però després que es fortifica i queda per si sola, els seus vincles són la raó i les operacions. Que l’ànima tirada a la terra va divagant en l’aire, semblant al cos. Que Mercuri és l’administrador de les ànimes, i per això s’anomena Conductor, Porter i Terrestre, a causa que saca les ànimes dels cossos, de la terra i del mar; les pures les condueix a allò alt; però a les impures ni fins i tot s’acosta ell, ni elles entre si, sinó que les lliguen les Fúries amb vincles fermíssims i indissolubles. Que tot l’aire està ple d’ànimes cregudes semidéus i herois, les quins causen els els seus als homes, i els senyals de malaltia i salut. Ni només als homes, sinó també a les ovelles i la resta de guanyat. Que a aquestes es dirigeixen les lustracions i sacrificis expiatoris, totes les endevinacions, els vaticinis i coses semblants.

21. Diu que com té de major l’home és que l’ànima indueix al bé o al mal; que és feliç l’home a qui li toca un ànima bona, i que aquesta mai està quieta, ni té sempre un curs mateix. Que el més just té força de jurament, i pel mateix Júpiter s’anomena Jurament. Que la virtut és harmonia, ho és la salut, ho és tota cosa bona, ho és també Déu, i fins i tot totes les coses existeixen per l’harmonia. Que l’amistat és una igualtat harmònica. Que els honors han de donar-se als déus i herois; mes no honors iguals, perquè als déus s’han de donar sempre amb llaors, amb vestidures blanques i amb puresa; però als herois, des del migdia en endavant. Que aquesta puresa s’adquireix per mitjà d’expiacions, llavatoris i aspersions; evitant els funerals, el llit i tota cosa bruta, i abstenint-se de menjar carns esmorteïdes, molls, melanurs, ous i animals nascuts d’ous, faves i la resta de coses que prohibeixen els que dirigeixen ritus i sacrificis a les temples.

[...]

25. Va morir Pitàgores en aquesta forma. Estant assegut amb els seus amics a casa de Miló, va succeir que un de què no havia volgut admetre amb si va enganxar foc a la casa per enveja. Però alguns diuen que el van executar els mateixos crotonians, temorosos que els posés govern tirànic. Que havent Pitàgores escapat de l’incendi, es va entrar en un camp de faves, i es va aturar allí dient: «Millor és ser agafat que trepitjar aquestes faves», i «Millor és ser mort que parlar». [...] Així que van ser morts molts dels seus deixebles, fins en nombre de quaranta, i van fugir altres pocs, del nombre del qual van ser Arquites Tarentí i Lisi, abans anomenat. Dicearc escriu que Pitàgores va morir fugitiu al temple de les Muses que hi ha en Metapont, havent romàs allí sense menjar quaranta dies. Però Heràclides, després d’haver donat sepultura en Delos a Ferècides, es va tornar a Itàlia; i com trobés un gran convit a casa de Miló Crotonià, va partir a Metapont; i que no volent ja viure més, va morir allí privant-se de l’àpat.

26. Hermipo diu que, estant en guerra agrigentins i siracusans, va sortir Pitàgores amb els seus deixebles i sequaços en favor dels agrigentins; i que derrotats aquests, anava girant al costat d’un camp de faves, on el van matar els siracusans. Els altres fins a trenta-cinc van ser cremats a Tàrent, volent oposar-se als primers ciutadans en el govern de la república. Una altra cosa diu també de Pitàgores Hermip, i és: «Que passat a Itàlia, es va fer una habitació subterrània i va manar a la seva mare que anotés per escrit quant succeïa, assenyalant també el temps; després es va entrar en el subterrani, donant-li la seva mare escrites totes les coses que succeïen fora. Que passat temps, va sortir Pitàgores flac i macilent, i congregant gents va dir que tornava de l’infern, i els anava comptant les coses succeïdes. Que els oients, commoguts del que havia dit, prorrompent en llàgrimes i laments, i van creure en Pitàgores quelcom diví, de manera que li van entregar les seves dones perquè aprenguessin els seus preceptes; d’on ve que fossin anomenades Pitagòriques. [...]

__________________________________________________

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.