Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

existència GEN.

(del llatí existere o exsistere, sortir de, elevar-se de, mostrar-se, que no és el sentit en què s’utilitza en filosofia) En filosofia l’existència és l’altre element conceptual amb què, a més de la essència es determina a tot ens; significa que quelcom és, en oposició a l’essència, que significa allò que una cosa és. És a dir, la pregunta pel què és una cosa fa referència a la seva essència, mentre que la pregunta per si una cosa és o no és, fa referència a l’existència.

S’oposa igualment a la possibilitat, pròpia de l’essència, i indica «actualitat», presència de quelcom en la realitat. La filosofia escolàstica caracteritza amb aquest terme en ser que rep el seu ser d’un altre i al que defineix com aquell que existència, però que no és l’existència. No és existència aquell ser en el que l’existència és diferent de l’essència: s’afegeix a l’essència d’un ésser finit perquè aquest existeixi (veure cita). Segons Tomàs d’Aquino, tot ens és una essència actualitzada pel ser . No tota l’Escolàstica veu l’existència amb la mateixa perspectiva; no és estranya entre els escolàstics, per exemple, en el escotisme, l’afirmació que l’existència és un mode de ser i fins a la que no forma part de la mateixa noció de ser (essencialisme).

La filosofia moderna accepta el caràcter correlatiu d’essència i existència, distingint ambdós aspectes sense aprofundir en la problemàtica escolàstica, però discuteix sobre el valor de l’argument ontològic, basat en la noció d’una existència exigida, com una propietat o una característica, per la essència. Kant insisteix en què l’existència no és un predicat de l’essència, i l’entén com la «posició absoluta» d’una cosa (veure text).

J. P. Sartre

L’existencialisme replanteja el sentit del terme, sobretot en relació amb l’home.

Tant Heidegger com Sartre posen de relleu que només a partir de la seva existència comprèn l’home la seva essència. A l’existència de l’home, a la seva manera d’estar en el món, que no és el simple «estar davant els ulls» d’una cosa, anomena Heidegger Da-Sein, «ser aquí» (veure cita).

Sartre anomena a la realitat humana -que defineix com a mer existir- subjectivitat (veure text) o també consciència.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.