Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Immanuel Kant: l'ordre i el temps

La diversitat de les representacions se succeeix sempre de mode consecutiu en la síntesi dels fenòmens. Amb això no representem cap fenomen, ja que a través d'aquesta successió, que és comú a totes les aprehensions, no distingim cap cosa d'una altra. Però tan aviat com percebo o pressuposo que aquesta successió guarda una relació amb l'estat previ, del qual sorgeix la representació conforme a una regla, em represento quelcom com a succés o com quelcom que sobrevé. És a dir, capto un objecte que he de situar en un determinat punt del temps, un punt que, tenint en compte el seu estat anterior, no pot ser-li assignat d'una altra manera. Quan percebo, doncs, que quelcom succeeix, la primera cosa que tal representació conté és que quelcom precedeix, ja que precisament respecte a aquest quelcom obté el fenomen la seva relació temporal, a saber, la d'existir després d'un temps precedent en què no existia encara. Però en aquesta relació el fenomen només pot obtenir aquest precís punt temporal si suposem quelcom en l'estat anterior, quelcom al que succeeix sempre, és a dir, segons una regla. D'això es dedueix, en primer lloc, que no puc invertir la sèrie, posant el que succeeix abans d'allò a la qual cosa segueix; en segon lloc, es dedueix que, un cop posat l'estat precedent, segueix indefectiblement i necessàriament aquest determinat succés. Amb això tenim, doncs, que hi ha un ordre entre les nostres representacions, ordre en què allò present (en la mesura que ha arribat a ser) remet a un estat anterior com a correlat d'aquest succés donat i, encara que aquest correlat es troba encara indeterminat, guarda una relació determinant amb el succés com a conseqüència seva, connectant-lo necessàriament amb si mateix en la sèrie del temps.

__________________________________________________

Crítica de la raó pura. Analogies de l'experiència, segona analogia.
 
 
 

Versión en castellano

Immanuel Kant: el orden y el tiempo


La diversidad de las representaciones se sucede siempre de modo consecutivo en la síntesis de los fenómenos. Con ello no representamos ningún fenómeno, ya que a través de esta sucesión, que es común a todas las aprehensiones, no distinguimos ninguna cosa de otra. Pero tan pronto como percibo o presupongo que esta sucesión guarda una relación con el estado previo, del cual surge la representación conforme a una regla, me represento algo como suceso o como algo que sobreviene. Es decir, capto un objeto que tengo que situar en un determinado punto del tiempo, un punto que, teniendo en cuenta su estado anterior, no puede serle asignado de otro modo. Cuando percibo, pues, que algo sucede, lo primero que tal representación contiene es que algo precede, ya que precisamente con respecto a ese algo obtiene el fenómeno su relación temporal, a saber, la de existir después de un tiempo precedente en el que no existía aún. Pero en esta relación el fenómeno sólo puede obtener ese preciso punto temporal si suponemos algo en el estado anterior, algo a lo que sucede siempre, es decir, según una regla. De ello se deduce, en primer lugar, que no puedo invertir la serie, poniendo lo que sucede antes de aquello a lo cual sigue; en segundo lugar, se deduce que, una vez puesto el estado precedente, sigue indefectiblemente y necesariamente ese determinado suceso. Con ello tenemos, pues, que hay un orden entre nuestras representaciones, orden en el que lo presente (en la medida en que ha llegado a ser) remite a un estado anterior como correlato de este suceso dado y, aunque este correlato se halla todavía indeterminado, guarda una relación determinante con el suceso como consecuencia suya, conectándolo necesariamente consigo en la serie del tiempo.



__________________________________________________
Crítica de la razón pura. Analogías de la experiencia, segunda analogía. (Alfaguara, Madrid 1988, p.227).

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.