Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Estètica transcendental GEN. / HIST.

Part (veure gràfic) de la Crítica de la raó pura, de Kant, que estudia les condicions a priori del coneixement sensible (veure cita). Tot coneixement comença amb l'experiència i la sensibilitat és la primera capacitat de conèixer. Per tal s'entén la nostra capacitat de ser passivament receptius davant el que ens arriba a través dels nostres sentits interns i externs; mitjançant la sensibilitat, se'ns donen objectes i encara que tot objecte està destinat, en els humans, a ser pensat, no hi ha objecte possible de coneixement sense referència a la sensibilitat. El resultat del coneixement a través de la sensibilitat és la intuïció sensible (veure text). Ser passivament receptiu davant quelcom suposa necessàriament «sentir» aquest quelcom en la mesura que un està capacitat per a això; no sentim en la nostra sensibilitat les coses tal com són, sinó tal com som capaços de sentir-les. La capacitat depèn de determinades condicions empíriques, adequades al cas i a les circumstàncies, i d'altres absolutament necessàries i universals. Per veure, és necessari que hi hagi llum i un organisme preparat amb l'òrgan de la visió, entre d'altres coses; i aquestes podrien considerar-se condicions empíricament necessàries. Però, perquè pugui existir qualsevol intuïció sensible, per poder rebre quelcom com a objecte percebut, són necessàries altres condicions exigides per la mateixa sensibilitat humana. La més important d'elles és que la percepció es doni en un espai i un temps determinats, perquè res es percep fora de l'espai i del temps, o res que no sigui espaciotemporal pot ser percebut.

Afirmar que tot coneixement sensible extern es produeix en l'espai y en el temps és un dels judicis sintètics a priori que comença el nostre coneixement del món exterior; així com ho és també, dit preferentment però no únicament del món interior, que tot coneixement sensible intern es produeix en el temps. El coneixement comença, doncs, amb la sensació, però no tot el que coneixem prové de la sensació. En allò que s'ha conegut per la sensació, el fenomen, Kant distingeix una matèria i una forma. A la matèria correspon tot allò que és empíric; la forma és la manera com pot conèixer-se el que és empíric. La forma no és sensació, sinó una condició -trascendental: necessària i per a tot cas, perquè és exigència de la ment- de la sensació; per això és a priori.

El problema de la sensació el tracta Kant de forma paral·lela a la investigació de la matemàtica com a ciència:

L'afirmació que els enunciats matemàtics no són analítics, sinó (en la seva majoria) sintètics a ‘priori' la dirigeix Kant a Hume, com advertint-li que, si hagués analitzat la natura d'aquests enunciats -que evidentment són universals i necessaris-, s'hauria donat compte de la possibilitat d'atribuir també coneixement cert (universal i necessari) a enunciats que versen sobre l'experiència.

En efecte, segons Kant, els enunciats de la matemàtica són judicis sintètics a ‘priori'. Els seus exemples són : «7 + 5 =12» i «la línia recta és la línia més curta entre dos punts». Tant en un cas com en l'altre, el predicat afirma més que no pas es diu en el subjecte; «dotze» diu quelcom més que la mera «suma», així com «ser la distància més curta» no pot identificar-se conceptualment sense més amb el simple concepte de «línia recta», ja que el primer és un concepte quantitatiu i el segon qualitatiu. Per consegüent, no són merament analítics. El coneixement que proporcionen és extensiu i, per aquest, han de referir-se a l'experiència inclosa en el coneixement matemàtic, però no a una experiència concreta, sinó a tota experiència possible de tipus matemàtic; això és, a una «intuïció pura» (veure text).

Aquesta intuïció pura no es refereix a res concret, sinó que és anterior a tota experiència i a tot coneixement matemàtic i no conté sinó la forma de la sensibilitat, a la que, en principi, es refereix -segons entén Kant- tot enunciat matemàtic; la «forma», això és: aquelles característiques universals i necessàries per les que quelcom pot ser objecte d'intuïció sensible; tals característiques no són dels objectes intuïts, sinó que són la condició que imposa la ment als objectes per poder intuir-los.

Tals condicions a ‘priori', pròpies de la ment capaç de conèixer allò sensible, no són sinó el espai (veure text) i el temps (veure text), que denomina formes pures de la sensibilitat (veure text).

A la descripció de l'espai i temps com a formes pures de la sensibilitat anomena Kant «exposició metafísica». En ella mostra que espai i temps no poden ser conceptes empírics presos de l'experiència i que només poden entendre's com a representacions necessàries a ‘priori' de tot fenomen. En canvi, en la «exposició transcendental», justifica perquè espai i temps són condicions necessàries del coneixement empíric dels objectes.

La matemàtica és precisament la ciència l'objecte de la qual estudia l'espai i el temps, formulant sobre ells judicis sintètics a ‘priori': en geometria, les propietats a ‘priori' de l'espai i, en aritmètica, les del temps i l'espai. El que fa que la matemàtica pugui ser una ciència (això és, que sigui possible formar judicis sintètics a ‘priori' a partir dels conceptes d'espai i temps) fa també possible el nostre coneixement sensible. La nostra sensibilitat és espaciotemporal, com ho és també, per a Kant, la matemàtica.

Una de les conseqüències és que no percebem les coses tal com són, sinó tal com ens és possible representar-nos-les; és a dir, espaciotemporalment. Espacialitat i temporalitat són com a ulleres absolutament necessàries per veure; amb elles veiem les coses espacials i temporals, no tal com són en si mateixes (veure text). Se segueix, doncs, que veiem fenòmens, no coses en si; espai i temps són propis de la subjectivitat humana i característiques de la nostra experiència sensible, però no trets objectius de les coses en si mateixes. Kant els atribueix realitat empírica, però idealidad transcendental, la qual cosa equival a dir que són reals perquè formen part de la nostra experiència, però que manquen de tota realitat absoluta independent de la nostra experiència.

La distinció entre fenòmens i coses en si és fonamental per a Kant, com fonamental és també l'afirmació que coneixem només fenòmens i no coses en si. Amb els fenòmens en general, passa el mateix que amb l'espai i temps: si prescindim del subjecte, desapareixen. Per això, el món que coneixem és el món percebut, que és la totalitat dels fenòmens, no de les coses en si (veure text).

A la teoria segons la qual tots els objectes dels sentits són purs fenòmens, o que el que coneixem són fenòmens, l'anomena Kant idealisme transcendental. Aquest coneixement no és, no obstant això, enganyós, com si fos aparent: és l'únic coneixement possible, i no és aparent, sinó de les aparences (o fenòmens) de les coses, però real. L'engany, si de cas, està en creure que és possible anar més enllà de la nostra experiència sensible; allò il·lusori seria pretendre conèixer coses en si, sense passar per les exigències de la nostra sensibilitat. El que es coneix mai és una cosa en si. El sensible és, no obstant això, el primer esglaó del coneixement dels fenòmens: el coneixement complet dels mateixos suposa afegir a la sensibilitat els conceptes de l'enteniment.

Veure analítica transcendental, dialèctica transcendental.

Veure termes relacionats

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.