neokantisme HIST.

En sentit ampli, aquell corrent filosòfic del kantisme en el qual, a partir de mitjans del s. XIX, i en oposició a tota interpretació idealista, positivista i cientifista de les doctrines de Kant, es propugna una «tornada a Kant», proclamada el 1865 per Otto Liebmann (1840-1912), en allò que es considera més significatiu dels plantejaments kantians: l'estudi de les condicions de possibilitat del coneixement. Es prescindeix, doncs, de tot interès per les teories metafísiques, sobretot de la referència a la cosa en si, i s'inicia una teoria de la ciència o de la possibilitat del coneixement, des d'una perspectiva kantiana.

En un sentit històric estricte, constitueixen el neokantisme les anomenades escola de Marburg i escola de Baden. En la primera d'elles, amb les figures principals de Hermann Cohen, Paul Natorp i Ernst Cassirer, predominen les qüestions gnoseològiques sobre ciències de la natura i matemàtica, o coneixement en general, mentre que, en la segona, amb Wilhelm Windelband, Heinrich Rickert i Max Weber, com a autors de major relleu, l'interès se centra en la fonamentació de les ciències de l'esperit, sentit de la història, la cultura i la teoria dels valors. Encara que és un corrent oposat a tota metafísica i a tota interpretació espiritualista de la filosofia, destaca l'interès d'alguns dels seus autors per les qüestions socials, el compromís social, en general, i el marxisme en particular: a H. Cohen es deu la constitució d'un grup d'autors d'inspiració kantiana socialistes no marxistes. Amb el temps, el neokantisme es va diluir en noves corrents de pensament, com la fenomenologia, en N. Hartmann, i l'existencialisme, en K. Jaspers i M. Heidegger.

Termes relacionats

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.