Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

anarquisme GEN.

(del grec þ<"DP@H, ánarkhos, sense govern) Rebuig de l'estructuració política d'una societat, de tota norma política que procedeixi de dalt i, sobretot, de la necessitat d'un Estat per garantir l'ordre i la llibertat d'una societat. Neix com a moviment polític en el s. XIX, però les seves primeres justificacions teòriques apareixen el 1793 en William Godwin (1756-1836), escriptor polític anglès que, en el seu Assaig sobre justícia política (1793), rebutja la injustícia que prové de l'Estat i la desigualtat que és efecte de la propietat privada. Pierre Joseph Proudhon l'anomenat «pare de l'anarquisme», és, no obstant això, el primer a exposar una teoria positiva de l'anarquisme que s'enfronta al poder, desordre i violència que emana de l'Estat, amb el seu estudi Què és la propietat? (1840), i el primer que es denomina a si mateix «anarquista». A partir de la Primera Internacional (1864), l'anarquisme es desenvolupa com a moviment propi, dins el socialisme, però amb independència del marxisme i fins i tot en oposició a ell. Els seus principals teòrics són: Mijail A. Bakunin (el de més gran importància), Piotr Kropotkin, Elisée Reclus, Enrico Malatesta, Sébastien Faure, Georges Sorell i Max Stirner (pseudònim de Kaspar Schmidt). Es difon sobretot per França, Espanya i Itàlia, però les dissensions entre anarquistes i comunistes, per rebutjar els primers tota forma d'organització estatal i per defensar els segons la constitució d'un partit fort comunista en un estat dominat per la dictadura del proletariat, així com el despertar del nacionalisme que portaria a les nacions d'Europa occidental a la guerra de 1914, obliguen al moviment anarquista a refugiar-se en els moviments sindicalistes, donant origen a l'anarcosindicalisme.

En el desenvolupament històric de l'anarquisme apareixen tendències divergents: l'anarquisme individualista, tal com el propugna Max Stirner (L'únic i la seva propietat, 1845), que exalça la llibertat i independència de l'individu enfront de la societat i l'Estat; el mutualisme de Proudhon, forma de col·laboració i solidaritat entre comunitats locals autònomes de treballadors, i que admetia formes de propietat privada; el col·lectivisme defensat per Bakunin, que no admetia de cap manera la propietat estatal i que propugnava la necessitat essencial de la revolució dels treballadors fins a la destrucció i desaparició de l'estat; l'anarquisme-comunisme de Kropotkin i l'anarcosindicalisme, sobretot a partir de 1880, quan les masses obreres se sumen a la desconfiança anarquista davant el poder. Enfront de les formes revolucionàries d'anarquisme, s'han desenvolupat també formes pacifistes de diversa índole, que comparteixen l'oposició a l'estat i l'ideal d'un canvi de societat, dut a terme per mitjans no violents. Així, hi ha ferments d'ideologia anarquista no violenta en la revolució moral no violenta contra l'estat, origen de la «violència organitzada», tal com la defensava el cèlebre escriptor rus, Lev Tolstoi; en el moviment de resistència no violenta de masses del Mahatma Gandi, que va portar a la independència de l'Índia; en els moviments estudiantils de l'anomenada «nova esquerra» dels anys seixanta, i en molts altres moviments actuals en favor de la pau, el feminisme, de l'alliberament gai i l'ecologisme.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.