Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

esdevenir GEN.

Gal·licisme acceptat en contextos filosòfics, on tradueix el grec (\(<,F2"4, gígnesthai o el llatí in fieri, amb el significat de «arribar a ser». En l'antiguitat, la filosofia d'Heràclit és una clara expressió de la idea d'una realitat constituïda essencialment pel continu canvi de totes les coses, de manera que el seu ser no és més que un esdevenir: «totes les coses flueixen», segons l'expressió que li atribueix més tard Plató; això és, una atenta consideració de la realitat entén que, més enllà de l'aparença estable de les coses, hi ha una realitat oculta que no és sinó un continu canvi, un esdevenir universal, propiciat per una lluita de propietats contràries bàsiques, que sotmet les coses a un fluix circular de morir i renéixer, o al domini d'un contrari sobre l'altre: el resultat final no deixa de ser una harmonia del conjunt, perquè l'esdevenir està governat pel logos, la llei, la mesura, la racionalitat (veure text).

En l'època moderna Hegel fa de l'«esdevenir» el primer pas concret de l'evolució o desenvolupament del pensament o de la idea, que en un primer moment no és més que «ser» i, alhora, «no res», com a concepte buit que és: en esdevenir anomena Hegel «primer pensament concret» i «primera noció», és a dir, primera comprensió -no l'única- del que és la realitat, la vida (veure text). El que succeeix en el pla de la lògica, s'expressa també com a sistema filosòfic -sosté Hegel- en la història del pensament.

Enfront d'aquestes filosofies de l'esdevenir, sorgeixen les filosofies del ser que, a excepció de la de Parmènides, han d'incloure l'explicació de l'esdevenir o de l'arribar a ser de les coses. D'alguna manera «ser» i «esdevenir» -permanència i canvi- són les categories fonamentals amb què ha d'explicar-se la realitat. A banda d'aquests dos moments històrics paradigmàtics citats, el d'Heràclit i el de Parmènides, les èpoques anomenades clàssiques desenvolupen filosofies -o teories estètiques, posem per cas- basades en el concepte estàtic i estable de ser, mentre que les èpoques denominades barroques o de transició conreen més aviat els aspectes dinàmics de l'arribar a ser de les coses, de l'esdevenir.

La filosofia contemporània més recent, sorgida en èpoques de transició, o de revolucions socials i científiques, ha pres com a temes centrals de consideració aspectes diversos de la potencialitat de l'esdevenir: la història, la vida, l'evolució.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.