Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

existencialisme HIST.

Søren KierkegaardConjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per existència, no la mera actualitat d’unes coses o el simple fet d’existir, sinó allò que constitueix la essència mateixa del home. L’home, en aquesta perspectiva, no és la espècie humana o una noció general, sinó el individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.

Els començaments de l’existencialisme modern -prescindint de referències a la singularitat de l’individu o de l’existència humana individual en autors com, per exemple, Agustí de Hipona, Pascal, Kierkegaard, potser l’únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel de Unamuno- se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; a aquests acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, Maurice Merleau-Ponty, Karl Löwith, Hans G. Gadamer, Hannah Arendt, i altres, i aquells a més a més que, encara que pertanyents a altres camps d’investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com Albert Camus, en literatura, L. Binswanger, en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, R. Bultmann, P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i E. Mounier en un corrent de filosofia cristiana, anomenat personalisme.

La majoria d’autors es remeten a Søren Kierkegaard (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra el idealisme de Hegel i el seu esperit de sistema, enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de la angoixa i de la soledat humanes.

J. P. SartreA l’home singular, al mode d’existir l’individu, anomena l’existencialisme sense més «existència». Analitzar aquesta existència és feina de la filosofia existencialista o de l’existència. L’home -Dasein, «ser aquí», Existenz, «ser per a si» (veure dibuix)- és l’únic que pròpiament existeix, o l’únic l’essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és aquesta quelcom donat i acabat, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del temps, no sense l’angoixa que prové del desemparament en què se sent l’home per aconseguir fer-ho; la temporalitat i la historicitat són aquesta mateixa existència.

La concepció de l’essència de l’home com a existència individual es complementa bé amb la idea de subjectivitat: l’home, consciència que es fa a si mateixa en total llibertat. I això explica també l’enllaç i la referència amb la fenomenologia de Husserl. L’existencialisme, el de Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre almenys, deixa clar que no hi ha més ontologia que la fenomenologia (veure text). Significa això que a la filosofia de l’existència li interessa el fenomen, no el ser o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l’ésser -en paraules de Heidegger, aquell a qui «en el seu ser li va aquest el seu ser»- se situa al terreny, no d’allò real, sinó d’allò possible, del descobriment continuat, de la interpretació. En això és tributari l’existencialisme de la fenomenologia: pren d’ella els seus mètodes d’anàlisi aplicats a l’existència humana.

Existeixen, d’altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d’existencialisme. Uns es refereixen ja a la manera mateixa d’entendre l’existència, diferent per a cadascun dels autors; altres permeten parlar, potser superficialment, d’un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: M. HeideggerMarcel és teista, com ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d’una transcendència; Sartre sosté que l’existencialisme representa un ateisme conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a Déu.

Les obres fonamentals de l’existencialisme són L’ésser i el temps (1927), de Heidegger, i L’ésser i el no-res (1943), de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d’altra banda per Heidegger i Jaspers, és el que aconsegueix ser predominant i estendre’s a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això han contribuït determinats elements conceptuals de l’existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d’entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l’angoixa, el fracàs, l'absurd, la mort o la culpa (veure text).


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.