Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

 El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

 Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

disputa del positivisme, la EPIST.

Nom que rep la disputa que sorgeix arran del congrés de Tubinga, convocat el 1961 per la Societat Alemanya de Sociologia, al voltant de la lògica de les ciències socials. La controvèrsia la inicien primer Adorno i Popper (veure referència), i la continuen Habermas i Albert, després. Pels seus actors, representa un enfrontament entre l' epistemologia del racionalisme crític i la dialèctica de l'escola de Frankfurt.

La discussió s'inscriu en el marc general del problema del mètode científic de les ciències socials, i fins i tot de la legitimitat de la distinció entre ciències de la natura i ciències de l'esperit.

Les ciències de la natura es basen fonamentalment en el mètode hipoteticodeductiu, fonamentat en el criteri neopositivista d'explicació, segons el qual explicar un fet consisteix a deduir-ho d'una argumentació composta per lleis i condicions inicials; tota predicció científica, d'altra banda, segueix el mateix model deductiu. Les ciències socials no poden atenir-se a aquest model nomològic d'explicació i predicció, ja que les regularitats que s'observen són -per natura de la matèria de què tracten- difícilment predicibles.

Tradicionalment s'adscriu a les ciències de la natura la funció de descriure i explicar fets, mentre que s'atribueix a les ciències socials la funció d'aplicar valoracions o valors.

Per al racionalisme crític, totes les ciències -tant les de la natura com les de la societat- han d'atenir-se al mateix mètode: proposició d'hipòtesis i contrastació pels fets; les hipòtesis que no superen la prova dels fets han de ser rebutjades com a no científiques. Els dialèctics de l'escola de Frankfurt rebutgen la imposició positivista a la sociologia dels mètodes propis de les ciències de la natura. La societat -argumenten ells-, no és un objecte de la natura i té les seves pròpies característiques: és una totalitat, que ha de captar-se en la seva globalitat, ja que és contradictòria en si mateixa, racional i irracional a un temps; la reflexió que sobre ella es fa no tendeix simplement a conèixer-la, sinó a transformar-la, i tota teoria social és també pràctica; d'ella ens interessa primàriament no el que és verdader o fals, sinó el que és bo o just.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.