postulats de la raó pràctica HIST.

En la filosofia moral de Kant, en la Crítica de la raó pràctica, la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu, en quant exigides a priori per la raó humana, com a condicions de possibilitat de la llei moral i del que aquesta prescriu (veure text). Així com la raó teòrica parteix del fet que hi ha coneixement científic i indaga, en conseqüència, com és possible, així també, en la raó pràctica, parteix Kant del factum, del fet, que l'home és moral i, en conseqüència, indaga les condicions de possibilitat d'aquest fet: són els «postulats» de la raó pràctica (veure cita).

El primer d'ells és la llibertat. D'ella n'ofereix dues nocions: com a independència de l'home respecte de la causalitat natural, o determinisme de la natura, per la qual l'home no està (definició negativa: voluntat no sotmesa a la natura) obligat a ella, perquè en cas contrari no podria considerar-se responsable del que fa, i com autonomia de la voluntat de donar-se la llei (moral) a si mateix, o de ser la seva pròpia causalitat (definició positiva: natura sotmesa a una voluntat), que és l'única classe de moralitat digna de l'home, en entendre de Kant. La llibertat és un postulat de la raó pràctica perquè coincideix amb la primera reflexió de la raó sobre la moralitat. Si l'home és moral, si la moralitat és, en conseqüència, «bé suprem» de l'home, la natura d'aquest bé suprem que la voluntat mateixa s'imposa exigeix que en algun moment el bé suprem sigui també «bé complet», perfecte o consumat, això és, que l'home sigui efectivament virtuós i feliç a un mateix temps. Ara bé, la moralitat completa és inabastable en una vida finita; exigeix un progrés infinit, només abastable en una vida immortal. Però, a més a més, la coincidència de felicitat i moralitat en la voluntat humana només és possible idealment si aquesta voluntat s'identifica amb una voluntat moralment perfecta, santa i omnipotent alhora. La consideració del «bé suprem», de la moralitat que ha de poder identificar-se amb el bé complet de l'home, porta a pensar en la necessitat d'una voluntat humana lliure, d'un món intel·ligible, la immortalitat, i en l'existència d'un ser suprem. Això és, els tres «postulats de la raó pràctica». És un coneixement pràctic (veure text) de la raó, moralment necessari, diu Kant, a qui l'home no pot renunciar. Els postulats coincideixen amb les idees transcendentals de la raó, vistes des de les exigències de la raó pràctica (veure text).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.