Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Kant, ètica de HIST.

La fonamentació kantiana de la moral, o la filosofia moral de Kant que, igual que la seva teoria del coneixement, es fonamenta en elements a ‘priori'. Vol això dir que, e el terreny pràctic, la llei moral es fonamenta en el subjecte, igual com, en el terreny teòric, el coneixement sorgeix de les condicions que imposa el subjecte. Si la justificació del coneixement es deu a un examen, o crítica, de la raó pura, la justificació de la moralitat s'aconsegueix mitjançant una crítica de la raó pràctica. Kant exposa la seva ètica fonamentalment en la Crítica de la raó pràctica (1788), però la inicia en Fonamentació de la metafísica dels costums (1785). L'ètica, o la moralitat, tal com Kant l'entén, ha de ser formal i a ‘priori'; només una ètica així pot ser universal i digna de l'home i només ella respon degudament a la segona de les preguntes crucials: «Què he de fer?»

1. Fonamentació de la metafísica dels costums

2. Crítica de la raó pràctica


1. Fonamentació de la metafísica dels costums

Es divideix aquesta obra en tres seccions. En la primera d'elles, tracta Kant del pas de les idees comunes de moralitat a les idees filosòfiques sobre moralitat. Tothom té idees sobre la moralitat; de que es tracta és d'analitzar filosòficament el fonament d'aquesta. El , des d'Aristòtil és la noció central de l'ètica, i Kant parteix de l'afirmació que l'única cosa que mereix absolutament la denominació de «bo» és la «voluntat bona» (veure text). La voluntat bona no es defineix precisament com la simple intenció d'obrar bé, sinó com un voler posat en pràctica, com voluntat mateixa en quant és capaç d'actuar determinada per la raó. Si el fi propi de la vida humana hagués estat l'obtenció de la felicitat, res més inapropiat que la raó per aconseguir-la; la determinació de l'instint hagués estat millor mitjà i instrument. La felicitat és més aviat un concepte empíric i la raó no aconsegueix precisar-lo d'una manera universal i necessari. D'aquí que no sigui, pròpiament, amb vista a la felicitat pel que està dotat l'home de raó i voluntat, és a dir, de racionalitat pràctica, sinó per ser digne d'ella (veure text).

La voluntat serà bona quan porti a una acció feta per deure. No és bona pel fi que pretén, o pel bé que aconsegueix; ho és en si mateixa, perquè vol que el que fa sigui conforme en deure, cosa que aconsegueix quan actua per respecte a la llei moral (veure text). Actuar per respecte a la llei, que Kant denomina «representació de la llei en si mateixa», és el que fa absolutament bona a la voluntat i el que dóna valor moral a l'acció. Aquest concepte del deure com a valor moral en si mateix no pot sinó fundar-se en la mateixa natura humana, cosa que Kant demostra en la segona secció titulada «Trànsit de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums».

La moralitat així entesa -obrar per deure- ha de valer per a tots els homes, per a tots els éssers racionals en general (universalitat) , i ha de valer d'una manera necessaria (necessitat): ha de tenir, per tant, una fonamentació a ‘priori' en aquesta raó. L'únic concepte de deure que pot basar-se en la sola raó és el que es presenta sota la forma de imperatiu (veure text). Perquè l'home és raonable, actua segons els motius objectius que l'enteniment proposa a la voluntat, però succeeix, a més a més, que la voluntat posseeix els seus propis motius subjectius; no obstant això, l'home racional accepta que l'enteniment constrenyi a la voluntat a sotmetre's al seu mandat. Tres són els tipus de mandats, o imperatius, que poden imposar-se a la voluntat:

Les dues primeres classes són imperatius hipotètics, ja que només existeixen si algú es decideix a obtenir els objectius que procuren (si vull un fi he de posar en pràctica els mitjans adequats), mentre que els últims obliguen incondicionalment: són categòrics i prescriuen la moralitat a manera de judicis sintètics a priori; a ‘priori', perquè no depenen ni de l'experiència ni de les pròpies intencions, i sintètics perquè representen quelcom més que la mateixa voluntat. Actuen com a principis a ‘priori' constitutius de moralitat: no perquè quelcom sigui bo s'imposa a la voluntat, sinó perquè la voluntat s'imposa quelcom a si mateixa això que s'imposa és necessàriament bo. I així són els imperatius categòrics, la formulació primera dels quals és la següent:

Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal (veure text).

