Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Marsilio Ficino (1433-1499) HIST.

Filòsof platònic i humanista italià, nascut a Figline Valdarno, prop de Florència. Després d'estudiar a Pisa i Florència filosofia aristotèlica i medicina, entra en contacte el 1462 amb Cosme de Médicis, qui li dóna una vila a Carreggi per tal que pugui dedicar-se a l'estudi del platonisme. Aquesta data marca el començament de la denominada Acadèmia Florentina, promoguda per Cosme de Médicis i impulsada per Ficino. D'aquesta Acadèmia van sorgir les traduccions i les obres filosòfiques de Ficino. D'entre les primeres, destaquen les del Corpus Hermeticum, els Comentaris a Zoroastre, els Diàlegs de Plató (de 1463 a 1477), les Ennèades de Plotí i els escrits del Pseudo-Dionisi. D'entre les segones, De la religió cristiana (1476) i Teologia platònica sobre la immortalitat de les ànimes (1482) -la seva obra principal- i el seu Comentari al Banquet, en les que exposa el seu neoplatonisme i les seves doctrines sobre una «piadosa filosofia» o una «docta religió», que és la fusió de platonisme i cristianisme; els seus arguments sobre la immortalitat de l'ànima -que anomena «còpula del món», o punt d'unió entre allò diví i allò humà-, que són un al·legat a favor de la immortalitat individual enfront de la postura averroista de l'enteniment col·lectiu, doctrina que, d'altra banda, poc després l'Església catòlica va declarar dogma de fe en el concili de Laterà IV, de 1512; i la seva teoria del «amor platònic», o «amor socràtic», termes que ell encunya per expressar l'ascensió de l'ànima des de la bellesa terrena fins a l'amor a Déu, identificant l'Eros platònic amb l'amor cristià.

A aquesta activitat intel·lectual han d'afegir-se les seves doctrines màgiques i astrològiques: ell mateix es va declarar mag, convençut de la unitat de totes les coses de la natura i de la simpatia entre totes elles a causa de la presència en tot d'una substància pneumática, l'esperit. Exposa aquestes idees en el seu De vita (1489).

La seva influència a tot Europa va ser potser la més notable dels humanistes renaixentistes.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.