Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

filosofia jueva HIST.

Isaac IsraeliEl pensament filosòfic jueu durant l’Edat Mitjana, tal com es desenvolupa en l’àmbit oriental i occidental de l’Islam i en l’occident llatí. Sorgeix en el mateix punt geogràfic que la filosofia àrab, en l’orient islàmic i arriba al seu apogeu a Espanya. L’expressió «filosofia hebrea» és menys adequada ja que no sempre ha estat l’hebreu la llengua que el poble jueu ha utilitzat en filosofia (només la que es desenvolupa a Europa en els segles XIV i XV).

Després del que pot considerar-se la primera manifestació de la filosofia jueva, la de Filó d’Alexandria (s. I) i que representa la primera presa de contacte significativa entre la Torá i el platonisme, l’interès dels jueus per la filosofia només reneix al conèixer, en terres de l’islam, cap al s. VIII-IX, el pensament grec que els àrabs anomenen falsafa (filosofia), excepció feta de les doctrines ocultes de la Càbala, místiques pròpiament, que reben influències neoplatòniques i gnòstiques.

El primer filòsof jueu de l’Edat Mitjana és Isaac Israeli (ca. 855-955), de Kairouan, metge del monarca de Ubayd Allâh al-Mahdî, fundador de la dinastia fatimida, i les obres del qual, Llibre de les definicions, Llibre dels elements, Llibre de l’esperit i de l’ànima i Llibre de les substàncies, imiten les del primer dels filòsofs àrabs, al-Kindi (ca. 800-866). Escriu en àrab i és d’orientació neoplatònica; influirà notablement en Albert Magne. Saadi ben Josef de Fayum (882-942), rabí, que s’estableix a Bagdad, i autor d’obres de caràcter enciclopèdic, és defensor d’una concordança, a l’estil dels escolàstics llatins, entre religió i raó. La seva obra, De les creences religioses i les doctrines filosòfiques representa una justificació racional de les creences religioses.

MaimònidesLes grans figures del judaisme filosòfic són, no obstant, Salomó ibn Gabirol (ca. 1022-1057/70), Avicebró per als llatins, i sobretot Maimònides (1135-1204), ambdós jueus espanyols. El primer s’inscriu, amb la seva obra Fons vitae, dins de la tradició aristotèlica de fons neoplatònic, comú entre els àrabs; el segon es mostra aristotèlic decidit, quan planteja, en Guia de perplexos, una concordança entre teologia jueva i pensament racional, segons una metafísica inspirada en Avicenna i Averrois.

Yehudà ebn Isaac ha-Leví -ibn Sabbetay (1075-1141), més conegut com Yehudà ha-Leví. Anterior a Maimònides, és també un jueu espanyol, nascut a Tudela, i que va viure una anys a Barcelona, destacable per la seva obra El llibre de la demostració i de la prova en defensa de la religió menyspreada, coneguda amb el nom de Kuzari, escrita després del daltabaix polític que suposa la invasió almohade de la península ibèrica, i en què es pregunta pel sentit del judaisme en temps adversos.

Leví ben Abraham ben Hayyim (Vilafranca de Conflent 1245 - Besiers?, Llenguadoc 1315) Va escriure dues obres enciclopèdiques: Batte ha-Nefes we-ha-Lehasim, escrita a Montpeller el 1276, i Leviat Hen. El 1305 residia a Perpinyà. Fou excomunicat i perseguit pels antimaimonistes, contraris a les seves interpretacions al·legòriques de la Bíblia.

Extingida la filosofia jueva a la zona de l’Islam oriental cap al s. XIII, es renova no obstant això en occident, malgrat no donar figures que superin la de Maimònides, després d’entrar en contacte amb el món cristià, amb ocasió sobretot de l’avanç de la reconquista espanyola i de les escoles de traductors.

Destaca, en aquest període, Shemtob ben Joseph ibn Falqera (ca. 1223-1291), traductor i autor de Guia de la guia, en què compara a Maimònides amb Averrois, autors les teories dels quals dominaran fins al s. XV. Els escrits dels jueus espanyols d’aquesta època, d’altra banda, reflecteixen les aparicions recents d’obres cabalístiques, com el Sefer ha-Zohar (Llibre de l’esplendor), atribuït a Moisés ben Shemtob de Lleó i publicat cap a 1280.

Bonastruc da Porta (Girona 1194 - Haifa? 1270) Rabí de l'aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Destacà en el judaisme com a filòsof, talmudista i cabalista. Com a filòsof, malgrat que era un admirador de Maimònides, es contraposà a les seves tendències intel·lectualistes i derivà cap al camp de la càbala, en el qual compongué un musta gab per ésser recitat a primer d'any, la mostra més antiga de la poesia cabalística peninsular. Altres obres cabalístiques són Osar ha-hayyim ('Tresor de la vida') i Derasà ('Investigació'). És autor també de nombroses obres didàctiques —entre altres, Igguéret ha-qódes ('Epístola de la santedat'), Torat ha-adam ('La llei de l'home')— i de diverses poesies sagrades. És coneguda la seva participació en una controvèrsia pública amb el cristià convers Pau Cristià celebrada a Barcelona (1263) en presència de Jaume I i de Ramon de Penyafort. Ambdós contrincants es van atorgar el títol de guanyadors en la disputa, no obstant això, les autoritats eclesiàstiques obligaren a exiliar-se a Bonastruc, el qual, després d'una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà (1267) a Palestina. De la seva producció exegètica són notables els treballs sobre la Bíblia (especialment el Perus 'al ha-Torà, comentari al Pentateuc) i el Talmud. 

La història de la filosofia jueva a Espanya inicia el seu fi quan comença l’actuació del tribunal de la Inquisició.

Les figures excel·lents d’aquesta última època són Leví ben Gersom, Gersónides (1288-1344), matemàtic, astrònom i filòsof, del Llenguadoc, la producció literària del qual, per quantitat i estil, pot comparar-se amb la d’un escolàstic llatí. Segueix a Maimònides i a Averrois, carregant l’accent en aquest últim. La seva obra més coneguda és Milhamot Adonay  (Les guerres del Senyor).

Hasdai Crescas (1340-1410), rabí a Barcelona i Saragossa, escriu en català i hebreu i participa de la reacció contra la filosofia aristotèlica, escrivint La llum del Senyor, amb crítiques a Maimònides i a Gersónides.

Lleó Hebreu (ca. 1460-1523), el nom verdader del qual és Yehudà Abrabanel, portuguès que es refugià a Itàlia, representa el contacte del judaisme amb el renaixement i l’humanisme; els seus Diàlegs d’amor (1502) influïren en la Acadèmia de Florència i en Marsilio Ficino. Eliya Delmedigo (ca. 1460-1497) va ser un averroista que ensenyà a la universitat de Pàdua.

 

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.