La «màxima» es refereix als principis subjectius de la voluntat, als seus propis mòbils que, de no existir l'imperatiu categòric imposat per la raó, s'imposarien a la voluntat. Si es té en compte que la idea que tenim de la natura és que es tracta de la nostra experiència explicada per lleis universals, l'àmbit de la moral regida també per lleis universals categòriques pot ser considerat també com una segona natura. Raó per la qual l'imperatiu categòric podria formular-se d'una segona manera:

Obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la natura (veure text).

Aquesta formulació del deure exclou qualsevol finalitat relacionada amb principis subjectius (condicionats) de la voluntat, perquè suposa que no cal buscar més que una finalitat absoluta; ara bé, només l'ésser racional és fi en si mateix (veure text). D'aquí que l'imperatiu categòric pugui formular-se també així:

Obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.

La idea d'un ésser racional que és fi en si mateix fonamenta la idea de autonomia moral. Perquè no s'actua moralment sinó de conformitat amb un mateix, això és, el fet de tenir com a imperatiu categòric el respecte a la mateixa humanitat com a fi en si mateixa ens constitueix alhora en legisladors universals; per això, la moralitat pot anomenar-se també regne dels fins. «Regne», o sigui, societat d'éssers racionals sotmesos a les mateixes lleis; «de fins», és a dir, societat en la que els membres són éssers racionals autònoms; en aquest regne, els membres, com a sobirans legisladors, es donen la llei a si mateixos (veure text) i la moralitat consisteix, un cop més, a actuar d'acord amb una llei que faci possible un «regne dels fins». Segons això, l'imperatiu categòric pot ara formular-se de la manera següent:

Obra seguint les màximes d'un membre legislador universal en un possible regne de fins (veure text).

D'aquesta manera l'ésser racional pot atorgar-se a si mateix una llei que no és la de la natura i en això consisteix la seva grandesa i la seva dignitat. I en això consisteix també l'autonomia de la voluntat, que rau, segons Kant, en actuar per principis que puguin convertir-se en lleis universals.

La conclusió de l'explicació de Kant porta a aclarir el principi: només una bona voluntat és quelcom incondicionalment bo. I així, la voluntat és bona perquè s'imposa a si mateixa l'única llei que pot compartir tot ser racional: la d'actuar d'acord amb l'imperatiu categòric que no és més que una forma de voler, una forma, sense un contingut moral concret.

El fonament d'aquest imperatiu categòric només el pot analitzar una crítica de la raó pura (pràctica). D'això tracta Kant en la secció tercera: «Últim pas de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica». Es tracta de l'anàlisi de la raó pràctica, de la voluntat, com a causa lliure.

Les idees d'aquesta última secció coincideixen amb les idees fonamentals de la Crítica de la raó pràctica.

 

2. Crítica de la raó pràctica

A diferència del mètode que segueix Kant en la Fonamentació, en la Crítica de la raó pràctica no procedeix des de l'experiència moral fins a la fonamentació de la moralitat en la raó humana, sinó que, partint de l'anàlisi de la raó pura, intenta trobar el fonament de la moralitat. De la mateixa manera que en la Crítica de la raó pura exposa el fonament a ‘priori' del conèixer, en la Crítica de la raó pràctica exposa Kant el fonament a ‘priori' de l'acció moral.

Es divideix aquesta Crítica també en dues parts: una doctrina dels elements i una doctrina del mètode; la primera part es divideix, al seu torn, en «Analítica» i «Dialèctica». L'objectiu és mostrar que la raó pura és pràctica -que la racionalitat té un aspecte pràctic o moral- i que obliga a la voluntat a autodeterminar-se.

L'anàlisi dels principis pels quals es determina la voluntat distingeix entre màximes, principis subjectius de l'acció, o motius per actuar només vàlids per a qui actua (com, per exemple, quan un adopta el principi de venjar-se de totes les ofenses que rep), i lleis o principis objectius, vàlids per a tot ser racional. Els uns i els altres són principis pràctics, això és, mouen a actuar a la voluntat. Però els primers són empírics, neixen de l'egoisme o tendeixen a la pròpia felicitat, mentre que una llei moral es pensa com necessària i universal, per la qual cosa només un principi pràctic formal, i no un que tingui en compte objectes i continguts, pot considerar-se com a llei pràctica per la que hagi de conduir-se tot ser racional (veure text).

