paradoxa del mentider LÒG.

Una de les més antigues paradoxes semàntiques, atribuïda a Eubúlides de Mègara o bé, segons altres, a Epimènides de Cnossos. Sembla que en la seva versió inicial es formula de la manera següent: «Epimènides, el cretenc, diu "tots els cretencs són mentiders"». Menteix Epimènides o diu la veritat? La resposta és que menteix i alhora diu veritat, la qual cosa fa de la frase un pseudoenunciat, o un enunciat mal construït. Aquesta paradoxa va preocupar molt als antics i es diu que Crisip, filòsof estoic del s. III aC, va escriure sobre ella sis tractats i que Filetes de Cos va morir per no haver sabut donar-li solució, segons resa el seu epitafi:

Sóc Filetes de Cos.

El Mentider em va fer morir

i les nits d’insomni que vaig tenir per la seva causa.

En el Nou Testament, sant Pau es refereix segurament a aquesta paradoxa, quan diu:

«Va ser un cretenc precisament, profeta entre els seus, qui va dir:

"Els cretencs són sempre mentiders,

males bèsties, golafres ociosos"

I a fe que és vertader aquest testimoni!» (Tito 1, 12-13).

 
Altres versions plantegen més simplement: «El que dic és fals» (veure text), formulació que es denomina del «Pseudomenon», o bé: «Aquest enunciat és fals». La paradoxa del mentider, amb totes les seves variants, ha tingut com a funció replantejar les nocions de veritat i falsedat i les dificultats lingüístiques de l'autorreferència.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.