Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Bradley, Francis Herbert (1846-1924) HIST. `bradley.wav', `play"]

Filòsof anglès defensor de l'idealisme absolut, membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; Bertrand Russell, entre altres, primer el va seguir i el va criticar després, i el mateix fa G.E. Moore. En Estudis d'ètica (1876), critica l'utilitarisme de John Stuart Mill, recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la Sittlichkeit de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «universal concret», un ésser que existeix en molts com una unitat real, per la qual cosa l'individu com a tal no compte i no se li poden aplicar criteris de moralitat individual. En Principis de lògica (1883), critica la noció tradicional de subjecte i predicat, la sil·logística, la lògica inductiva de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d'Aristòtil com de la de Boole; afirma que allò propi de la lògica són les inferències amb contingut material (també aquí importa allò universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En Aparença i realitat (1893), la seva obra més important, exposa la seva metafísica idealista: l'aparença és el món d'allò contradictori, i per aquesta raó, el món d'allò incomprensible; l'experiència és aparença. En canvi, la realitat és totalment consistent i harmoniosa, és l'«absolut»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la que comprèn i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un tot i buscant el seu sentit absolut. Per això la veritat és sistema. Aquesta veritat és també el «», que no és Déu, sinó un absolut suprapersonal.


Obres

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.