Ara bé: només si la voluntat es determina a si mateixa, és a dir, només si és lliure, pot decidir-se a obrar per un principi formal. I viceversa: només si la voluntat es determina per un principi formal pot ser lliure. És lliure aquella voluntat que no es determina per quelcom que pertany al món fenomènic, que té les seves lleis necessàries, com ho són els motius de tipus sensible i, per la mateixa raó, només si el principi de l'obrar és formal pot ser la voluntat lliure. Llibertat i llei moral es condicionen una a una altra, de manera que la llibertat és el primer objecte intel·ligible, o cosa en si, que ens manifesta l'anàlisi de l'obligació moral, així com la moralitat és la primera cosa que ens fa patent la llibertat (veure text).

Aquesta llei moral existeix a l'interior de l'home: és l'imperatiu categòric i ho percebem com un «fet de la raó». O el que és el mateix, l'anàlisi de la raó ens porta a considerar-la com a font de la moralitat, perquè la raó és en si mateixa pràctica, és a dir, moral. La seva anàlisi mostra que percebem en ella el «fet» moral, que som lliures i que tant la moralitat com la llibertat coincideixen amb l'autonomia de l'individu: propietat de la voluntat que es dóna la llei a si mateixa. Així, mitjançant l'anàlisi de la raó -l'analítica- sabem que l'home pertany al món fenomènic, de les lleis causals necessàries, i també al món noümènic, de les coses en si, el món intel·ligible dels éssers lliures que són, ells mateixos, l'origen últim de les seves accions (veure text).

La moralitat no aporta, no obstant això, cap coneixement de tipus teòric. Sense contradir allò que s'ha establert per la Crítica de la raó pura, la Crítica de la raó pràctica afirma l'existència de la llibertat o d'un subjecte moral lliure i autònom; afirma la seva existència, però no ofereix d'això una demostració teòrica.

Establert el principi pràctic que regeix en la raó pura (que som lliures i que ens donem a nosaltres mateixos la llei moral), tracta Kant -en ordre invers a l'observat en la Crítica de la raó pura-, dels conceptes de la raó pràctica («Analítica dels conceptes»), és a dir, dels conceptes que cal aplicar a allò que és objecte de la raó pràctica, a allò que és moral.

Els objectes de la raó pràctica són el i el Mal. Aquests dos conceptes han de definir-se d'acord amb el principi ja definit de la moralitat; per això, quelcom és bo o dolent, no perquè és percebut (o després d'haver-ho percebut) com moralment obligatori, sinó pel fet que la voluntat se l'imposa després de percebre quin és el seu deure moral tenint en compte l'imperatiu categòric (veure text). No ho van fer així els antics ni ho fa tampoc la majoria de moralistes, que posen el bé i el mal com a objectius o fins de la voluntat i que, per aquesta raó, no fonamenten més que una moralitat heterònoma i a ‘posteriori'. Pròpiament, «bé » i «mal» són conceptes a ‘priori', però que no s'apliquen a objectes coneguts (com passa amb les categories de l'enteniment), sinó que són «efectes» d'una única categoria pràctica, la causalitat lliure, la llibertat, que fa que les accions humanes siguin, per autodeterminació, bones o dolentes.

Ara bé, com la llibertat humana converteix en bona o dolenta una acció, que pertany al món fenomènic, és a dir, ¿com pot quelcom concret passar a ser necessàriament i universalment bo o dolent moralment? Per saber que quelcom empíric pot ser objecte moral, o per saber com hem de jutjar d'un fet concret, ha d'haver-hi un «vincle» intermedi entre la llei moral i el món natural: aquest vincle (l'equivalent a l'esquematisme en la raó teòrica) no pot ser un altre que el procediment d'imaginar una llei moral «com si» fos una «llei de la natura» (veure text).

Kant insisteix en que la moralitat d'una acció resideix en l'autonomia de la voluntat: la voluntat que es determina a obrar per respecte a la llei. Tot altre motiu queda exclòs; en especial, s'exclou qualsevol altre sentiment que no sigui el respecte a la llei, que és l'únic sentiment moral admissible. Efectes immediats de la llei moral són, en sentit negatiu, la «humiliació» o sotmetiment de l'home a la llei i no a les inclinacions de la voluntat i, en sentit positiu, el «respecte» per la llei moral. Aquest sentiment és l'únic mòbil o motiu de l'acció moral, constitutiu alhora de la mateixa moralitat. Fer quelcom per respecte a la llei significa que l'acció humana, precisament per ser moral, ha de ser no sols objectivament conforme a la llei, sinó també subjectivament: feta per respectar la llei: Si no fos així, la conducta humana podria ser conforme a la legalitat, però no conforme a la moralitat (veure text).

