Bonaventura, sant (1217/21-1274) HIST.

Pròpiament Giovanni Fidenza, anomenat «Bonaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Va ser canonitzat per l'Església Catòlica i elevat a doctor de l'Església el 1588

Una de les figures centrals de l'apogeu de la filosofia escolàstica del s. XIII; teòleg i filòsof de l'ordre dels franciscans, a qui la tradició va atorgar el títol de «doctor seràfic». Va néixer en Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble de Alexandre de Hales, a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'ordre franciscana. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa Tomàs d'Aquino, anomenats ambdós pel papa, que va mitjançar en la discussió que es va produir entre ordres mendicants i clero secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordes religiosos; ambdós moren el mateix any. El seu Comentari a les sentències, es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de Pere Llombard; i les seves Col·lacions sobre els deu manaments, [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme averroista (veure text) i a diverses «sectes herètiques» que s'oposen a la fe.

Bonaventura és un místic que, en fer teologia, raona les seves creences sota el lema augustinià de «no entendreu si no creieu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'Agustí de Hipona i de l'«Aristòtil» platònic d'Avicenna. En el seu Itinerari de la ment cap a Déu, o camí que segueix la ment per anar a Déu, escrit a la muntanya Alvernia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té inconvenients a fondre la mística amb la filosofia, com havien fet ja la escola de sant Víctor i sant Bernart en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Bonaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals del qual estan Robert Kilwardby († 1279), Guillem de la Mare († 1928), Joan Peckham († 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302).

Joan Duns Escot, de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtili una major racionalització del pensament.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.