Eros GEN.

El déu «amor» en la mitologia grega, entès com «desig passional». Passarà a la mitologia romana amb el nom de Cupido.

La cosmogonia d'Hesíode, originari de Beocia, regió on es donava culte a Eros, el presenta com la força còsmica que presideix la constitució de l'univers, que correspon per unió de contraris o per separació de contraris prèviament units, donant com resultat elements naturals als quals -encara- sel's hi dóna noms de déus (veure text). En les cosmogonies òrfiques, en canvi, en les que l'univers comença amb la separació en dues meitats d'un ou primigeni, per formar el cel i la terra, Eros neix d'ell (veure text ) per donar origen als déus immortals i amb la funció, segons sembla, de reunir d'alguna manera les dues meitats del cel i la terra, o d'unir el mortal amb l'immortal. En la literatura mitològica grega, Eros apareix entès segons dues maneres diferents: l'olímpica i la mística.

La primera, que es correspon amb la narració d'Hesíode, representa el principi cosmològic de separació dels elements naturals i imposa entre allò diví i allò humà una separació insalvable, mentre que la segona, que correspon a la narració òrfica de l'origen del món, és favorable a la unió d'homes i déus.

El Banquet de Plató esmenta ambdues concepcions, però el discurs de Diotima, per boca de Sòcrates, destaca el caràcter d'intermediari -de daimon- de l'amor: és el vincle que uneix déus amb homes i ho manté tot unit com un continu (veure text); aquest paper d'intermediari, atribuït a l'amor, dóna peu a l'explicació del seu origen mitjançant el mite del naixement d'Eros per la unió de Porus i Penía, i a adoptar-lo com a símbol de la filosofia, que ocupa també un lloc intermedi entre el saber, propi dels déus, i la ignorància, atès que és desig intens de saber, com l'amor. Així, Eros, en tant que amor (Banquet, 209i-212c., veure text) apareix com un dels motors que impulsen (l’impuls d'Eros) els humans cap a la recerca del coneixement i ens permet superar l’estat d’encadenament en el fons de la caverna-ignorància

PSICOL. En la psicoanàlisi, Freud recorre al nom d'Eros per designar el conjunt d'instints o pulsions -sexuals, d'autoconservació, de la libido, del jo, del principi del plaer, etc.- que, a partir del seu llibre Més enllà del principi del plaer (1920) identifica com a pulsió de vida, la característica de la qual és la tendència a la conservació de la vida, funció que coincideix «amb "l'eros" dels poetes i filòsofs, que mantenen unit tot el que és animat». A l'Eros, o pulsió de vida, oposa frontalment la pulsió de mort, a la qual també denomina Thanatos, i entre la tensió i lluita que es crea entre ambdós discorre la vida, no sols del individu, sinó de la mateixa societat humana.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.