Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

judicis sintètics a priori HIST.

Expressió que aplica Kant al conjunt de coneixements que, d'una banda, són a priori, és a dir, independents de l'experiència i, per un altre, es refereixen a l'experiència, no sent merament explicatius (de les paraules), sinó extensius (del coneixement; veure text). Kant adopta, en principi la divisió dels judicis, o enunciats, segons les dues classes establertes per aquella època: relacions d'idees i qüestions de fet (Hume), i veritats de raó i veritats de fet (Leibniz). Anomena a unes judicis analítics i a les altres, judicis sintètics.

Els judicis analítics són aquells en què el predicat pertany al subjecte, o està inclòs en ell, i la veritat del qual pot establir-se amb independència de l'experiència, per simple anàlisi dels seus termes (a ‘priori'); comuniquen per aquest un coneixement universal i necessari. El seu fonament és el principi d'identitat; per això es diu que la seva negació és impossible.

Els judicis sintètics són enunciats el predicat dels quals no pertany al subjecte, i per aquest no està inclòs en ell, i la veritat del qual, o el fet que el predicat es relacioni amb el subjecte, depèn del que succeeix en la realitat (a ‘posteriori'), no del significat dels termes; per aquesta raˇ, constitueixen enunciats anomenats contingents, que no són ni universals ni necessàriament vertaders i la seva negació és conceptualment possible.

D'aquí dedueix Kant que la ciència ha de fundar-se en una classe intermèdia de judicis: els «judicis sintètics a ‘priori'», que són necessaris i universals i alhora amplien el coneixement, per ser enunciats sobre l'experiència. No haver suposat aquesta tercera classe de judicis va portar a Hume -segons Kant- al seu escepticisme respecte de la ciència newtoniana. Les lleis de la física, segons Hume, no podien ser més que enunciats sintètics (qüestions de fets), basats en el principi de causalitat, de tan precària fonamentació racional, al seu entendre. Per a Kant, enunciats com «Tot succés té la seva causa», vertader fonament de tota la ciència natural, no és ni un enunciat merament de raó, com pot ser, per exemple «Tot efecte té la seva causa», fundat en la noció d' «efecte», ni és merament una generalització inductiva feta pel costum, com pot ser, per exemple, «Tots els metalls es dilaten per la calor»; en la noció de «succés» no està inclosa la noció de «causa», i si resulta estrany referir-se a un succés que no estigui causat, la raó és que necessitem entendre els successos com referibles a una causa, de la mateixa manera que necessitem referir-los a una substància, o a un temps i un espai determinats. L'explicació és que tals judicis només són possibles perquè es componen d'intuïcions a ‘priori', o de conceptes a ‘priori'. El que mitjançant ells sabem de l'experiència és, justament, què fa possible a ‘priori' l'experiència.

Els «judicis sintètics a ‘priori'» són, segons Kant, necessaris en les ciències, però impossibles en la metafísica.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.