Al final de l'Analítica, tracta Kant novament del tema de la «llibertat», en quant aquesta precisament fa possible l'existència de la moralitat a ‘priori'. La llibertat, en efecte, pot definir-se com la «independència de la voluntat de tota altra llei que no sigui la llei moral». Kant distingeix entre «llibertat psicològica» i «llibertat transcendental». La primera es refereix a una concatenació de motius psicològics que es donen en el temps i que determinen la decisió de la voluntat, raó per la qual aquesta pot considerar-se com un aspecte, o part, del procés necessari de les lleis naturals. A l'home que s'ajusta a les lleis psicològiques de la motivació el considerem, malgrat tot, (psicològicament) lliure; i aquesta llibertat psicològica, que pròpiament és un aspecte de la necessitat natural, li incumbeix a l'home com a part del món fenomènic que és. La voluntat transcendental, en canvi, és l'origen i fonament de la moralitat i és pensada com a independent de tota motivació empírica i de tota concatenació causal natural; aquesta és la llibertat que competeix a l'home com ser pertanyent al món intel·ligible. Només aquesta mereix pròpiament el nom de llibertat, perquè la llibertat psicològica és en realitat compatible amb -és el mateix que- la necessitat natural. L'aparent contradicció que presenta el fet que l'home sigui alhora lliure en si mateix i sotmès a la llei natural, «respecte de la mateixa acció en el mateix moment», es dissol quan se'l considera membre de dos mons: del món fenomènic, del qual depèn quan realitza quelcom que se situa en el temps, i del món noümènic, on és un subjecte que exerceix la seva causalitat lliure respecte de tot allò que realitza en el temps (veure text).

A l'Analítica, continua una «Dialèctica de la raó pràctica». Igual com succeïa en la Crítica de la raó pura, també en l'àmbit pràctic la raó pura experimenta la seva il·lusió inevitable i necessària; també ara busca el seu incondicionat i també ara cau en l'antinòmia de la raó pràctica (veure antinòmies kantianes). El pràcticament incondicionat rep el nom de «bé suprem». Encara que la raó humana no pot tenir un altre motiu de la seva acció que la moralitat, no per això renúncia al a què tota voluntat ha de tendir; el bé incondicionat, el bé suprem al qual tendeix una persona no és un altre que la «virtut i la felicitat conjuntament», la suma de moralitat i felicitat. No podem concebre la virtut sense la felicitat, i viceversa i, a més a més, la raó pràctica ens impulsa cap aquest bé suprem, o a unir una cosa amb una altra. Ara bé, o la felicitat és el mòbil de la moralitat, o la moralitat és la causa de la felicitat. El primer no és possible, perquè l'únic mòbil de la voluntat ha de ser la moralitat; tampoc és possible el segon, perquè no basta ser virtuós per ser feliç, ja que la felicitat, que pertany al món fenomènic, es regeix per lleis naturals i la virtut per lleis morals. L'incondicionat al qual tendeix la raó pràctica, per tant, la recerca del bé suprem a la que ens porta la mateixa moralitat sembla una empresa il·lusòria: és la «antinòmia de la raó pràctica» (veure text). L'antinòmia es resol, com acaba de passar amb el problema de la llibertat humana, recordant la doble pertinença de l'home al món intel·ligible i al món fenomènic. En el món de la natura la virtut no sempre porta a la felicitat, però sí en el món intel·ligible. La resolució, per tant, requereix la possibilitat de la immortalitat de l'home i l'existència d'una causa que sigui la garantia d'aquesta mateixa possibilitat.

La moralitat té, per consegüent, les seves condicions necessàries: els seus postulats de la raó pràctica, llibertat, immortalitat de l'ànima i existència de Déu. La completa identitat entre l'actuació moral i la felicitat només pot aconseguir-la l'home existint, no com ser sensible, sinó només com intel·ligible (com a persona o esperit) i en una situació d'infinitud; tal situació correspon a la immortalitat (veure text). Així s'assegura la possibilitat del primer element del bé suprem, la moralitat o la virtut. Per assegurar la possibilitat del segon element, això és, de la felicitat, ha de suposar-se l'existència d'una causa capaç d'atorgar aquesta felicitat: és a dir, d'una causa suprema de la natura, dotada d'enteniment i voluntat, Déu (veure text). Només aquesta causa suprema fa possible que la felicitat s'identifiqui amb la moralitat.

La moralitat col·loca l'home al llindar de la religió. Porta a ella, però no és el seu objectiu, perquè no és a la felicitat a la que ha de tendir l'home moral, sinó a la racionalitat. La religió, al seu torn, fa que la moralitat alimenti, en el terreny pràctic, l'esperança (veure text).

 

Veure filosofia de la història i de la religió de Kant i altres termes relacionats.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.